De l’aprenentatge en la vida

Del divà estant (IV)

CN | Eugeni Gregori-Climent

(…) “Molt naturalment, Bentham (1) va concentrar la seva atenció en les rèpliques, en les respostes contra les iniciatives reformistes. Almenys quan era jove, aquelles reaccions el van sorprendre – i mai no va acceptar aquells contraarguments com a vàlids. The book of fallacies no ens conta res d’això – excepte les conclusions. Bentham va començar a prendre nota  d’’aquells casos  quan començar a sospitar que aquella demència tenia mètode. Va necessitar comprendre les reaccions reaccionàries per a entendre la seva pròpia experiència “(…) Pròleg a “Dir la realitat” del sociòleg, Lluís Aracil.

Un encert, el del filòsof i jurista, Jeremy Bentham: per a entendre la pròpia experiència, comprendre les reaccions reaccionàries de l’Altre a les seues iniciatives i propostes. Però completable, potser. Crec que si ens centràrem en els pressupostos (2) de l’Altre, entendríem millor la nostra experiència. Al capdavall, les reaccions depenen dels pressupostos (2). Per exemple:

• • a) si el pressupost (2) de l’Altre correspon al sentit comú establert (3) i al sistema de valors dominant, les nostres iniciatives i les nostres propostes, potser, seran descartades si corresponen a un sentit propi (4). I no pas per manca de valor objectiu (constatat abans, és clar), sinó per transgredir, subvertir, posar en evidència, etc. l’Ordre Establert i “correcte”.
  • b) si el pressupost (2) de l’Altre correspon a un sentit propi (4) i a un sistema de valors propi, les nostres iniciatives, i les nostres propostes, potser, seran confirmades i acceptades (constatat abans el seu valor, és clar) si corresponen també a un sentit propi (3) i un sistema de valors propi per congenialitat, analogia, singularitat etc.

I la visió binocular (5), que ens donarà una perspectiva de conjunt, farà que entenguem millor la nostra experiència. Personalitzar, tant en l’Altre o en nosaltres mateixa el rebuig o l’acceptació de les nostres iniciatives o propostes, per tant, serà un error. I aprofitar l’oportunitat per a entendre i aprendre de la pròpia experiència, un encert: a) fent autocrítica tant de les mateixes iniciatives i propostes nostres com de la gestió feta; b) triar els destinataris adequats, ja sia en el nostre context, ja sia, en altres més favorables; etc.

Més: potser, siga l’aprendre de la pròpia experiència la millor manera d’entendre-la. I viceversa,  és clar. Les dos  operacions estan interlligades i són solidàries. És a dir, formen una parella, que, en conjunció sinèrgica ens pot portar, en espiral virtuosa, a una vida més digna i amb més sentit, allunyada d’una monòtona, rutinària i predeterminada.

Una manera d’entendre la pròpia experiència pot ser inspirar-nos en ja l’esmentat esquema del jurista i polític, Jeremy Bentham. I una manera d’aprendre’n inspirar-nos en el següent esquema de tall sociològic (6) del sociòleg, Lluís Aracil.

El sociòleg, Lluís Aracil, hi distingix dos nivells interrelacionats: l’empíric i el cognitiu. El nivell empíric; èxit/fracàs; i el nivell cognitiu: encert/error. Si el pressupost (2) és encertat, apareixerà l’èxit– sempre, és clar, que actúem amb destresa- i si és erroni, el fracàs – encara que, és clar, l’executem amb correcció.

Per exemple, partir del pressupost (2) que tota voluntat fa un camí, com diu un proverbi anglés, comporta prou probabilitats d’èxit. Però partir del pressupost (2) que tothom és bo, al  revés, comporta prou probabilitats de fracàs – a més de decepcions i desenganys.

En conseqüència, tant l’aprenentatge de la pròpia experiència com l’entendre-la, doncs, es donaran en el nivell cognitiu: a) assimilant i acomodant els pressupostos (2) encertats; i b) esmenant els erronis, tot convertint-los en encertats (7).

Tornant a l’exemple anterior: a) si es comprova la validesa del pressupost (2) que tota voluntat fa un camí porta a l’exit, el següent pas serà interioritzar-lo i automatitzar-lo; i b) si es comprova que el pressupost (2) que tothom és bo ens porta al fracàs, els següents passos seran esmenar-lo i canviar-lo per una altre (7) que ens porte a l’èxit. Per exemple: creure en la gent pels fets i no pas per les suposicions.

Però els pressupostos (2) no estan a simple vista. Estan implícits i, per a tindre’ls a mà, cal identificar-los i explicitar-los. Com ara: a) fent-los conscients per inducció a partir dels fets (els èxits i els fracassos); i b) comprovant, en acabant, per deducció,  si s’hi corresponen o no amb els fets (èxits i fracassos).

Però sense sentit de la realitat aquest esquema no pot funcionar car si ens falla: a) poguem captar èxits i fracassos/encerts i errors que no són tals o no captar-ne que sí que ho són; b)  equivocar-nos en la inducció i en la deducció; etc. És a dir, si ens falla, poguem distorsionar la realitat en comptes de copsar-la i desaprendre en comptes d’aprendre.

Un altre nivell,  en interrelació amb els nivells cognitivo-empíric, i integrable en aquest esquema, seria el nivell psíquic. Una mostra, la influència de la relació amb nosaltres mateixa en l’aprenentatge (8) i viceversa.

• • A) Si X té l’autoimatge pobra i l’autoestimació baixa, l’acció l’enfrontarà amb inseguredat, impotència i amb la creença en el seu fracàs. I, en suposat cas que es llance a fer  provatures  (si és que ho ha) i resulten repetidament fallides (cosa que podria ser), li pot sobrevindre una ansietat cap al tempteig experimental (9) que el pot portar a la paràlisi o la fuita de  l’escena i a l’agreujament del seu síndrome: a) una autoimatge més pobra i una autoestimació més baixa; b)  un augment de la seua inseguredat i de la seua impotència; c) un refermament en la  creença en el seu fracàs; etc. Una major  dificultat, si cap, al capdavall, per a enfrontar el tempteig experimental (9).

I, per supost, la necessària reflexió sobre la seua experiència ni hi serà ni  se l’esperarà, com diria l’escriptor, Manuel Vázquez Montalbán. Més aviat, X l’evitarà o en fugirà pel profund dolor que li causa l’examen dels ja repetits i, fins i tot, crònics errors, viscuts ja  com una realitat desoladora.

En conseqüència, tant l’aprendre de la pròpia experiència/ entendre-la com  la seua millora personal (i viceversa, és clar) li seran  cada volta més aliens i el procés  d’involució (l’afonament en el seu síndrome) més propi. Per exemple,, pot tendir: a) a abandonar el tempteig experimental; b) a retirar-se al seu món intern; d) a caure en la resignació fatalista, e) a lliurar-se al victimisme; etc. a una espiral viciós de difícil – o impossible – eixida.

• • B) Contràriament, si Y té l’autoimatge bona i l’autoestimació alta, l’acció l’enfrontarà amb tremp, seguretat, potència i amb la creença en el seu èxit. I no sols no evitarà o no fugirà del tempteig experimental (9), sinó que el mamprendrà amb comboi i engtusiasme. I la reflexió post-acció, en comptes d’aliena, li serà tan pròpia com el mateix alenar: a) assimilarà i acomodarà els pressupostos (2) encertats; i b) esmenarà els erronis, tot buscant els encertats (7). I no només l’esperonaran a fer el tempteig experimental (9) els encertos, sinó que també (o, potser, més) els mateixos errors.

En conseqüència, seguirà un procés evolutiu que li permetrà continuar en espiral virtuosa l’aventura d’aprendre i entendre (i viceversa, és clar) i el seu desenrotllament com a persona (i viceversa, és clar).

Tot comptat, el procés d’aprenentatge en la vida es pot dir que,  bàsicament, depén, potser, de a) una dialèctica entre l’entendre la pròpia experiència i aprendre’n; i b) l’existència d’un context favorable, ja sia el nostre, ja sia un buscat i trobat en la nostra recerca.

1. 1. Segons el sociòleg, Lluís Aracil, el filòsof i jurista, Jeremy Bentham, va ser un reformistapertinaç i insubornable. Pròleg a “Dir la realitat” del sociòleg, Lluís Aracil.
   2. Un pressupost és allò que donem per fet.
   3. El sentit comú, segons el sociòleg, Lluís Aracil, consistiria en creences – perquè les creences són en definitiva les maneres de destriar el real de l’irreal. I el sentit comú establert consistiria en les crences comunes establertes. Per exemple, la creença que el caràcter és una cosa innata, que descarta qualsevol altra com que siga aprés.
   4. El sentit propi consistiria en les creences personals, independents del sentit comú establert. Per exemple, que la intel.ligència és apresa malgrat que el sentit comú establert diga que ésinnata.
   5. La visió binocular, en aquest cas, consistirà en una mena de visió que, aunant tant la comprensió del sentit comú establert (3) i el sistema de valors dominant com la comprensió del sentit propi (4) i del sistema de valors propi, ens done com a emergent, una perspectiva de conjunt.
   6. En l’esquema d’aprenentatge per a aprendre de l’experiència pròpia del sociòleg, Lluís Aracil, es pot i es deu incloure la combinació de l’esquema d’aprenentatge del psicòleg, Jean Piaget, i el filòsof, Michael Polany, el lema del científic i pedagog, Jan Amos Comenius i el tempteig experimental citats en “DEL DIVÀ ESTANT (III): La raó i l’autoconsciència com a instruments”.
   7. Segons el sociòleg, Lluís Aracil, l’encert el poguem trobar en direcció contrària a l’errors ( a 180º).
   8. La bona relació amb u mateixa es pot adquirir a través d’un procés d’aprenentatge.
   9. El tempteig experimental és una de les bases de l’aprenentatge.