CN| Josep Miquel Bausset
Són mil anys d’història i de vida monàstica a Montserrat, des que l’abat Oliba, el 1025 fundà el nostre monestir, fins l’abat Manel, elegit per la comunitat el setembre de 2021 com a pare de monjos. Per això des del 8 de setembre passat i fins el 8 de desembre d’enguany, estem celebrant els mil anys de la fundació de Montserrat.
En la història dels pobles, enmig de petites clarors o de grans foscors, sempre hi ha hagut uns determinats personatges que han condicionat la societat i l’han conduïda, de manera irreversible, per camins de diàleg i de pau. Entre aquests personatges sobreïx, sense cap mena de dubte, la gegantina figura d’Oliba de Cerdanya, al segle XI, del qual el 2008 vam celebrar el mil·lenari de la seua elecció com abat dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, vacants en aquells moments per la mort dels seus respectius abats. A més, el 1034 Oliba fou nomenat bisbe de Vic.
L’abat Oliba va ser un gran líder espiritual i un excel·lent conseller polític, que afavorí la vida intel·lectual, amb la creació de scriptoriums i de biblioteques, i que va impulsar i difondre la Pau i Treva de Déu. També va propagar l’art romànic i donà nova vida a la muntanya de Montserrat, amb la fundació del nostre monestir, l’any 1025.
Besnét de Guifré el Pelós, Oliba va néixer el 971 i va ser el tercer fill dels Comtes de Cerdanya i de Besalú. Quan l’any 988 el seu pare, Oliba Cabreta, va renunciar als comtats per entrar com a monjo al monestir de Montecassino, Oliba, que tenia disset anys, li pertocà ser comte de Berga i part del Ripollès, fins que el 1002, amb 31 anys renuncià als comtats i als seus béns personals i entrà com a monjo al monestir de Santa Maria de Ripoll, d’on va ser escollit abat d’aquest monestir, i poc després, del monestir de Cuixà, el 1008. Com a pare de la comunitat va fomentar la vida religiosa, cultural i artística, ampliant l’escriptori, on es van traduir importants manuscrits àrabs, grecs i llatins. De l’scriptorium sortiren, a més de les famoses bíblies miniaturades de Ripoll i de sant Pere de Rodes, els Cronicons Rivipul·lenses, el Carmen Caupidoctoris la Brevis historia monsterii Rivipul·lensis i les diverses redaccions dels Gesta comitum Baccinonensium et regum Aragonum, peces fonamentals de la historiografia.
Com a abat, Oliba reformà la vida monàstica, intensificant l’espiritualitat dels monestirs i preocupant-se per millorar la cultura dels seus monjos. A més, l’abat Oliba va treballar a favor de la vivència litúrgica i afavorí la vida eclesial. Com a defensor de la justícia, en un context on els excessos de poder eren freqüents, l’abat Oliba va aconseguir que els senyors retornessin allò que retenien injustament. Com a promotor de la pau, Oliba tenia la saviesa de trobar el punt de concòrdia entre litigants, essent el capdavanter en impulsar i establir, l’any 1027 a Toluges, la Pau i Treva de Déu, destinada a suprimir la violència en determinats períodes de l’any, fixats de forma precisa.
Va ser el famós violoncel·lista Pau Casals que, en l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971, va fer referència a la Pau i Treva de l’abat Oliba. Amb paraules sentides i plenes d’emoció, Casals digué: “Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré perquè. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Toluges, una ciutat que avui pertany a França, però que abans era de Catalunya, per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava en contra de la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà!”.
L’Abat Oliba, que el 1025 va fundar el monestir de Montserrat amb un grupet de monjos vinguts de Ripoll, va morir a Cuixà el 30 d’octubre de 1046, als 75 anys d’edat.
La carta circular necrològica que els monjos de Ripoll i de Cuixà enviaren als monestirs, remarcava com Oliba, al llarg de la seva vida, havia aglutinat “les ànimes” dels monjos, com tenia una “caritat exímia” i com era “amable amb tothom”. El seu testimoniatge, viscut en un temps de canvi cultural i social, ens estimula a viure el present d’una manera esperançada i renovadora.
De l’abat Oliba, fundador de Montserrat a l’abat Manel, han transcorregut mil anys de vida monàstica en aquest monestir. Mil anys on milers de monjos han lloat Déu i han acollit els pelegrins que han pujat la santa muntanya per venerar Santa Maria.
Com recull el Necrologi del nostre monestir, des del segle XI fins a mitjans del segle XIX, moriren uns 2250 monjos de Montserrat. I des de l’entrada a la Congregació Sublacense, l’any 1862, han mort centenars de monjos, una norantena dels quals he conegut, com l’abat Cassià Just, un home d’un cor immens i d’una tendresa admirable i l’abat emèrit d’un monestir de Filipines, Bernardo López. I molts Germans, fidels al treball i a la pregaria, senzills i humils com Anselm Tetas, Carles Solà, Maur Alcalà, Àngel Caminos, Àngel Prieto o (entre molts d’altres), Pere Damià Jutglar. Intel·lectuals i escriptors com els PP Josep Massot, Miquel Estradé, Jordi Pinell, Andreu Marquès, Joan Carles Elvira o Lluís Duch. Compositors musicals com els PP. Ireneu Segarra i Gregori Estrada i el Germà Odiló Planàs. Liturgistes com els PP. Adalbert Franquesa i Francesc Xavier Altés. Teòlegs com els PP. Evangelista Vilanova i Cebrià Pifarré. Biblistes, com els PP. Guiu Camps, Pius Tragan i Romuald Díaz. Patròlegs com el P. Alexandre Olivar. Historiadors com els PP. Hilari Raguer i Cebrià Baraut. Artistes com els PP. Oriol Diví, Pere Crisòleg Picas i Pere Busquets. I tants d’altres dels quals guardo un record entranyable, i d’una manera especial del qui va ser prior, el P. Josep Mª Cardona, un home d’una gran delicadesa, d’una extraordinària bondat i d’un cor bo i ple de la saviesa de Déu.
Però també cal recordar monjos que no he conegut i que han estat com les baules d’aquesta gran cadena mil·lenària del nostre monestir: els abats Bartomeu Garriga, Garcias Jiménez de Cisneros, Miquel Muntadas, Josep Deàs, Antoni Mª Marcet, Aureli Escarré, Gabriel Brasó, Gregori Mª Suñol, Emilià Mª Riu, Pere Celestí Gusi. Monjos com els compositors i músics Manuel Guzman, Anselm Viola, Narcís Casanoves o el biblista Bonaventura Ubach, entre molts d’altres. I d’una manera particular cal que recordem els monjos màrtirs de Montserrat, que van donar la vida pel Crist durant la guerra civil.
En aquests mil anys d’història també cal tindre presents els centenars i centenars d’escolans, que al llarg dels segles i amb el seu cant, han embellit la litúrgia. I encara, els oblats benedictins i els confrares de Montserrat, així com els treballadors del Santuari. I d’una manera particular, també formen part de Montserrat els membres de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, que tant s’esforcen i treballen per estendre el culte a la Moreneta. També formen part de Montserrat els infermers de l’equip de Jordi Blancafort que té cura de la salut dels monjos i dels pelegrins. Si abans, els responsables del Servei Mèdic eren la Dra. Elisabet Díaz i l’infermer Antoni Puigbó, dels quals guardem un record inesborrable, en arribar a la seva jubilació han estat reemplaçats per l’equip d’infermeria de Jordi Blancafort, que compta amb excel·lents professionals de la sanitat com el mateix Blancafort i altres infermers i auxiliars d’infermeria com Maria, Quiti, Caty, Marc, Virginia, Elsa, Ruth, Neus, Elena, David, Jordi, Xavier, Jordi, Neus i Jordi. També cal recordar els membres de l’equip d’infermeria que ja han deixat de treballar a Montserrat com Jordi, Norman, Suzy, Manuela, Encarna, Mª Alba, Núria, Climent, Josep Mª, Marc, Toni, Miquel, Ornella, Mireia, Elisabet, Pere, Isabel, Andrea, Diego i Emilio.
En aquesta muntanya santa i en aquest monestir de Montserrat, com ha dit l’abat Manel, “el do d’estabilitat, viscut comunitàriament, ha donat el fruit de Montserrat tal com és avui, un fruit conreat durant segles”. Els monjos, com ha dit també l’abat Manel, “vivim la vocació personal com un do de Déu” i per això “podem viure el Montserrat actual i celebrar els mil anys d’allò que hem acomplert junts, com un altre do de Déu”.
Presents al cor de Catalunya, com ens ha recordat l’abat Manel, Montserrat “ens arrela a una cultura, a un poble i el seu futur”, ja que “les abadies benedictines, allí on es troben, esdevenen punts de referència i d’identitat”.
Acollint els pelegrins que pugen a venerar la Moreneta, “el mil·lenari ens fa conscients”, com ha dit l’abat Manel, “que Maria està al centre de la història de la nostra comunitat com a estel resplendent que il·lumina les rutes dels monjos i dels pelegrins”.
Amb encerts i també amb errors, al llarg de mil anys, de l’abat Oliba a l’abat Manel, els monjos de Montserrat hem intentat ser testimonis de l’Evangeli, homes acollidors i arrelats a la terra, defensors de la nostra llengua i signes d’esperança i de fraternitat, de comunió i de pau.
El Montserrat d’avui, després de mil anys de vida, ha de continuar la seva missió de sempre, tal com el papa Pau VI demanava a l’abat Gabriel Brasó: “L’Església espera de Montserrat que siga una font de vida cristiana per a tots els qui s’hi posen en contacte. Que tinga cura, especialment, dels intel·lectuals. Que els mateixos monjos cultiven la ciència i siguen hòmens de cultura. Però, encara més que tot això, esperem de Montserrat l’autenticitat d’una vida monàstica. L’Església, hui, té la necessitat de tot: de sacerdots donats a una pastoral actual, d’eclesiàstics que cultiven la ciència i siguen capaços d’orientar cristianament els intel·lectuals; però sobretot”, deia el papa Montini, “té necessitat de hòmens que visquen de cara a Déu. aquests, hui, són pocs, perquè el nostre món és atret pel vertigen de l’acció. Per això és precís que els monjos siguen fidels a la seua vocació monàstica, com una necessitat d’Església”.
“Com a bons benedictins”, acabava el papa Pau VI, “anteposeu l’ora al labora. Que la pregària ocupe sempre el primer lloc. Una pregària litúrgica sincera i solemne, com ho feu a Montserrat i que és la millor lliçó que podeu donar als sacerdots i als seglars. Però sobretot, una pregària que es confonga amb la vostra vida mateixa, vida d’hòmens dedicats a estar sempre de cara a Déu”.
Per això ara, en aquest 2025, donem gràcies a Déu per aquests mil anys de presència monàstica a la muntanya de Montserrat.
