Encara és fosc quan la dona passeja el seu gosset pel veïnat. Està esperant que posen les taules del bar per seure i fer-se el tallat del dia. Fa la volta a la mançana. El gos va solt i ensuma tot el que ha d’ensumar pels cantons i pels racons. El gos va solt perquè, com de costum, el deslliga perquè faça la volteta mentre paren les taules del bar. El gos s’arrima al senyal de la vorera i pixa. L’ama ho veu i sense dir res, continua caminant per la vorera. L’animal la segueix en la distància. I en un moment donat, com cada matí, caga. No és gran cosa. Però la vorera queda guarnida esperant que algú passe i la xafe. Dia rere dia, les voreres van quedant sembrades de cagades, de cagallons, de merdetes, de pasterades enormes per la falta d’estima de certs amos de gos. Totes esperant el vianant que ha d’anar amb els ulls a terra per evitar-les, o ja sap que li tocarà la sort de la loteria. Sort que molta gent de Castelló no fa el mateix, sinó que plega l’obra dels seus gossos. I algunes persones fins i tot porten aigua amb vinagre o lleixiu per a netejar les pixarrades. Sort que la majoria té civisme. Sort que la majoria fa poble. Sort que la iniciativa personal actua per damunt de la inacció dels poders públics.
