El procés de mecanització general de l’agricultura ha canviat en certa manera el treball tradicional al camp. Els llaurador més experimentats, que han anat adaptant-se als nous temps, han conegut el mètode de conreu tradicional tal com se l’ha practicat fins ben entrada la dècada del 1960 i principis dels 1970.
El terme de Castelló va anar, cada vegada mes, abandonant el arròs i el seu conreu i passant poc a poc al de les verdures i la taronja, fins que aquest fora el majoritari del terme i a la desaparició final de l’arròs.
Al tarongerar, les faenes agrícoles estaven encapçalades per un intens treball del terreny o cavada efectuada amb l’aixada. Era una feina dura de rosegar. L’esforç físic era molt gran. L’aixada es un eina que consisteix en un planxa de ferro més o menys gruixuda, plana o lleugerament corba, de forma rectangular o trapezial. En un extrem té un ull per fixar el mànec d’un metre de llargària aproximadament (al voltant de tres pams i mig), quasi perpendicular al plànol de la planxa.
El treball realitzat amb aquesta eina se’n diu cavar o tonyar, és a dir, remoure la terra amb un o dos colps. També s’utilitza per extraure la collita dels tubercles com creïlles, moniatos, cacaus, etc. El treball amb aixada suposa un esforç esgotador, per això a l’hora de llogar-se, algun jornaler preguntava «si hi havia de traure», o siga, si s’havia d’arrancar alguna arrel o herba, en especial el gram, per tal de descansar un poc. Després d’haver cavat l’hort, calia deixar-lo sense regar tant de temps con fora possible perquè així l’eliminació de les males herbes fora més eficient.
La preparació de l’hort per al reg, que era per immersió (reg a manta), requeria taules delimitades per cavallons. Es feia a mà, amb l’aixada o bé amb la cavallonadora tirada per una cavalleria si l’hort era gran. Els cavallons i les taules eren distints segons l’edat de l’arbreda.
Per als plançons es disposaven taules estretes al mig de les quals quedava el plançó, de manera que només es regava una part de la superfície del camp. A mesura que anaven creixent els arbres, s’eixamplava la distancia entre els cavallons, fins a aplegar a la situació definitiva de reg de la parcel·la sencera. En qualsevol dels casos, es tractava d’evitar que la soca de l’arbre entrara en contacte amb l’aigua del reg, per a la qual cosa, amb l’ajuda del llegó, s’anaven alçant cèrcols (orons) cada vegada de major diàmetre al voltant de la soca de cada peu de taronger.
Durant la resta del període d’activitat vegetativa del tarongerar (primavera, estiu i part de la tardor), a continuació de cada regada, s’eliminaven les males herbes (birbar) i es refeia l’esctructura de cèrcols i cavallons de la parcel·la. Les birbades s’efectuaven a mà, amb l’ajuda del llegó. Aquest instrument de figura corba potser siga el més polivalent de tots. Serveix bàsicament per rascar (birbar) la terra i també per regar (tallar i fer parades), sembrar, fer cavallons, obrir solcs, omplir cabassos de terra, pastar calç…
Per a cada treball hi ha un llegó de la grandària més convenient. El llegó de sembrar és el més menut. En tots els casos resultava d’una gran utilitat. Del llegó podem distingir tres parts: el mànec, de fusta de dos pams de llarg, la dolla i la fulla de ferro. La dolla unia el mànec encaixat en forma de con amb la fulla soldada a l’altre extrem..
Al voltant de l’any 50 la birbadora va substituir parcialment l’ús del llegó. La birbadora o ragueta és una espècies de llegó amb la fulla més menuda i el mànec de més d’un metre; per aquests motius el maneig de la birbadora resultava més lleuger i al mateix temps la llargària del mànec dispensava de doblegar tant l’esquena. De la resta de faenes relacionades amb el cultiu del taronger, algunes les feia el mateix llaurador i unes altres, uns equips d’especialistes.
Entre les primeres, hi ha el fet d’apuntalar els arbres amb canyes per a evitar el trencament de certes rames o el contacte de les taronges de la bragada amb la terra i la humitat. Entre les segones, estan la poda i l’aclarida, amb les ferramentes corresponents (destraleta, tisores, formó i el xerrac); l’empeltada, per a canviar la varietat, i l’arruixada o fumigació.
La finalitat d’aquesta última operació es la de tractar l’arbre amb productes químics que eliminen o redueixen l’acció dels paràsits i les plagues: mosques, aràcnids, fongs, etc.
Abans que d’introduïren els tractaments d’inseticides aplicats amb maquines de pressió, les fumigacions s’efectuaven mitjançant un sistema de tendal. Cada arbre es cobria totalment i hermèticament amb una lona adequada i, en l’atmosfera confinada, s’intoduïa un pot amb aigua i àcid sulfúric, al qual un operari afegia, contenint la respiració, cianur potàssic o sòdic. Aquest preparat asfixiava els insectes (es el mateix preparat que es gastava a les cambres de gas per aplicar la pena de mort als Estats Units d’Amèrica). L’evident perillositat del mètode i la complicació de l’aplicació afavoriren la substitució per polvoritzacions amb pressió, i es va passar a utilitzar-hi olis minerals, insecticides i acaricides.
La venda i la recol·lecció de la taronja es feia bé per mitjà de la cooperativa o bé pel lliure comerç. La recol·lecció la duia a terme una colla de gent, en què el llaurador collia de vegades la taronja con un jornaler més. Després es duien les taronges a la cooperativa, on es pesaven. Després de la venda, el llaurador rebia la part corresponent a la quantitat de fruita que hi havia aportat. Pel que fa al lliure comerç, generlalment, es feien tractes a pesar o a ull, amb escassa documentació contractual.
Hi destacava la figura del corredor, agent de l’empresa compradora que feia tracte en nom d’ella, i que després en controlava la recol·lecció. Colles de collidors a jornal o a destall, contractades pel comerciant o el seu comprador, eren les que realitzaven l’operació recol·lectora.
El llaurador assistia a les faenes col·laborant amb els collidors i controlava el pes de la collita en una bàscula portàtil on es pesaven els cabassos de taronges. Una vegada pesats, els cabassos es pujaven a un carro on se’n col·locaven fins tres nivells, de manera que no es fera malbé la fruita, i així és com els portaven al magatzem corresponent. Quant el camió substituí al carro, el caixó feu el mateix amb el cabás.
Les varietats de les taronges han anant canviant al llarg del temps. El llaurador no sol dubtar en el reempelt d’una plantació quan troba que la varietat ha perdut competitivitat.
Les varietats de taronges més antigues han desaparegut de l’àmbit comercial i agrícola: la comuna, la blanca, la cadenera, la sanguina… Totes donaren pas a varietats de més vàlua comercial, com són les del grup de les navels. El mandariner comú fou també durant molts anys l’única varietat conreada de mandarina, a la qual s’incorporaria amb el temps la satsuma i després la clementina.
Fins ací, la teoria no queda gens malament, però ja parlarem de la pràctica real per al poble i els seus llauradors i jornalers.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
