Així definia la teòloga Pepa Torres la manipulació del cristianisme per part de dirigents polítics com Trump, Bolsonaro, Salvini o Abascal entre d’altres, que utilitzen la religió al servei dels seus interessos, perversos i inconfessables, amb polítiques migratòries xenòfobes i racistes.
Malgrat tot, com deia la teòloga Pepa Torres, en la XV Jornada organitzada pel Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans (a la qual vaig assistir el dissabte 23 de novembre), “l’amor i la bondat existeixen fins i tot en temps d’incertesa i de còlera”, com els que estem vivint, amb gent que no arriba a final de mes, amb els refugiats que arriben a l’estat, amb jóvens que han de deixar la seua terra per falta d’oportunitats i de treball, amb els pobres que viuen als nostres carrers…
Tots podem comprovar “la cruel inhumanitat” de molts dirigents polítics, en “aquest temps de barbàrie, amb gent que ha perdut la vida intentant arribar a les nostres costes o amb la barbàrie “legítima” de lleis injustes”. I enmig d’aquest clima del tot indecent, amb governants que miren pels seus interessos, sense solucionar els problemes reals de la gent, també podem descobrir “la bellesa de la bondat, com la de Carola Rackete” o Òscar Camps. I és que “l’amor i la bondat coexisteixen amb el mal i la injustícia”. Per això, com a deixebles de Jesús, els cristians estem cridats a “denunciar” el mal i la injustícia “amb la desobediència”. Com deia Pepa Torres, no podem viure instal·lats en el “sí resignat, sinó en el no rebel”, per tal de no ser gent que dorm, sinó hòmens i dones portadors de somnis.
Segons la teòloga Pepa Torres, que treballa al barri de Lavapiés, a Madrid, “la lògica burgesa ha endolcit l’amor, traient-li la seua força transformadora”. Per això els cristians i tots els hòmens i dones de bona voluntat, estem cridats a viure “l’amor que té cura dels altres”, per tal de fer realitat “el compromís pel bé comú”. I és que “l’amor ens desinstal·la i en porta a les perifèries existencials”, per defensar “aquells que el sistema intenta invisibilitzar”.
La nostra societat ha de fer possible “somnis d’utopies solidàries i fraternes”, que han de ser com “la fecunditat de les arrels dels arbres”, que li donen vida, tot “aguditzant la sensibilitat”. Així despertarem “del somni de la cruel inhumanitat”, com diu Jon Sobrino, per “desobeir els déus del capitalisme” i aplicar “nous models basats en la solidaritat i en la fraternitat”. Com deia Pepa Torres, cal que “la creativitat faça possible noves relacions entre els hòmens”, perquè “el capital no siga el centre” del nostre món, sinó que ho siga “la solidaritat”. Per això, i per vèncer el desànim i el “no hi ha res a fer”, “cadascú pot ser el canvi en el món”, per així construir “una alternativa social”, amb “processos de participació des de baix, amb valors diferents dels hegemònics”.
La teòloga Pepa Torres proposava recuperar (o retrobar) cinc somnis que sovint hem perdut. El primer d’ells és que “totes les vides valen el mateix i cap persona no és descartable”, com ens recorda el papa Francesc. Així descobrirem que “les diferències no han de produir desigualtats”. Es tracta de “reconèixer el qui és diferent, sense desqualificar-lo” i defensar “el dret a tindre drets”, com “el dret a la desobediència”. Només així “les víctimes es posaran dretes”.
El segon dels somnis és el de retrobar “la cultura de l’encontre”, que ens ajude a “escurçar distàncies i a saltar fronteres” per “donar prioritat a les necessitats de les persones més fràgils”. Per això Pepa Torres defensava l’hospitalitat com a “signe profètic”. I és per això mateix que l’hospitalitat és criminalitzada, ja que “l’acollida trenca la neutralitat políticament correcta”. Es tracta també d’atrevir-se a “arriscar en el diàleg, sense imposar ritmes” i a entendre que “el diàleg intercultural és la tendresa dels pobres”, per així “reconèixer el pluralisme que respecta les diferències”, sense sospites ni recels.
El tercer somni a recuperar és “el pas del jo al nosaltres, eliminant l’individualisme dominant, tot compartint el que som i el que tenim”.
El quart somni és “potenciar el protagonisme de les persones”, per així “passar de la competitivitat a la competència”, per “desvetlar el coratge col·lectiu, tot afavorint dinamismes socials i estructurals”.
Finalment el cinquè somni és “tindre cura dels altres”, ja que si som “interdependents i ecodependents”, hem de fer possible que en les nostres relacions “el diner no siga el centre de tot”. Cuidar l’altre ha de ser “un valor a descobrir”, ja que de la mateixa manera que Déu vetla per la humanitat i pel món, també nosaltres hem de cuidar-nos els uns als altres i d’una manera especial hem de tindre cura dels més fràgils, com ens demana el papa Francesc en la seua exhortació, “El Goig de l’Evangeli”, als números 209 i 210.
Pepa Torres acabà la seua ponència denunciant “la justícia que criminalitza la pobresa”, ja que aquesta “és una justícia injusta”. Pepa Torres ens convidava a involucrar-nos en la lluita a favor dels més vulnerables, a reivindicar una “humanitat creativa” i a no caure en el desànim, malgrat tot, ja que “quan creiem que no podem canviar res, és perquè estem instal·lats en el poder”, en un poder que mai no mira els desvalguts, sinó que, centrat en el seu benestar, ignora els qui pateixen. Per això cal denunciar el “cristofeixisme”.
