PUBLICITAT
PUBLICITAT

 

Quedàrem per entrevistar-los a Llaurí, on resideix un d’ells, puntualment es va presentar l’altre, ens acompanyaria a la casa del seu amic, al carrer Sant Bai, on tenia la carnisseria. Compartir uns instants amb ells és un exercici enriquidor, pel que han viscut, pel que saben i volen contar, o callar… Ells són una bona representació del jugador de pilota, transmeten vitalitat i són encara competitius, el que ocorre és que ara les disputes solen ser diferents, però, com sempre, disputen per tot, fins i tot per l’edat. Ells són Salvador Alemany ‘el  Simatero’ de Llaurí i Cristòbal Sancho ‘Cristòbal’ de Sellent, encara que resident a Castelló. Una magnífica representació del professional de la pilota, figures de plata sense desmerèixer ningú, perquè com tot… l’or està reservat només per un a cada època.

És un gust escoltar-los, són dos bons conversadors, veient unes fotos antigues, recorden on era, qui estava i qui faltava en aquella o l’altra partida, recorden els noms, els llocs, els resultats…i fins i tot el temps que feia, si fred o va ploure… tot  guardat en les seues memòries, els demanem per favor, ens facen partícips d’eixes vivències, i així ho fan, enumeren els noms, es confon el concepte amic/rival, ningú passa desapercebut pel seu expositor, una llista inacabable es desplega al davant nostre: Morata, Fedriquet, Ciscar, Malonda… altres porten el noms dels seus pobles i així ho mantenen, Monzó de la Font d’en Carròs, Eliseo d’Estubeny, Miguel de Llanera… de tots tenen records, de cadascú una anècdota.

Cristóbal, José Abril Copoví de Rafelguaraf, Federiquet de Llaurí i SImatero de Llaurí al Trinquet de Castelló 24 abril 1955. Foto: Arxiu Cristòbal Sancho

Parlaren del material de protecció que gastaven en la seua època, sense didals, amb un drap, coto en pèl i una beta, sense raspar terra, com es fa ara, raspant una pilota igual que l’actual, però menys pesada… les millors les de Carcaixent…duraven 3 o 4 partides, a molts llocs en feien però només consideren com a bones les ja anomenades i les de Catarroja i Albal, encara que no tan bones com les de la Ribera.

Jugaven al carrer, de terra, resultava organitzat dins del caos de compartir l’espai, xiquets, aficionats i professionals, la pràctica contínua en un mateix espai, portava molèsties  de sobra  imaginables, veïns entrant i eixint de casa, parar la partida perquè passara algun vehicle. Recorden també els pobles on hi havia trinquet, Alberic, Alzira, Tavernes, l’Olleria i tants altres, i els demanem que se centren a Castelló, on el trinquet després de ser adquirit per l’Ajuntament, espera de nou la seua reobertura. De la seua obertura no recorden exactament, però sí la construcció entre els anys 46 i el 48 i una partida d’inauguració l’any 1950, el promotor va ser el meu sogre, diu el Simatero, un emprenedor que no tenia ni idea de pilota, ni del negoci que podia generar, però sempre trobava qui el poguera portar, com el Coixo d’Alberic, Massa, Ferrer d’Alzira, El tio Juan ‘vaca’ i allà els anys 70 la seua filla Antonieta i el seu cunyat Climent que s’encarregava de les entrades.

Cristòbal de Sellent, Miguel de Llanera i Carmelo de la Llosa. Trinquet de Castelló 24-4-1955. Foto: Arxiu Cristòbal Sancho

Recorden les modalitats de joc que feien a Castelló, galotxa, escala i corda va imperar fins  la dècada dels seixanta, on a poc a poc es va anar imposant el raspall. Recorden noms de grans jugadors locals, com el Ratat, Cairer, Masianet, Dalmau, Mahiques….Recorden els encarregats del bar Lluís ‘el de los Toneles’ i Alonso i Maria que el tancaren, fins l’any 1975 que Batiste el va comprar.

El Simatero i Cristobal durant la trobada. Foto: Valerià Benetó.

Bones vivències, diners, amistats… no li poden demanar més a la pilota. El més dur, la retirada, i no són com les d’ara, sense partida homenatge, te n’anaves per on havies vingut, però mira per on, desprès han vingut reconeixements, a Llaurí, a Alfarrasí…i el nostre, resumit en este foli, guardem per a una futura publicació el contingut d’una conversa extraordinària de dos figures de la pilota, dos jornalers del nostre joc més preat, dos amics que en retrobar-se, s’han tornat a enfrontar per penúltima vegada, sense pilota pel mig i com sempre amb sana rivalitat.

Valerià Benetó i Ricard Sentandreu

- PUBLICITAT -