Aquest és el títol de l’excel·lent article de José Mª Castillo (Religión Digital, 11 de novembre de 2022). El professor Castillo, amb tota la raó del món, posava sobre la taula el problema sanitari que estem vivint, amb l’escassetat de metges i infermeres, amb l’horari exagerat i inhumà que pateixen els professionals de la salut i amb uns sous més baixos que els que cobren els polítics. I això que el treball dels sanitaris és molt (però molt) més important que el dels polítics, perquè ells salven vides i els polítics, (encara que no tots) sovint ens la compliquen i fins i tot es riuen de nosaltres.
José Mª Castillo també feia referència a l’Església que, en la situació sanitària que vivim, no és capaç de denunciar les privatitzacions i les andròmines d’alguns polítics que no només no afavoreixen l’atenció sanitària, com es mereixen els ciutadans, sinó que fins i tot fan negoci amb la sanitat. Són els horaris abusius que han de patir metges i infermeres, l’atenció de les urgències per video-consultes, les llistes d’espera (de mesos), la reducció de professionals de la salut, les deficiències o fins i tot el desmantellament de les urgències rurals i per damunt de tot la menor inversió en Sanitat, fa que la ciutadania no tinga una atenció sanitària més humana, de qualitat i eficient. Només una dada: a l’Hospital General de València els pacients estan en urgències quatre dies, (sí. No m’he equivocat: quatre dies) a l’espera de tindre una llit en planta (Levante, 12 de novembre de 2022). I també que les UCI pediàtriques estan al límit (Levante, 18 de novembre de 2022). O encara, que un pacient amb càncer ha d’esperar fins a 70 hores a Urgències, per aconseguir un llit (Levante, 16 de desembre de 2022). I és que “les urgències col·lapsen els hospitals valencians, retarden hores l’ingrés i obliguen a posar dos llits en una mateixa habitació” (La Vanguardia, 17 de desembre de 2022).
I encara una situació concreta que conec: un amic va portar la seua germana a urgències i la va atendre un metge que ni s’alçà de la cadira, ni alçà els ulls de l’ordinador, ni tocà la cama de la pacient. Es limità, mecànicament a receptar uns calmants sense més ni més. I un últim cas: a un centre de salut, una metgessa s’ha posat malalta i la Conselleria de Sanitat no ha tingut la decència de posar-li una substituta, de tal manera que els malats que corresponen a aquesta metgessa, se’ls han de repartir els altres metges del Centre de Salut. Una vergonya més i una manera més de maltractar els metges i els pacients, mentre els polítics es mengen els torrons ben asseguts i amb la cartera plena.
A Madrid, però no només a Madrid, (ja que les protestes estan generalitzades), els sanitaris s’han revoltat contra la política del govern autonòmic, amb centres de salut sense metge i per això desatesos sanitàriament, a més de la sobrecàrrega de pacients que té cada facultatiu. Com diu el professor Castillo, no podem continuar així amb aquesta crisi sanitària. I els bisbes, amb valentia, haurien d’alçar la seua veu per denunciar el desmantellament de la sanitat.
Però també és important la crisi econòmica que estem patint i que afecta sobretot a les persones més desvalgudes. I no m’estic referint a la crisi dels bancs, sinó a la crisi que pateixen els ciutadans que confien els seus diners als voltors de les entitats financeres. Ho dic perquè conec unes persones que s’han vist estafades (sí, estafades) per un banc i sense cap mena d’escrúpols.
Marc Verdaguer (Diari de Girona, 23 d’octubre de 2022) donava unes dades vergonyoses: “El Banc Santander ha guanyat 7316 milions d’euros en els primers nou mesos d’aquest any. Això és un 25% més que en el mateix període de 2021, unes xifres mai no vistes a l’entitat que presideix Ana Botín”.
Unes persones que conec i que contractaren un producte en aquest banc, han hagut de pagar unes comissions de 900 euros aquest estiu, i de 600 el passat mes d’octubre. Per això no m’estranya gens que amb eixes comissions, el Santander guanyara “7316 milions d’euros en els primers nou mesos d’aquest any”. El més indecent i vergonyós d’aquestes comissions (una veritable presa de pèl i una injustícia) és que quan aquestes amigues contractaren el producte, el banc no les avisà que haurien de pagar eixes desorbitades comissions.
La cobdícia i l’avarícia dels bancs és tal, que exprimeixen com a sangoneres els seus clients, oblidant (vergonyosament), que fa uns anys els bancs van ser rescatats amb diner públic, amb milers de milions de tots els ciutadans. I ara eixos mateixos bancs, indecentment, no són capaços d’ajudar aquells que ajudaren al rescat d’eixes entitats financers. Per això l’actitud dels bancs és vergonyosa i del tot immoral.
Crec que els nostres pastors, tan zelosos defenent sempre la moral sexual, freqüentment (encara que no tots), s’obliden de denunciar les injustícies socials i d’una manera particular la immoralitat dels bancs i als governs que privatitzen la sanitat amb l’objectiu de fer negoci, menyspreant el dolor de la gent. I és que en compte de defendre els ciutadans que tenen el dret a una sanitat universal i de qualitat i de defendre també els clients d’uns bancs que els asfixien amb mentides i mitges veritats, els nostres pastors s’obliden de denunciar eixes indecències.
Jesús parlà sempre amb llibertat i des de la llibertat. I sempre posà primer les persones, sobretot les més necessitades, com ho eren els malalts. Per davant del temple i del culte (com podem vore en la paràbola del Bon Samarità), Jesús posà primer les persones, a diferència dels bancs, que són unes sangoneres i dels governs que no atenen la salut dels ciutadans.
La cobdícia immoral dels bancs i l’avarícia vergonyosa d’alguns polítics, clamen al cel, davant la precarietat de la gent més vulnerable i el sofriment de tantes famílies que se senten estafades per entitats financeres sense escrúpols i per governs que no posen per davant les persones i el dret a una sanitat universal.
Com deia el professor Castillo, el problema no són els metges ni els infermers, per altra part magnífics i heroics. El problema està en alguns polítics que gestionen la sanitat i que privilegien les seues butxaques, a més d’altres aspectes, del tot superflus, molt menys necessaris que el dret a l’atenció sanitària. Per això, una persona que està pendent de rehabilitació, després d’una fractura de tíbia i peroné, ha d’esperar tres setmanes a iniciar la rehabilitació, cosa del tot inadmissible. I això que el traumatòleg va fer una petició de preferent, perquè aquesta persona començara la rehabilitació de seguida. I encara conec un altre cas on una malalta al desembre passat, li van hora a rehabilitació per al febrer! Vergonyós!
Per altra part, el problema econòmic que sofreixen molts ciutadans en aquesta crisi, està també en unes entitats financeres sense ànima ni sensibilitat, que s’aprofiten com a voltors, dels més necessitats.
El desvergonyiment dels bancs és antològica, ja que aquestes entitats financeres fan negoci amb els diners que els ciutadans ingressen en elles. Perquè ¿què passaria si tots els clients retiraren els seus diners dels bancs? Aquests no podrien fer negoci amb uns diners que és prestat. I així i tot, sabent els bancs que treballen (i guanyen una bona pasta) amb els diners dels seus clients, encara els asfixien a base de comissions abusives i vergonyoses.
Amb la crisi sanitària que patim, és una vergonya que el conseller de Sanitat de la Comunidad de Madrid haja defensat la Sanitat Digital, tot i que segurament ell no es visitaria digitalment, sinó que demanaria una visita presencial. I és també vergonyós que, mentre aplaudíem als sanitaris durant la pandèmia, ara s’estiga deixant de costat els magnífics metges i infermers que tenim.
Jesús denuncià l’avarícia i la cobdícia d’aquells que acumulaven diners i per això sempre va estar al costat dels malalts, acollint-los, curant-los i atenent les seues necessitats. Per això els bisbes, els capellans i els religiosos, hauríem de recolzar les reivindicacions dels sanitaris i denunciar, amb valentia els bancs que, sense pietat, s’aprofiten de la gent més necessitada.
La salvatge crisi econòmica, que flagel·la sempre els més dèbils, ha de ser denunciada per l’Església. I la inhumana crisi sanitària que maltracta metges infermers i pacients, ha de ser també denunciada pel nostres pastors.
L’Església, per a ser fidel a Jesús, hauria d’estar sempre al costat dels més desafavorits, recordant als poderosos i als prepotents, que el Déu de Jesús no és el Déu dels opressors sinó que és el Déu dels oprimits. I amb ells, amb els oprimits, ha d’estar sempre l’Església. A favor d’ells i amb ells, sempre defensant-los, per a convertir-se en la veu dels qui no tenen veu.
Com si estiguera pensant en els voltors dels bancs que asfixien els seus clients més desfavorits i també en els polítics que maltracten la sanitat pública, el papa Francesc deia el diumenge 13 de novembre: “No vos deixeu seduir pels cants de sirena del populisme que instrumentalitza les necessitats del poble” (Religión Digital, 13 de novembre de 2022).
