CN | Eugeni Gregori-Climent
Com a animals de ramat que som, una necessitat bàsica dels éssers humans és la d’estimació per part de l’Altre – el psicòleg, Abraham Maslow dixit. D’aquí, la quantitat d’expedients, fins i tot, penosos, que fem per tal d’aconseguir-la. I no només concrets, sinó també simbòlics, com ara, la recerca de poder, diners o fama.
I si alguna cosa revela el voler que ens vullguen, una mena de paradoxa, és el nostre atrapament en una fantasia d’omnipotència. És a dir, creure’ns en possessió d’atributs divins i no percatar-nos que el voler que ens vullguen és un impossible. El voler de l’Altre depén d’Ell i no pas de la nostra voluntat.
D’aquí, l’embull que arribem a fer amb el voler que ens vullguen en les relacions interpersonals. Per exemple, falsificar-nos a gust de l’Altre per a veure si d’eixa manera ens estimen, sense voler vore que, en el suposat que l’Altre estime a algú, serà al pseudoself que ens hem fabricat. La relació que hem muntat és de pseudoconfirmació i hi romanguem en la clandestinitat per por a no ser volguts.
Un altre derivat del voler que ens vullguen, la fal.làcia de la justícia que, segons els psicòlegs, consistix a aplicar les normes legals i contractuals a les relacions interpersonals, tot creant aixina un sistema d’obligacions que anorrearà qualsevol procés sa de voler-se.
Tot plegat, en la mesura que el voler que ens vullguen és una fantasia d’omnipotència, el millor remei, potser, siga assumir la nostra impotència sense reprotxar-li res a ningú, com diria la terapeuta familiar, Mara Selvini, i el seu equip. És a dir, acceptar que el voler-nos o no depén de l’Altre i que el voler que ens vullguen és un impossible.
L’assumpció de la nostra impotència i de la frustració de no ser correspostos ens podria dur a un estat lliure de dependències malsanes i a fruir de la solitud. Un punt d’autonomia que serà una bona base per a arribar a una relació de confirmació i estima mútua.
