CN | Eugeni Gregori-Climent
The worst punishment imaginable would be a complete ostracization from one’s fellow. Losing one’s nature as a being-for-others can be more of acondemnation than any imprisonment.*
William James, filòsof i psicòleg.
Posem, per exemple, un grup – micro o macro – dogmàtic i fanàtic amb un sentit comú establert (1) rígid i excloent en què el gregarisme preval sobre les llibertats individuals.
Per tant, els membres del grup hi estaran sotmesos a una manera de veure el món que serà una il·lusió d’alternatives: només es pot ser algú dins del grup/ fora ningú. Una il.lusió d’alternatives que viscuda com a veritat, serà un axioma, blindat pel veto a la metacomunicació. És a dir, pel veto al qüestionament de qualsevol principi, norma, dinàmica…grupals.
En conseqüència, es voran abocats a un dilema capciós de molt difícil o impossible eixida: malament si pertanyen al grup/malament si se n’ixen.
Més: aquesta estructura i aquesta dinàmica grupals els induirà a desenrotllar un pseudoself (2) – per por a les represàlies si són ells mateixa -que acabarà sent una segona natura i que es convertirà en una mena de forrellat que tancarà l’univers grupal.
Però posem un membre del grup que, a conseqüència d’una certa crisi personal i grupal, ha pres consciència d’haver tocat fons en la seua alienació. Posem també que tria la veritat en comptes de la companyia (3), tot actuant en conseqüència. Els seus resultats: la desaparició del seu pseudoself i l’emergència d’ell mateixa i el seu sentit propi (1) – i viceversa.
Òbviament, el sectarisme grupal es dispararà davant tal atreviment i el càstig a l’heterodox no es farà d’esperar. L’ortodoxia és la columna vertebral d’aquest Ordre Establert i, per tant, s’ha de mantenir intacta a tota costa davant de qualsevol dissidència. Primer és el grup que els drets humans dels seus membres.
Però fer un màrtir de l’heterodox podria ser també un perill. El càstig, per tant, haurà de ser eficaç i subtil alhora: l’ostracisme- el pitjor de tots, per reunir:
- La condemna a la inexistència a l’heterodox.
- La seua designació com a boc emissari que reforçarà la cohesió i l’estabilitat grupals.
- Ser un seriós avís per a navegants. És a dir, per aquells membres del grup temptats per l’herodoxia, ja sia els qui podrien a fer-li costat al castigat, ja sia els qui voldrien anar pel seu compte.
El ninguneig només se li perdonarà a l’heterodox – si se li perdona, és clar- si torna a la cleda, tot confessant sincerament totes les seues faltes i errors. Tot i això, no podrà tornar a l’status que tenia abans en el grup – si és que en tenia algun- i passarà a la categoria de tropa. I si vol ascendre – en el suposat cas que puga – haurà de demostrar una constant i renovada fidelitat al grup i desenrotllar un pseudoself encara més naturalitzat que el que tenia abans.
I en cas de mantenir-se la seua mort civil – que serà la cosa més probable -, el destí de l’heterodox, privat de necessitats bàsiques per a l’ésser humà com l’estima, el reconeixement, la pertanyença grupal,…-i comdemnat a l’aillament i la solidud, serà, potser, l’anomia, la despersonalització, la desestructuració … i, fins i tot, la follia. No oblidem pas que els éssers humans som animals de ramat.
Tot un daltabaix que l’heterodox només podrà evitar si, a més del grup esmentat, té alguna relació humana sana amb un Altre. Com ara, una persona o un grup democràtics que siguen per a ell una estructura de plausibilitat en què puga compartir-hi el seu sentit propi i ser ell mateixa sense necessitat de disfressar-se de cap pseudoself.
En cas contrari, per a poder existir, haurà de fer una travessia del desert per a trobar persones i grup sans per a compartir la seua vida– que, per cert, implicarà la solitud del corredor de fons (4). Una dura aventura per a la qual necessitarà la companyia de l’esperança, la voluntat, l’enginy, la intel.ligència i la memòria, la tenacitat, la paciència, la tolerància a la frustració, la resistència a l’adversitat,…i el coratge que, segons el poeta i assagista, Samuel Johnson, és la principal de les virtuts perquè protegix a totes les altres.
*El pitjor càstig imaginable seria un complet ostracisme per part de l’Altre. Perdre la natura de ser per a l’Altre pot ser una condemna més severa que qualsevol presó.
(1) El sentit comú establert, segons el sociòleg, Lluís Aracil, serien les creences col.lectives – a afegir-hi, el sistema de valors dominant. El sentit propi, les creences personals – a afegir-hi, el sistema de valors personal. Les creences serien les maneres de destriar el real de l’irreal.
(2) El self, segons el sociòleg, Lluís Aracil, seria la nostra autoimatge, el me anglés, el qui vegem quan es mirem a l’espill. A afegir-hi, que pot ser canviant per a bé i per a mal. El pseudoself seria una falsa autoimatge. Una mena de “falsa personalitat”per entendre’ns.
(3) “La veritat o la companyia” és el dilema que segons el sociòleg, Lluís Aracil, tenen els membres dels grups com el descrit.
(4) Veure The Loneliness of de Long Distance Runner, Eugeni Gregori-Climent, Diari La Veu.
