CN | Eugeni Gregori-Climent
Una de les coses que dóna sentit a la vida, crec, és la formació d’un sentit propi (1), una autèntica proesa si tinguem en compte el nostre punt de partida: un context caracteritzat per un cert gregarisme i per un cert sentit comú establert (1) excloent.
Els obstacles externs, òbviament, impedixen la seua formació, però arribar a creure’s que en són tota la causa és caure ja en una mena de victimisme. També hi juguen el seu paper els entrebancs provinents de les nostres traves internes. Una de ben important: la mala fe de la qual parla el filòsof, Jean Paul Sartre (2). Un exemple amb què la il.lustra el de la jove coqueta.
Breument. Una jove coqueta està asseguda abstreta en un café de Paris, prenguent-se un refresc. Un galant madur que la veu, se li acosta i li demana educadament si pot fer-li companyia. La jove coqueta ho accepta de bon grat. Una xicoteta conversa com a pròleg i després el galant enceta el flirteig, que la jove coqueta li seguix amb deler. I, quan arriba a un moment àlgid, el galant li posa la seua mà damunt de la de la jove coqueta.
Aleshores, la jove coqueta no sap què fer: malament si li la pren perquè té por d’on pot arribar amb el galant; malament si la lleva perquè no vol perdre el goig que creu que se li espera amb ell. Al final, deixa la mà morta, tot creguent-se que ha pres una opció. Però, no. En realitat, no n’ha pres cap. S’ha limitat a optar no optar (3), tot perdent aixina la seua trascendència com a persona.
Amb la mala fe, l’optar no optar, hom vol un impossible. A saber, compaginar els avantatges de dos opcions antagòniques i incompatibles entre si. Com ara, estar assegut alhora entre dos cadires i no caure, voler la mare i els pardalets, repicar i anar a missa,…
Un cas de mala fe serà també voler compaginar els avantatges del sentit comú establert i del sentit propi – unes opcions contradictòries i irreconciliables entre si – que, per exemple, implica voler conciliar l’alienació i l’autorealització com a persona. I una de les seues nocives conseqüències, la nostra conversió en subjectes pacients de la nostra història que comportarà la paràlisi i el desbalafiament de la nostra vida.
Deia, encertadament, el poeta, Mihai Eminescu: “Viata este un bine pierdut dacâ nu o trâisti aça cum ai vrut” (4). En conseqüència, la nostra vida només ens serà un bé aprofitat, crec, si abracem l’opció de la formació d’un sentit propi. A assenyalar que, en pressuposar una travessia del desert, la formació del sentit propi implica i precisa la tolerància a la solitud del corredor de fons.
*La solitud del corredor de fons – pel.lícula de Tony Richardson amb guió d’Allan Sillitoe, basat en un conte seu.
(1) Segons el sociòleg, Lluís Aracil, les creences serien les maneres de destriar el real de l’irreal. I, segons aquest mateix sociòleg, el sentit propi serien les creences personals– a afegir-hi el sistema de valors personal -; i el sentit comú establert, les creences col.lectives – a afegir-hi el sistema de valors dominant.
(2)) El Ser y la nada. Jean Paul Sartre, Alianza Universidad.
(3) Optar no optar és la definició de mala fe, bona per cert, del filòsof, David Cox.
(4) La vida és un bé perdut si hom no ha viscut com ha volgut.
