CN | Eugeni Gregori-Climent
Il n’y a pas besoin de feu, l’enfer c’est les autres (1)
Jean Paul Sartre, filòsof.
Valga com a exemple d’infern una relació sentimental en què l’Altre, a l’inici de la relació, se’ns presenta com un ésser encisador i seductor, que en realitat és un pseudoself (2) i que quan es cualla el vincle, apareix el seu pervers self (2) real – amb una arbitrària alternança tot seguit entre els dos.
Lluny de ser subjectiva, la nostra impressió d’estar atrapats en un joc diabòlic, atés els seus ingredients, serà del tot objectiva encara que no ens en percatem:
-
- És una relació, que en la mesura que és sentimental, és o es viurà com a vital, intensa, important,…
- El botxí ens transmetrà dos missatges contradictoris: uns celestials a càrrec de l’encisador pseudoself i uns altres infernals a càrrec del pervers self
- El botxí, per tal de mantenir el seu joc diabòlic, vetarà la metacomunicació, és a dir, el diàleg sobre allò que està passant en la relació.
- El botxí, per tal de mantenir-nos atrapats, ens prohibirà eixir fora dela relació bé imposant-nos-ho de fet amb el pervers self real, bé seduint-nos amb el encisador
Gens estrany, doncs, que s’apoderen de nosaltres el desconcert, la decepció, la desolació, la confusió, la desesperació i, fins i tot, potser, la follia i que un si ho sé no vinc invaïsca del tot el nostre esperit com una autèntica i eterna obsessió
I clavats en una posició insostenible, ens veurem, potser, abocats, a col.laborar, conscientment o inconscientment, en el joc diabòlic del qual som víctimes. Com ara, desdoblant-nos i llançant nosaltres mateixa missatges contradictoris – estar i no estar alhora en la relació, per exemple – que ens hi atraparan encara més. A assenyalar que si el botxí o nosaltres mateixa no el tallem o no hi ha l’eliminació física d’algun dels dos o de tots dos, aquest joc diabòlic pot esdevenir un joc sense fi.
El dilema capciós a què hi estarem sotmesos – tant si hi col.laborem nosaltres, conscientment o inconscientment, com si no– serà: malament si hi continuem, malament si no hi continuem. Malament si hi continuem perquè podem acabar en la follia (3) i malament si no hi continuem perquè podem perdre el subjecte estimat i/o desitjat.
I la manera de veure el món que se’ns hi imposarà – típica en aquests tipus d’atrapaments: la il.lusió d’alternatives. En el cas que ens ocupa: només seràs algú dins d’aquesta relació/fora no seràs ningú. Una falsa dicotomia, per cert. Ens escamoteja un tertium – concebible en un nivell lògic superior: patologia/salut. Una tercera possibilitat que ens permetrà albirar una eixida al joc diabòlic.
A saber, una teràpia de veritat, que haurà de comportar, evidentment, tant una presa de consciència i un tractament a fons de les causes externes de l’atrapament com de les causes internes– la nostra implicació. No oblidem que l’alliberament del joc diàbolic i la nostra cura personal són dos cares de la mateixa moneda.
Il n’y a pas de besoin de feu, l’enfer c’est les autres.
NOTA: Aquest text es basa en la teoria del doble lligam de l’antropòleg, Gregory Bateson i l’Escola de Palo Alto, una situació, per cert, esquizofrenitzant. Veure “Más allá del doble vínculo”, Milton Berger (compilador), Paidós Terapia Familiar.
-
- No cal foc, l’infern són els altres.
- Segons el sociòleg, Lluís Aracil, el self seria la nostra autoimatge, aquell qui vegem quan ens mirem a l’espill. A afegir-hi, que pot ser canviant tant per a bé com per a mal.
- Podeu consultar tècniques de fer tornar boig l’Altre en “L’esforç de tornar boig l’altre” de H.F.Searles. Com que el llibre és molt difícil de trobar, podeu vore el resum que cita en “El yo y los otros”, Ronald Laing, Fondo de Cultura Económica.
