Coral romput de Vicent Andrés Estellés

L’Andana amb Eduardo Benetó

Castelló, 27 | 12 | 2020

Ens visita de nou Eduardo Benetó, la seua tardana incorporació a l’art de la rapsòdia, ens alegra i encoratja, mai és tard si ve de gust, sense més obligació que el gaudi personal i, si damunt es pot compartir i arribar a vostés, per nosaltres encantats de servir d’imaginari pont.

Ens consta que no sols és Eduardo, sabem que hi ha altres aplicats en diverses activitats, si voleu teniu ací el vostre espai per oferir allò que us agrada fer en els variats camps de les  arts, ja siga recitar, interpretar una cançó, fer sonar un instrument, exposar les vostres creacions artístiques, etc. Ací teniu el vostre espai, nosaltres us facilitem gravar i publicar, si voleu participar poseu-vos en contacte amb nosaltres i veurem  com concretar la vostra participació en aquest espai, que,  que com es dirà? “L’andana” (el Racó de l’Art).

Centrant-nos al dia de hui, Eduardo ens ha preparat un conegut poema de Vicent Andrés Estelles ‘Coral Romput’.

Vicent Andrés i Estellés

De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l’Escola Oficial de Periodisme de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d’edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix anomenava “els manuscrits de Burjassot”, de difícil datació a causa d’un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns dels seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978 i que aparegué pòstumament el 1996.. Des del 1949 treballà al diari Las Provincias.

Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d’una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L’amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l’aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obri tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s’iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l’edició de l’anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d’Or, les pedres de l’àmfora (1974), Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d’Or, Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l’autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita.

La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l’Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum.

Des del 1973 es convoca, dins la Nit dels octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom.

Font de la informació: enciclopedia.cat

Coral Romput de Vicent Andrés Estellés

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d’una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l’empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l’escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l’avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t’he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T’he despullat de tot allò que m’agradava.
De tot allò només et queda l’alegria.
Jo només busque en tu l’alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l’alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t’he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l’alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t’he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.
Pel dia fou mercat. Només hi ha olor de peix,
una humitat, per terra, bruta i apegalosa.
Era alegre estimar-se. Afirmativament
anàvem pels carrers, entre éssers i coses.
La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.
Hi havia l’home aquell que venia diaris,
i la xica, de blanc, assetjada per tots.
Hi havia el Monestir de Santa Clara en l’aire
del crepuscle tranquil, com el llum de les cases
i un cansament dolcíssim i una secreta pena.

Aquesta és la lletra de la poesia de Coral Romput