CN | Eugeni Gregori-Climent
(Supervisió psiquiàtrica a cura del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se amb intriga a l’espectador:
-Joan, entre ansiós i entusiamat, arreplega a María José a la porta de la seua finca. El “Cómo ser un existencialista”de Davis Cox, que porta María José a les mans, suscita una mirada còmplice entre els dos. Agarren unn taxi i se’n van al pis de Joan. Només entrar-hi, Joan li posa “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa, que encisa María José. Però lo que més li sorprén és el cartell de “Johnny Guitar” de Nicholas Ray que està penjat a la paret:
“Johnny: – Dime una mentira. Dime que me has estado esperando todos estos años.
Vienna: – Te he estado esperando todos estos años.
Johnny: – Dime que habrías muerto si yo no hubiese vuelto.
Vienna: – Habría muerto si tú no hubieses vuelto.
Johnny: – Dime que me quieres todavía como yo te quiero.
Vienna:- Te quiero todavía como tú me quieres.
Johnny: – Gracias. Muchas gracias.
Ana, en pla mitjà, adreçant-se curiosa a Vicent:
ANA
– Y María José, impactada por el diálogo,¿no?
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se a Ana assentint:
VICENT
-Totalment.
Ana, en pla mitjà, adreçant més curiosa encara a Vicent:
ANA
-Y llega a desbordarla, ¿no?
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se a Ana assentint:
VICENT
-Sí. I tant!
Ana, en pla mitjà, adreçant-se somriguent a Vicent:
ANA
-Gracias. Muchas gracias.
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se neutre a l’espectador:
VICENT
-María José, tant referint-se al cartell com a Joan i la relació entre els dos, es diu a sí mateixa: “Es demasiado romántico”. I absorbida per el “Es demasiado romántico”, que ha esdevindut una obsessió, es passa callada tot el sopar. Joan, perplex i desconcertat per l’actitud de María José, se’l passa també de rebot en silenci, però acompanyat del seu típic estat caòtic.
Se sent la veu acaronadora d’Ana trista:
ANA (OFF)
-De nuevo, su vulnerabilidad jugándole una mala jugada a Joan.
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se seriós a l’espectador:
VICENT
-María José i Vicent, una volta acaben del sopar, seuen al sofà, però sense que desaparega l’incòmode silenci. La situació es fa cada volta més tensa i insostenible. Arriba un moment que Joan ja no pot aguantar-la i malgrat el seu estat mental caòtic decidix enfrontar-la, fent el cor fort. “De perduts, al riu”, es diu a sí mateixa. Se li acosta a María José i li diu a cau d’orella: “María José, tú sabes que estoy muy enamorado de ti.¿Por qué no nos ponemos a vivir juntos?”Només sentir-ho, María José sen’ix del pis, se’n va correguents escales avall i allí es posa a plorar xanglotant.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trista a Vicent:
ANA
-El frágil equilibrio de María José roto por el amor a Joan.
Vicent, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trist a Ana:
VICENT
-Aixina és.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trista a Vicent:
ANA
-¿Cómo era aquella definición de lo trágico de Clément Rosset que una vez me citaste?
Vicent, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trist a Ana:
VICENT
-Una situació tràgica és aquella en què lo necessari és impossible.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trista a Vicent:
ANA
-Una buena cita para encabezar tu historia.
Vicent, en pla frontal, adreçant-se trist a l’espectador:
VICENT
-Vicent s’ha quedat en el sofà encollit, les mans agarrant-se el cap i a punt de desplomar-se. L’única companyia, el síndrome amb María José ara als núvols. Com pot li toca a Remei i encara que aquesta arriba prompte a ell l’espera li ha semblat una eternitat. Només vore l’estat de Joan, Remei s’imagina què li ha passat. Li demana el número del mòbil de Pere i, fent-se el cor fort, li toca: “Bona nit, Pere. Sóc Remei, la germana de Joan. Disculpa les molèsties. Ja sé que no són hores de tocar-te, però Joan es troba tan malament que necessita que li pegues una mirada. Podries?””Vingueu de seguida al meu pis”, li contesta seriós, Pere, donant-li la seua adreça.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trista a Vicent:
ANA
-Me reafirmo. Un encanto de hermana.
Vicent, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trist a Ana:
VICENT
-Pareix ideal, veritat?
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trist a Vicent:
ANA
-Sí. Pero, ¿era así?
Vicent, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trist a Ana:
VICENT
-Els personatges tenen base real.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se trista a Vicent:
ANA
-Eso ya lo sabía.
(CONTINUARÀ)
