CN | Eugeni Gregori-Climent
(Supervisió psiquiàtrica a cura del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se somriguent a l’espectador:
VICENT
-I, a la nit, al pis, Joan, després de la nit d’amor i del viatge com a flâneurs,se sent ja existint i sent ell mateixa després de la nit d’amor. Per a celebrar-ho, es posa com a música l’Itaca de Lluís Llach i a cantar-la. En unn interval lúcid, se li acudix tocar-li a María José. La seua sorpresa és que s’atrevix a fer-ho. Només agarrar el mòbil, María José li comenta amb admiració: “El libro que me has regalado de David Cox me ha gustado mucho, pero mucho. Parece un manual para la vida. Eso del existencialismo parece muy interesante. Gracias, Joan”. “Yo lo uso como manual para hecerme existencialista”, li contesta molt content, Joan. I María José seguix amb la seua admiració, que alimenta l’alegria de Joan: “Isabel,, Margarita, Amparo y yo hemos “decidido trabajarlo en nuestros encuentros. Gracias de nuevo, Joan, pero se te olvidó dedicármelo”, li diu, María José, ara seductorament. I Joan, buscant apanyar la seua fallada, li contesta:“Vaya lapsus, María José. Perdona. Te haré una que te gustará”., aleshores, Joan, sorprenguent-se a si mateixa, hi afegix espontàniament eixint-li de l’ànima: “En la Filmoteca, hacen “Soñadores· de Bernardo Bertolucci. ¿Vamos? I María José es queda bocabadada i sense poder creure’s lo que està sentint, però reacciona a l’instant i lii contesta pensant en veu alta i com en un estat de trànsit ”¡Sí, sí, sí!”, botant d’alegria i enviant-li besadetes pel mòbil.
Ana, en un pla mitjà, adreçant-se somriguent a Vicent:
ANA
-María José parece que disfruta cuando Joan toma la inciativa.
Vicent, en un pla mitjà, adreçant-se somriguent a Ana.
VICENT
-Sí. I sembla que Joan també.
Ana, en un primer pla, adreçant-se somriguent a Vicent
-Ana, OK i Joan OK.
Vicent, en un pla mitjà frontal, adreçant-se somriguent a l’espectador:
VICENT
-A l’eixida de la Filmoteca, María José, encisada amb “Soñadores”, no para de repetir: “¡Otra obra maestra de Bertolucci! ¡Vaya gusto el tuyo, Joan! ¡Por cierto, ¿te has dado cuenta que cuando estan los protagonistas como pareja de novios en el cine parecíamos tú y yo mirándonos en un espejo!” Joan no se’n sap avenir amb lo que sent, però prompte reacciona, i li diu a María José: “Tengo el DVD i el CD, pero a partir de ahora son tuyos. Así, cuando quieras, no sólo la podrás volver a ver, sinó también oir la banda sonora. Ya sabes: Hey Joe, Thierd Stone, Les quatre cent coups, Love me please love me, La mer, Son for out ancestors, The spy, Tous les garçons et les filles, Ferdinand, Dark star, Moi, je ne regrette rien. “Eres un encanto, Joan”, li diu María José tota eufòrica. I després creuen la nit rumb al pis de María José abraçats estretament els dos i xarrant sobre “Soñadores” o Bertolucci. I arribats a la finca de María José, el comiat es farà difícil.
Ana, en pla mitjà, adreçant-se somriguent a Vicent:
ANA
-Unos novios a la moderna,
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se somriguent a Ana:
VICENT
-Amb un ritual molt seu.
Ana, en pla mità, adreçant-se somriguent a Ana:
ANA
-Y hecho por tanteo experimental.
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se somriguent a Ana:
VICENT
-Que afegix més valor a la seua singularitat.
Ana, en pla mitjà, adreçant-se somriguent a Vicent:
ANA
-En suma, muy auténtico.
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se somriguent a l’espectador:
VICENT
-A la nit, al pis, el bon estat d’ànim de Vicent l’espenta a rellegir el “1984” de Georges Orwell per a aplicar-lo al nacionalcatolicisme franquista. Es posa baixet Malher, però malgrat la seua bona disposició no s’hi pot concentrar. Tot ell és amb María José: la nit d’amor, el viatge com a flâneurs per València i la vesprada de “Soñadores”. Una idea que li ballava de fa temps pel seu esperit, de colp a repent, fa cos: invitar un dia a sopar al seu pis a María José. “No t’atrevixes perquè és difícil o és difícil perquè no t’atrevixes”, es diu a sí mateixa, tot recordant Séneca. “Demà, només la veja a la terrassa, l’invite”, es diu a sí mateixa ràpidament. Però, embalat pel desig, decidix invitar-la a la valenciana: pensat i fet. Pren el mòbil i li toca a María José. I, només es posa ella, li diu directe: “María José te invito a cenar ami piso”. María José es queda bocabadada de nou, ara sense creure’s lo que està sentint, però es recupera ràpidament i li contesta eufòrica: “Cuando quieras”.
Ana, en pla mitja, adreçant-se somriguent a Vicent:
ANA
-Me gusta Joan tomado la iniciativa a la valenciana.
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se somriguent a Ana:
VICENT
– I a mí.
Ana, en pla mitjà, adreçant-se somriguent a Vicent:
ANA
-Si tenemos en cuenta sus problemas y las contradicciones de María José, Joan está siendo muy valiente.
(CONTINUARÀ)
