CN | Eugeni Gregori-Climent
(Supervisió psiquiàtrica a cura del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se a l’espectardor:
VICENT
-Mentrestant, María José i Isabel estan en un pub-discoteca fent-se un gin-tònic. Sona David Bowie. María José, trista i angoixada, està contant-li els seus problemes en la relació amb Joan a Isabel, que l’escolta am molta atenció i comprensió. Una parelles de tios, se’ls acosten amb la intenció de lligar-se-les. Amb un educat rebuig, se’ls lleven de damunt, primer Isabel i després María José: “Estamos hablando. No os dais cuenta. Dejadnos tranquilas, por favor”. Però, com que torna a voler lligar-se-les una altra parella de tios, deixen el local i se’n van al pis de María José. Només entrar-hi, María José posa a Mahalia Jackson i entra en el seu relat dels problemes en la relació amb Joan amb més profunditat: Con Joan, parezco una paradoja ambulante. Me acerco a él, pero en seguida me alejo y viceversa. Isabel, encara que està molt atenta a lo que conta María José, no acaba d’entendre-la. “Como sé que Joan es muy importante para ti, nada más que se me ocurra algo que te pueda ayudar, te lo digo”.
Se sent la veu acaronadora d’Ana trista:
ANA (OFF)
-Entiendo la impotencia que siente Isabel. No es tan fácil entendre lo que le ocurre a María José.
Vicent, en pla mitjà, de front cap a Ana i Ana d’esquena:
VICENT
-María Jesús i María José prenguent-se un café i xarrant enn casa de María Jesús, que, al final, opta per preguntar-li a María José com li va amb Joan. María José es limita a contestar-li a María Jesús: “Bien, bien”. María Jesús,, aleshores, pren la decisió de consultar-li el problema a una amiga seua, Leonor. Quan està a soles li toca per a quedar en una terrassa cèntrica. “María José no me cuenta lo de Joan y me estoy poniendo muy ansiosa, Leonor”, li confesa a la seua amiga, María Jesús. “El problema es muy delicado, María Jesús, y yo lo consultaría con un terapeuta. Con el mío, por ejemplo. A mí me está ayudando mucho”., li contesta, Leonor.
Se sent la veu acaronadora d’Ana un poc trista:
ANA (OFF)
-El mejor consejo que le podría dar.
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se a l’espectador:
VICENT
-A l’endemà de la conferència de Pere Llull, està tombat a la nit en elsofà sentit repetidament Ne me quitte pas de Jacques Brel i altres cançons d’ell i, com sempre, obsessionat amb la relació amb María José. De colp a repent,, sona el mòbil: “¿Un és veritat lo que desitge que siga veritat, María José? No. Esta volta deu ser una fantasia de les meues. No! És María José”, es diu a sí mateixa. “ Vaja!, anit creia haver-la perduda, però es veu que no. La tractaré comm si no haguera passat res”, es diu a sí mateixa, afegint per primera volta i estranyat:” Igual vol disculpar-se”. Però no hi ha tals disculpes. María José es milita a proposar-li: “¿Qué noche quieres que vayamos a un pub irlandés queconozco?” Joan se sorprén ara existint i siguent ell mateix: “Me lo pienso, María José y ya te digo. Buenas noches”. I, en acabant, penja. María José li toca un parelll de voltes més, però aJoan no li ix agarrar el mòbil.
Se sent la veu acaronadora d’Ana seriosa:
ANA (OFF)
-Por fin, Joan poniéndose en su sitio.
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se seriós a l’espectador:
VICENT
-Però, al cap de poc, Joan pren consciència de la reacció tinguda amb María José i no para d’autorecriminar-se-la de forma obsessiva: “Però què he fet. Per una bovada he perdut María José”. Un tremolor li invaix el cos i una forta ansietat li invaix l’’ànima. Totes tres coses en cercle viciós. “Lo millor seria tocar-li i disculpar-me, però igual ara està enfadada i m’envia a pastar fang. Li podria tocar a Remei o a ma mare, però Remei em diria que em deixe esta relació i a ma mare no li ho puc contar, la preocuparia”. Finament. Joan agarra el diari de batalla i es dedica a objectivar la relació amb María José.
Se sent la veu acaronadora d’Ana seriosa:
ANA (OFF)
-Joan se había salido de la relación con María José, pero no se ha dado cuenta.
Vicent, en un pla mitjà frontal, adreçant-se seriós a l’espectador:
VICENT
-A l’endemà, en el treball, Joan no para d’autorecriminar-se la reacció tinguda amb María José a la qual dóna ja per perduda. L’ansietat a l’ànima i el tremolor al cos el seguixen acompanyant. Un estat que s’intensifica a la nit sentint el Ne em quitte pas i altres cançons de Jacques Brel. Una tocada ell fa eixir del seu malaltís estat. “Un altre és veritat lo que desitge que siga veritat, María José? Esta volta sí que serà una de les meues fantasies. No. És María José. Jo que em pensava que l’havia perduda. Li parlaré com si no haguera passat res. Però quan li contesta, de nou se sorprén existint i siguent ell mateixa: “Sí, María José, ¿querías algo?”, li diu distant i seriós com si s’haguera acabat la relació.
Però María José, sense fer cas a l’actitud d’indeferència de Joan, li proposa directa i seductora:”¿Te vienes a mi piso mañana después dell trabajo?” “¡Claro!”, li contesta eufòric i de seguida, Joan.
Ana, en un primer pla, de costat, mirant seriosa Vicent:
ANA
-Lo suyo, un juego sin fin.
Vicent en un primer pla, de costat, mirant seriós Ana:
VICENT
-Que cap dels dos ni vol ni pot tallar.
Ana, en un primer pla, de costat, mirant seriós Vicent:
ANA
-
- Ahí, està el drama.
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se seriós a l’espectador:
VICENT
María José i Joan viuen la possibilitat de fer l’amor junts amb una doble ansietat, desconegudes per l’altre: una per si no estan a l’altura de les circumstàncies i l’altra per si se n’ixen fora de sí mateixos.
Ana, en un primer pla, de costat, mirant relaxada a Vicent:
ANA
-Normal. Es la primera vez que van a hacer el amor de verdad y encima sin hablar de ello.
Vicent, en un primer pla, de costat, mirant relaxat a Ana:
VICENT
-ÉS veritat.
Ana, en un primer pla, de costat, mirant relaxada a Vicent:
ANA
-Si pudiesen dialogar sobre su relación…
Vicent, en un primer pla, de costat, mirant relaxat Ana.
VICENT
-La relació no seria la mateixa.
Ana, en un primer pla, de costat, mirant relaxada a Vicent:
ANA
-En efecto.
(CONTINUARÀ)
