CN | Eugeni Gregori-Climent
(Supervisió psiquiàtrica a cura del psiquiatre, José Carlos González, Piqueras)
(Vicent, en pla mitjà, adreçant-se al’espectador. Ana, d’esquenes)
Al cap d’uns dies, María José acudix a la terrassa, dedicant-li a Joan els seus millors somriures. I, en Joan, la transformació de sempre: l’eufòria substituix a la melancolia; la calma a l’ansietat i el caos mental; els “és veritat lo que desitjaria que fóra veritat” a les visions catastròfiques; i ni rastre, per supost, ni de la roïna relació amb si mateixa ni de la creença que María José l’està utilitzant. I la normalitat de nou als seus encontres en la terrassa: l’extrema complicitati el fervent desig d’estar junts. Però cap cita pels motius habituals.
(Ana, en primer pla, de costat, preguntant-li Vicent)
ANA
-¿Puede ser que María José esté esperando que la iniciativa la tome Joan?
(Vicent, en primer pla, de costat, expressant-li un dubte a Ana)
VICENT
-Potser.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant Vicent)
ANA
-Quizás, María José, prefiere ir a su aire.
(Vicent, en pla mitjà, adreçant-se a l’espectador)
VICENT
-Joan, al seu pis, de nit, li toca sa mare. Després de les salutacions de rigor, la conversa sobre les seues vides quatidianes, però Joan sense esmentar María José, però evidentment no per falta de ganes. No vol preocupar a sa mare. L’acostumat preguntat per son pare i el comiat de sempre.
En acabant, Joan se sent més tranquil. Es posa Dvorak i mamprén, ara per a aplicar-se’l només a sí mateixa, l’esquema de Clément Rosset, percepció-inútil/il.lusió. I, de repent, sona el mòbil. “Un és veritat lo que desitge que siga veritat? María José?”, es pregunta excitat, Joan. “Sí! És María José!”, es diu a sí mateixa botant d’alegria. “¿Damos un paseo nocturno por el centro de Valencia?”, li proposa directa, María José. “¡Claro!, ,i contesta de seguida, eufòric, Joan.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant un poc seriosa Vicent)
ANA
-Joan no se valora. Está demasiado disponible.
(Vicent, en primer pla, de costat, mirant un poc trist Ana)
VICENT
-Potser el trauma amb l’exnòvia.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant un poc trista Vicent)
ANA
-Sí, Y que creo que piensa que María José es demasiado para él.
(Vicent, en primer pla, de costat, mirant un poc trist Ana)
VICENT
-També. I per això no pot imaginar que María José pensa que Joan és massa per a ella,.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant unn poc trista Vicent)
ANA
-Muy acertado.
(Vicent, en pla mitjà, adreçant-se l’espectador)
VICENT
-María José i Joan comencen el seu passeig en la Plaça del’Ajuntament, adobant-lo amb una conversa divertida. Una volta a la Plaça de la Reina, María José agarra Joan del braç. La mútua mobilització sentimental fa que la paraula deixe pas a l’eloqüència de les mirades i amb l’harmonia entre els alcançada singlen entre la multitud.
Arribats a la Plaça de la Mare de Déu, seuen en els escalons. María José recolza el cap en el muscle de Joan, que, inconscientment, l’abraça suaument i tendrament, li fa unes fines besades al front. María José, feliç, es deixa fer i mirar-se de fit a fit i brolla dels ulls de María José i de Joan un desig encés que espenta als seus llavis a buscar-se i a acaronar-se. Les seues besades seran fines i delicades. No volen badallar la fragilitat de l’altre. Però el temps, implacable, acabarà imposant la seua llei. “Ya es tarde, Joan. ¿Me acompañas al piso? “, li demana tendrament, María José. “¡Claro!”, li contesta, Joan. María José li agarra la maneta a Joan i units caminen lentament capal pis d’ella. Però, després del comiat, el principi de realitat, com al pub, no acabarà de prevaldre. La unió viscuda la perllongarà cadascú al seu pis.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant alegre Vicent)
ANA
-¡Qué gusto da verlos así!
(Vicent, en primer pla, de costat,mirant alegre Ana)
VICENT
-I, a mi, que t’agrade!
(Ana, en primer pla, de costat, mirant alegre Vicent)
ANA
-Y ahora, el I’m OK, your OK, ¿no?
(CONTINUARÀ)
