CN | Eugeni Gregori-Climent
(Vicent, en pla general, adreçant-se a l’espectador)
VICENT
-A l’endemà, Joan, eufòric encara pel viatge a Moraira, és a la terrassa imaginant-se estupendes escenes a la vinguda de María José. Però passa el temps i María José sense vindre. Però esta volta, Joan, s’ho pren amb filosofia. “Potser, María José, no es trobe bé”, es diu a sí mateixa tranquil
Però passa un parell de dies i María José sense acudir a la terrassa I, aleshores, sí que brolla a la seua ment el cercle viciós inseguradat/visió catastròfica/ansietat, acompanyat d’una roïna relació amb sí mateixa, d’un sentiment de pèrdua d’identitat i d’un nou símptoma, el victimisme. Obsessivament, no para de repetir-se: “ Per a María José, només he segut que una distracció momentània”.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana trista)
ANA (OFF)
-¡Vaya sufrimiento, el de Joan! Y si cae en el victimismo está perdido.
VICENT
-Mentrestant, María José va de flâneur per València. Abillada cada dia d’un modelet, va de passeig per la ciutat amb l’atenció flotant, fixant-se només en les escenes que li criden l’atenció i passant d’una a l’altra per casualitat afortunada. El final del viatge, incert.Igual pot ser ell punt de partida com les antípodes o qualsevol altre indret. Hui ha segut un bar de treballadors del carrer Luis Oliag que li ha encisat on asseguda a la terrrassa, mentres es preia un vinet blaquet, ha acabt de llegir entusiasmada, “La campana de cristal” de Sylvia Plath, a l’espera de mamprendre el desitjat, “Como ser un existencialista” de David Cox que li va regalar Joan.
(Ana, en pla )itjà, de costat, mirant un poc trista Vicent)
ANA
-Parece que María José se equilibra evadiéndose de la realidad.
(Vicent, en pla mitjà, de costat, mirant un poc trist Ana
VICENT
-Ho necessita.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant ara un poc contenta Vicent)
ANA
-¿Sigues practicando lo de flâneur?
(Vicent, en primer pla, de costat, esbossant un somriure)
VICENT
-Sí, Jo també ho necessite. Gràcies per ensenyar-me’l.
(Ana, en primer pla, de costat, amb un ample somriure)
ANA
-A ti, Vicent.
(Vicent, en plà mitjà, mirant a l’espectador)
VICENT
A la nit, al pis, Joan està tant marejat amb lo de María José que inclus s’oblida de posar-se música per estar-hi més a gust. Pensa tocar-lii a Remei, però ho deixa córrer per la por habitual que li diga que es deixe la realció amb María José. Casualment, li toca sa mare. La xarradeta quotidiana habitual, però Joan sense esmentar lo de María José i no per falta de ganes evidentment. La conversa acaba en el final de sempre: la pregunta pel pare i les recomanacions de sa mare de cuidar-se i tindre coneixement.
En acabant, Joan, ja més tranquil i més a gust amb sí mateixa, va a prendre el seu diari de batalla per a objectivar lo de María José, però sense donar-se compte pren el mòbil i es posa a marcar el número de María José. Però es dóna compte i para. I, torbat per l’acte fallit, acaba per tocar-li a Remei.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana trista)
ANA (OFF)
Remei,, procurant que no traslluisquen els seus sentiments i les seues emocions, escolta atentament un Joan molt angoixat. “Joan, tu saps que la relació amb María José no sols està fent-te mal, sinó que t’està obrint la ferida de Pepa que encara no tens tancada i també que si no talles amb ella pots acabar malament”, li comenta, Remei. Joan, primer, li contesta “No puc tallar amb ella”, però després rectifica i li diu: “En realitat, no vull. És la meua dona ideal i, com ella, no en trobaré cap en ma vida”. Remei el veu tan enrossinat amb María José que opta per no insissitir-hi i es limita a dir: “Quan em necessites toca’m. Tu saps que sempre seré al teu costat”.
(Ana, en primer pla, de costat, amb actitud admirativa mirant Vicent)
ANA
-¡Me gusta, Remei!
(Vicent, en primer pla, de costat, amb actitud admirativa també mirant Ana)
VICENT
-I a mi.
(Ana,, en primer pla, de costat, seguint l’actitud admirativa mirant Vicent)
ANA
¡Vaya savois faire, el de la jovencita!
(Vicent, en pla general mirant l’espectador i Ana d’esquenes)
VICENT
-A l’endemà, María José i Isabel, van a la terrassa. A Joan, només vore l’actitud positiva de María José, se li volatilitza el seu caos mental. I una altra volta la desitjada “normalitat”.
(Se sent la veu acaronadora d’’Ana escèpica)
ANA (OFF)
-Una “normalidad” que es un pequeño descanso, claro.
VICENT
-A la nit, al pis, un Joan, més tranquil, comença a escriure un article costumista, inspirant-se en Mariano José de Larra amb l’Ave María d’Schubert de fons. El tema: La pietat perillosa, la hiperempatia que diuen els pscòlegs. Una actitud patològica no sols observada en altres, sinó en sí mateixa. El paradigma per a Joan, el personatge Viridiana de la pel.lícula de Luis Buñuel amb el mateix títol que ha estudiat en DVD i que demà anirà a vore a la Filmoteca Valenciana.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana curiosa)
ANA (OFF)
-Con lo de la piedad peligrosa, entiendo mejor a Joan.
VICENT
A la porta de la Filmoteca, Joan es troba a Francesc Sanchis, un veterà crític de cinema que Joan va conéixer al seu poble. Francesc Sanchis va presentar allí “El último tango en París” de Bernardo Bertolucci. Des d’aleshores són amics. La veuen junts i, en acabant, se’n van a sopar on parlen de de Viridiana, de la pietat perillosa i de Luis Buñuel. Després, es posen al corrent de les seues vides, però Joan sense esmentar lo de María José.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana curiosa)
ANA (OFF)
-Curioso que Joan no nombre a María José.
(CONTINUARÁ)
