CN | Eugeni Gregori-Climent
(Vicent, en pla mitjà, adreçant-se a l’espectador)
VICENT
A la nit, al seu pis, Joan més melancòlic i ansiós encara necessita contar-li a Remei lo que li ha passat amb María José, però s’aguanta perquè té por que el convença d’acabar amb María José. Lo millor fóra metacomunicar-se amb María José, és a dir dialogar sobre lo que ha passat, però ho descarta per por a la seua reacció.
Per a calmar-se, comença a tocar el mòbil amunt i avall, però l’inconscient el traix i marca el número de María José. I, quan sorprés sent la seua veu, només encerta a dir-li insegur i ansiós: “¡Buenas noches, María José! ¿Cómo te va?” “¡Bien, Joan!, es limita a dir-li en un to monòton, María José, i, en acabant, penja. I, ara, Joan, amb més melancolía i ansietat i la relació amb sí mateixa deteriorada.
Joan seguix tocant el mòbil amunt i avall, però l’inconscient el torna a trair de nou i li toca a sa mare. Joan se sorprén en sentir la seua veu: “Com el va, fill meu? “Bé, mare! I tu?, li contesta, Joan, instintivament. I es posen a parlar de les respectives vides. Joan, dissimulant tot lo que pot el seu estat i sense esmentar María José, no per manca de ganes, evidentment, per a no fer patir a sa mare. “I el pare?”, li pregunta interessat, Joan. “Bé, fill meu! I tu cuida´t i tin coneixement”, li diu carinyosa sa mare com sempre. “Gràcies, mare! Aixina, ho faré!”, després del comiat, Joan que ha tornat un poc a sí mateixa, es posa a objectivar la relació amb María José en el seu diari de batalla.
(Ana, en pla mitjà, de costat, mira trista a Vicent)
ANA
Lo de llamar, aunque sea inconscientemente a su madre, no está mal, pero lo del diario de batalla en ese momento depende de lo que pretenda.
(Vicent, en pla mitjà, de costat, mirant un poc trist a María José)
VICENT
Joan usa el seu diari de batalla per a distanciar-se de lo viscut
(Ana, en pla mitjà, de costat, mirant un poc menys trista a Vicent)
ANA
¿Y le sirve?
(Vicent, en pla mitjà, de costat, mirant sense tristor ja Ana)
VICENT
Un poc com a catarsi.
(Ana, en pla mitjà, de costat, mirant seriosa Vicent)
ANA
Si es así, no está mal del todo.
(Vicent, en pla mitjà, adreçant-se l’espectador)
VICENT
A l’endemà, Joan està servint a la terrassa encara amb el mal estat d’ahir: la visió catastròfica respecte a la relació amb María José ha pres cos. Un “és veritat que lo que tem és veritat” per a ell: María José ja passa d’ell i si ve a la terrassa el ningunejarà. Tanmateix, per a sorpresa seua, ocorre tot lo contrari. María José, que arriba sola a la terrassa, manifesta cap a ell l’extrema complicitat i el desig d’estar amb ell de sempre. I aleshores, a Joan li passn tots els mals i torna a estar a gust amb sí mateixa. Però no hi ha cap cita. María José no porta la inciativa i Joan té por a una negativa.
(Ana, en pla mitjà, de costat, mirant un poc trista Vicent)
ANA
Demasiada dependencia, la de Joan, respecto a María José.
(Vicent, en pla mitjà, de costat, mirant un poc trist Ana)
VICENT
I també la de María José respecte a Joan.
(Ana, en pla mitjà, de costat, mirant unn poc més trista encara Vicent)
ANA
La codependencia del amor romántico, exacerbada enn su caso.
(Vicent, en pla mitjà, mirant l’espectador)
VICENT
María José i sa mare en una de les seues habituals tocades, aquesta a iniciativa de sa mare. “¿Cómo te va lo de Joan, María José?””Bien, bien, mamá” Aquesta resposta evasiva de María José, que tant li estranya a sa mare com a ella mateixa, ompli a sa mare de preocupació.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana seriosa)
ANA (OFF)
Parece como si María José, inconscientemente, estuviera poniendo límites entre ella y su madre.
(Vicent, en pla mitjà, adreçant-se a l’espectador)
VICENT
A la nit, all seu pis, està sentint Janis Joplin mentres es fuma un porret de xaixix. De colp a repent, li entra un fort desig d’estar amb Joan. Aleshores, i de forma compulsiva, li toca per a xarrar amb ell. A Joan, quan sent el mòbil, li assalta un “és veritat lo que m’agradaria que fóra veritat”: María José!. “Sí! És María José!”, exclama eufòric en vore el seu nom. “¿Vamos a Moraira?”, li proposa directament, María José, sense cap prolegòmen. “¡Claro!”, li contesta de seguida, Joan, neufòric, però nerviós.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana un poc preocupada)
ANA (OFF)
¡Vaya mareo debe de tener Joan con los giros de María José!
(CONTINUARÄ)
