En un moment en què, malauradament, la guerra torna a les nostres vides, si no a casa, sí a prop, i que les conseqüències, econòmiques i humanitàries ens esguiten, no està de més recuperar la nostra memòria històrica per a poder sensibilitzar-nos i reforçar la solidaritat. I en un moment en què la barbàrie s’obre pas, amb el pitjor dels seus rostres, una gesta com la del soldat republicà Antonio Miralles ens reconcilia amb la humanitat.
La novel·la de Javier Cercas és una excel·lent obra que reflexiona sobre el futur d’Espanya a partir de la memòria històrica republicana. L’autor ens mostra al llarg de tota la novel·la una confrontació ideològica entre feixisme i republicanisme on clarament es posiciona en favor del segon, ressaltant, d’una banda, el paper de Sánchez Mazas i la Falange, com a incitadors i màxims promotors de la barbàrie de la guerra civil, i per un altre, el de l’heroisme, representat en el soldat republicà, Antonio Miralles, símbol dels què van agitar la bandera de la llibertat i van intentar detindre un feixisme que pretenia sotmetre a tota Europa sota el concepte d’una universalitat imposada per les armes. I hui, que els aires imperials ens flagel·len de nou, llegir «Soldados de Salamina» pren un significat nou.
Cercas a esta novel·la ens convida a reflexionar sobre uns fets que van incidir en la construcció del nostre moment històric actual per a entendre millor el nostre present amb la intenció de fer-nos conscients d’un tràgic passat que no s’hauria de repetir.
Escrita en tres parts, l’autor, ens presenta, en primer lloc, la seua investigació sobre la figura de Sánchez Mazas. La història del falangista dona elements policíacs a la novel·la, que al seu torn, creen tensió i interés en el lector.
En la segona part, l’autor escriu la biografia de Rafael Sánchez Mazas en un estil que està, una altra vegada, enmig del relat històric i relat novel·lesc. El tema s’enfoca en els horrors de la guerra i arriba a mostrar-se en el relat el tema principal: la compassió humana entre els éssers humans, quan el soldat que troba a Rafael Sánchez Mazas en el bosc, en lloc de matar-lo, el deixa viure. També es presenta el tema de la solidaritat per part dels homes del bosc, que protegeixen a Rafael Sánchez Mazas, encara que són republicans. Durant tota la novel·la, planeja la sensació que l’autor exposa, encara que indirectament, la qüestió moral sobre la guerra: pot ser justificat matar a algú?
En la tercera part, l’autor busca al soldat que va deixar viu a Mazas i aquesta pregunta es fa més forta. L’experiència d’una vida dura de l’ancià, que tal vegada va ser el que Cercas buscava, finalitza amb una pertinent reflexió:
“Permanecimos un rato en silencio, mirando a los niños. No tenía por qué decir nada, pero filosofé tontamente:
—Siempre parecen felices.
—No se ha fijado bien —me corrigió Miralles—. Nunca lo parecen. Pero lo son. Igual que nosotros. Lo que pasa es que ni nosotros ni ellos nos damos cuenta.
— ¿Qué quiere decir?
Miralles sonrió por primera vez. —Estamos vivos, ¿no?”
Aquesta cita ens recorda el privilegiats que som els qui no vivim la guerra.
Ens veiem el proper 28 d’Abril, darrer dijous de mes, com sempre a les 7 de la vesprada per comentar el llibre. I si tot continua anant millor, en pandèmia i oratge, podrem fer la sessió al pati de la biblioteca i, pot ser fins i tot, sense mascareta.
Us esperem. Fins ben aviat.
Pep Beltran
