- PUBLICITAT -

 

CN | José Mena Àlvarez

Cagarneres en la lloma, verderols en el paller, les perdius en l’estepar, teuladins en el carrer.

El verderol europeu o comú (Chloris chloris), és un pardalet cantor, de l’ordre dels passeriformes i de la família Fringillidae (com el pinsà). És una espècie comuna a la Península Ibèrica.

PUBLICITAT

Mesura de 13 a 15 cm de llarg. El seu plomatge és d’un color verd groguenc, més intens en l’època de reproducció, amb els laterals de la cua i el bisbelet, grocs. En vol, llueix una conspícua franja alar també groga, sent ondulat el seu desplaçament.

La femella té una coloració més apagada, més grisa. Tots dos tenen les potes rosades i un robust bec cònic clar que utilitzen per obrir les llavors dels cereals i arbres (noguera, om, til·ler, freixe, pi…), esbarzer i gavarrera entre altres que li serveixen d’aliment, i que en els mesos més càlids complementa amb el consum d’insectes, entre els quals hi ha àfids, formigues, escarabats i també aranyes. A la tardor visita les vinyes i fruiters per menjar fruita madura. Suporta bé els rigors de l’hivern i sap trobar-ne l’aliment fins i tot quan la capa de neu és espessa.

En aquelles zones de vegetació escassa i poc densa es confina a les pinedes, que constitueixen potser el seu hàbitat original. A tots els altres llocs se’l troba als voltants de cases, jardins i granges, romanent absent dels llocs més remots del camp. A finals de l’estiu, es congrega en grans esbarts, que ronden pels camps arats i sitges a la recerca del gra caigut i llavors de plantes silvestres, especialment aquelles que medren en terreny cultivat.

Quan arriba el mes de març el mascle alterna el seu xiulet inspirat amb un vol ascendent des de la branca en què es posa i una mena de suspensió a l’aire per mitjà de lents aletejos, a la manera de les papallones o races penades, sense parar de gorjear . Aquesta acció constitueix la part principal de la seua exhibició galant.

Cria a les arbredes i arbustos espessos de les zones habitades, parcs, jardins, horts, fruiters i als xiprers dels cementiris i tots els bosquets i fileres d’arbres de l’àmbit rural. Tendeix a niar en grups. Per regla general, el niu sol ser construït en una tanca o arbust verd amb arrels fines, molsa i llana; és revestit d’arrels, pèls, plomes. Els ous, de 4 a 6, són posats al maig; el seu color varia entre el blanc brut i el blau verdós amb taques marrons, vermelloses o violàcies, i les seves dimensions són de 19 per 12 mm. Només la femella té cura de la incubació, que dura dos setmanes; mentrestant, és alimentada pel mascle que roman immòbil des d’un posadero proper. Després tots dos, un cop nascudes les cries, els alimenten durant 13-16 dies per regurgitació d’insectes i de llavors aixafades. Quan adquireixen les primeres plomes, romanen al costat dels seus pares, formant un grup familiar molt unit. Realitzen dues postes anuals, ocasionalment tres.

Al final de l’època de cria es reuneixen en esbarts nombrosos que inclouen també altres fringíl·lids i aus migrants que arriben del nord a la tardor i volen sense rumb a través de boscos, camps, estepes i cultius.

- PUBLICITAT -