Aquestes paraules no són de cap dirigent independentista. Són les paraules textuals que l’aleshores príncep Felip de Borbó va pronunciar el 21 d’abril de 1990, quan es va dirigir solemnement als diputats catalans aplegats al Parlament de Catalunya.
Les declaracions de l’actual cap d’estat contrasten, i molt, amb les que va dir el fiscal Fidel Cadena, el passat mes de febrer, durant la segona jornada del judici del Procés contra els presos polítics catalans: “Segòvia no és dels segovians, ni Saragossa dels saragossans, ni Catalunya dels catalans independentistes, sinó de tots”. És curiós que el Sr. Cadena, en aquella frase que pronuncià al Tribunal Suprem, fera referència als segovians i als saragossans (per negar que el futur d’aquests ciutadans estiga a les seues pròpies mans) i finalment mencionara també els catalans, però afegint-hi l’expressió: “independentistes”.
Siga com siga, si el futur rei Felip digué l’any 1990 que “Catalunya és la que els catalans volen que sigui”, ¿per què el rei Borbó, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, es posicionà, d’una manera tan rotunda en contra del dret a decidir? ¿Per què va abandonar el rei Felip el seu paper d’àrbitre i de suposada neutralitat i es va decantar amb tanta agressivitat a favor dels partidaris de l’“a por ellos”? ¿No havia defensat uns anys abans, quan ell era príncep, que Catalunya seria el que els catalans volgueren que fóra?
Però no solament el rei es posà clarament en contra dels catalans i del dret a decidir el futur aquell 3 d’octubre de 2017, sinó que tota la maquinària de l’estat espanyol es posà també en contra que els ciutadans de Catalunya siguen amos del seu destí, fins i tot volent impedir que catalans que estan al cens, com el President Puigdemont, pogueren presentar-se com a candidats al Parlament Europeu. Fets com que la Junta Electoral Central haja expedientat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per emetre el documental: “Un procés dins el procés”, un programa sobre les famílies del presos polítics, és un atac més a la llibertat d’expressió. Com ho és igualment la prohibició de la JEC perquè els periodistes de TV3 i de Catalunya Ràdio pogueren utilitzar durant la campanya electoral, expressions com: “presos polítics” i també: “exiliats”. On és la llibertat d’expressió?
El 19 d’agost de 1931, a la publicació “Crisol”, hi havia un article d’Azorín que conserva tota la seua actualitat. José Martínez Ruiz, l’escriptor de Monòver, escrivia: “Cataluña tiene una vitalidad propia…es una nación”. I Azorín mostraba d’aquesta manera la relació entre Catalunya i Espanya: “Una historia de siete o más siglos y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida”.
Segurament el rei Felip VI no haurà llegit aquest article d’Azorín, tan assenyat. I per això en compte d’apostar pel respecte i perquè el futur de Catalunya siga “la que els catalans volen que siga”, com ell mateix va dir, prefereix impedir als catalans l’exercici del dret a decidir amb llibertat, el propi futur.
