- INFORMACIÓ -

 

Vull proposar un nou eslògan per al nostre poble: Castelló, poble silent. En l’article anterior vaig lamentar el fet que als de Castelló ens costa callar i, en conseqüència, escoltar. No obstant això –i encara que semble contradictori–, Castelló és un poble on regna el silenci, excepte quan hi ha festes. No és cert que la festa implique soroll necessàriament o que siga impossible reduir-lo a mínims. La concòrdia entre el silenci i la festa s’ha de trobar per la via de la distribució d’espais i de temps i la idea de proporcionalitat. No té cap sentit, per exemple, prolongar una revetla en un parc públic fins a la set de la matinada per a set o huit persones. En canvi, un pobre educand de la Lira ha de prendre totes les precaucions imaginables per a estudiar amb el seu instrument.

PUBLICITAT
“A Castelló impera el silenci, cosa que es percep sobretot a la nit”

Quan no hi ha festa, a Castelló impera el silenci, cosa que es percep sobretot a la nit. Don Fernando Ferri ho feia notar en un article sobre l’antiga estació: «Después nada. Como cualquier mortal la estación se echa un sueñecito y se queda sola en el silencio de la noche». El silenci i la nit de vegades ens fan sentir la solitud d’una forma més densa. Així ho va expressar la nostra amiga Paz Mínguez en un poema: «Lo he sentido sola, / cuando la oscuridad / sólo es rasgada por la luna / y el silencio llega a oirse». A Castelló esta sensació s’intensifica a l’hivern, tal com ho va escriure Rafael Estrada: «El record és com la boira / al desert del silenci de la nit / que és més nit i més silenci a l’hivern del meu poble». També quan naix el dia: «El sol va trencant l’alba / i els objectes ens miren, silenciosos», segons el mateix poeta.

La lluita d’Esther (2019), un diàleg entre Esther Ferrer i Maurici Belmonte

Però el silenci se sent també a plena llum del dia. Actualment ens molesten, i amb tota la raó, els sorolls produïts per motors, especialment els de les motos. Abans de l’arribada de les màquines, a Castelló només se sentien pels carrers veus o plors d’infants, el xerric dels carros, el renill dels cavalls, el bram dels burros, les crides de venedors ambulants (Arrop i tallaetes!, Qui té ferro vell pa vendre?…), el xiulet de l’esmolador, els tocs de les campanes i poca cosa més. I fora del nucli urbà el silenci era més gran, tant que bastava fer sonar un caragol en algunes partides del terme per a assenyalar les hores i les tandes per a regar, tal com ens va explicar Valerià Benetó. Encara que també s’hi han introduït les màquines, al camp castellonenc impera el silenci. I això ho saben ben bé els qui encara hi treballen o els que hi van a caminar. D’estos últims és Estrada, que ens ha deixat estos versos: «[…] i enfiles el camí de la Font Amarga […] / i fas teus tots els silencis / de clara quietud que t’envolten». I en un altre poema es referix al «silenci acollidor dels tarongerars».

Paz Mínguez Estevan ens recordava que a la nit “el silencio llega a oirse”.

Un tractat sobre el silenci i Castelló hauria de parlar sobre certs silencis en la història. En primer lloc caldria parlar d’aquells que no tenien veu, com els pobres, els «diferents», els marginats, etc., i sobre com això es reflectix en la documentació, en l’absència de documentació. Pel que fa a les dones, hem procurat rescatar-ne algunes de l’oblit en alguns articles. També caldria parlar dels silencis postbèl·lics. Com diu Valerià, els de Castelló hem perdut totes les guerres, i curiosament cada derrota es reflectix en els arxius en forma d’escassetat de documentació. Oblidar i callar en situacions conflictives o postconflictives és contraproduent. Fins i tot el papa Francesc ho considera un error: «Quan els conflictes no es resolen sinó que s’amaguen o s’enterren en el passat, hi ha silencis que poden significar fer-se còmplices d’errors i pecats greus» (Fratelli tutti, 244).

Este repàs pel silenci local ha d’acabar amb algunes cites de castellonencs sobre el silenci i l’espiritualitat, siga religiosa o no religiosa. En la línia laica Maurici Belmonte ha escrit no fa molt unes frases molt belles sobre el tema: «El silenci travessa el viure com una enorme columna vertebral. Com més forta serà, amb més coratge suportarà els embats, el pes amb què cada dia ens sorprendrà el propi cos» (La lluita d’Esther, pp. 130-131). Per a escoltar i aprendre cal un poc més que silenci: «[…] és imprescindible saber escoltar. Molt més que saber parlar i saber comunicar. Em referesc a saber escoltar. Posar atenció, estar conscient d’allò que s’escolta. No simplement aportar el silenci» (Ibíd. pp. 31-32).

Correo 70 de un cura de pueblo (1971), recull d’articles del castellonenc Salvador Pons Franco.

També ens invitava a escoltar el silenci el teòleg castellonenc Salvador Pons Franco: «No desprecies junto a la cuneta la voz de Dios que está ahí, amistoso, en su lenta creación. Aprende a escuchar el silencio». Perquè la Paraula brolla del silenci: «Este es el siglo del ruido. Por eso resulta tan difícil escuchar la voz del Padre, a pesar de que ella misma se hizo persona en “el Verbo”. Dios habla en el silencio. Dejemos que diga una palabra en el nuestro […]».

I perquè açò no parega una columna de La Hoja Parroquial, acabaré amb l’humor i la fina ironia de Soler i Estruch: «Si penses molt i parles poc, pots arribar a savi; i si no penses gens i parles molt… eres que ni fet d’encàrrec per ocupar un càrrec públic ben retribuït. He dit alguna cosa fora lloc?». I per acabar: «De cadascú de nosaltres podrien escriure’s ben bé tres novel·les: la que hem viscut, la que voldríem haver viscut… i la que callem. Aquesta darrera seria la més voluminosa; segur!»

F. Xavier Martí


- PUBLICITAT -