La natura ens ha donat més de 5000 varietats de taronja i Castelló ha cultivat, entre altres, navelina, nàvel, navelate, satsuma… i també l’aventura del caqui… En definitiva, s’ha intentat tot i, de fet, moltes generacions han viscut d’aquest emblemàtic cítric, atés que el motor econòmic del poble, per a bé i per a mal, ha estat majoritàriament agrícola.
La gent del camp ha donat la veu d’alarma des de fa anys: la despoblació del món rural, la progressiva decadència del sector primari, la sordera de l’Administració al respecte i la falta de solucions o voluntat política per enfrontar el problema. I, almenys fins ara, no els hem fet ni cas: el llaurador ha sigut el gran oblidat de l’agenda.
Ara, després d’anys d’adoptar una actitud de genuflexa resignació a patir ridículs marges de benefici per uns preus injusts —mentre alguns intermediaris s’han inflat les butxaques—, la veu del camp ha esclatat. Farts de la mirada de suficiència paternalista dels urbanites, que tenen el poble com un refugi bucòlic del seu estrés urbà o com una mena de reserva identitària de les seues arrels rurals, els agricultors han fet valer la seua veu front una societat que els havia invisibilitzat. Les massives mobilitzacions reflecteixen el pànic de la incertesa laboral en el camp.
Així doncs, si no s’aborda una reforma agrària, estructural, ambiciosa, què passa (rà) amb la nostra terreta castellonera? Perquè els fills no volen terra, i ja se n’han anat del poble, han emigrat per buscar-se la vida fora, i solament venen a festes, si venen. Tot i que l’agricultura ens ha donat a menjar des del Neolític, l’èxode del camp és una realitat socioeconòmica incontestable.
Realment, des de fa anys, en la línia de la deriva rural del país, estem fent-li el buit entre tots als professionals que cuiden la terra, el motor econòmic de Castelló, i despertant així una ansietat col·lectiva per vendre l’horta com siga, de llevar-li el marró futur als fills, de soltar llast. De fet, al lector li resultarà familiar aquesta asseveració popular, que ja és un lloc comú al poble: Xe, jo, en tal de llevar-me-la de damunt, la regale.
Plantege al respecte una hipòtesi de futur, solament per a reflexionar: Un dia, un senyor(a) de fora, davant d’un context de venta total —pràcticament el poble en venda— i recolzat per un fons de capital estranger, tirarà de xec per comprar totes les terres de colp, això sí, molt barates, amb el preu per terra —mai millor dit—. Donarà igual l’objecte d’aquesta operació especulativa, mentre ens lleve de damunt els mals de cap que ja no lleva el vàlium: tal volta, els seus interessos vinguen per desenvolupar el turisme de poble, o per construir fàbriques de saldo per alguna indústria emergent o, fins i tot, per fer un abocador amb la merda que no volen per a ells els països veritablement rics.
Si aquest panorama, hipotètic però viable, acabara tenint lloc, la major part del terme de Castelló, una enorme extensió de terra productiva, estaria en mans d’uns pocs amos, uns pocs terratinents que controlarien un oligopoli.
Així, tenim alternatives reals?
A hores d’ara, molts xicotets propietaris constitueixen alguna forma de sobirania popular castellonera; són molt dependents de les directrius de l’omnipresent cooperativa, però encara són amos i, per tant, encara tenen veu.
Malauradament, la crisi agrària ha estat sempre l’últim tema de l’agenda, la caixa de Pandora que ningú ha volgut obrir.
Reflexió per a concloure: A les portes de la tercera revolució industrial, Castelló no té un model econòmic alternatiu o complementari a l’esgotat sector primari. Sembla que, a banda d’una indústria quasi testimonial —que ha de consolidar-se—, i el seu paper com a factoria exportadora de músics i mestres —una inversió sense retorn, perquè emigren—, la taronja monopolitza el cost/oportunitat local. Per tant, cal conscienciar-nos de la necessitat de fer una reflexió sobre el model econòmic que volem de poble: Volem un Castelló com a poble-dormitori o en vies de despoblació, o volem un laboratori socioeconòmic d’oportunitats innovadores, amb futur, que trobe la seua pròpia veu i s’adapte a la canviant estructura socioeconòmica mundial.
