INFORMACIÓ DE CASTELLÓ NOTÍCIES

 

Arrossars i arrossers

La fàbrica de paper del Canyar era l’única indústria pròpiament dita que hi havia a Castelló. Ja hem dit que hi treballaven més de cent obrers. En 1920 s’hi instal·là una serra de cinta d’un metre i s’hi establí un taller de ferreria mecànica.

La població castellonenca, però, vivia de manera predominant de l’agricultura, especialment del cultiu de l’arròs. Hi havia 990 hectàrees d’arrossar, la meitat del terme municipal. En 1915 estes 12.000 fanecades d’arrossar produïen 7.680.000 kg d’arròs; el terme de Castelló no era el major productor de la província, però sí el que donava més producció per fanecada (640 kg/f); Cullera, Sueca o Sollana no superaven els 600 kg/f; quasi tot era de la varietat Benlloch («La producción del arroz en la provincia de Valencia en 1915», dins Boletín arrocero: órgano de la granja arocera de Sueca, Sueca 1915, octubre 20, p. 5.).

Plantant l’arròs – Imatges antigues publicades en els articles de Vicent Ventura

Durant la Guerra Europea els va anar molt bé als productors d’arròs. Es van fer grans fortunes. En canvi, la taronja tenia dificultats per a comercialitzar-se. En 1920 l’arròs es considerava un producte de subsistència i, per tant, no es podia exportar lliurement. Calia pagar uns arbitris que gravaven l’exportació. Pagar, això mai no venia bé, sobretot quan s’observava que l’impost no revertia en les comarques productores. Per això Tomàs Giménez Valdivieso (Cartagena 1858-València 1933), espòs de la castellonenca Regina Uberos Soro (Castelló 1858-València 1933), va presentar un recurs contra el pressupost de la Diputació de València, que administrava gran part de la recaptació de l’arbitri de l’arròs, a mitjan juny, perquè «la Diputación se dispone a gastar lo que ha producido el arbitrio sobre el arroz en artículos de consumo para los establecimientos de Beneficencia y en Paradas de sementales». I afig que «Dedica una gran cantidad a las carreteras provinciales, pero carreteras provinciales hay en todos los distritos, y resulta el caso notable que un ingreso que proporciona el arroz, llegará a comarcas que no conocen el arroz». Considera Giménez Valdivieso —que no era un qualsevol sinó un llicenciat per partida doble, secretari de l’Ajuntament de València, escriptor regeneracionista i simpatitzant del socialisme— que això era una gran injustícia, perquè «tratándose de arbitrios extraordinarios, que no pagan los demás tributos, que paga solo el arroz, la justicia y la equidad exigen que se atienda con preferencia en los gastos, que con ello se cubren a los distritos arroceros». Acaba pronosticant una rebel·lió dels arrossers: «se alzarán como un solo hombre ante el Estado y le dirán que suprima el arbitrio o lo cobre él, pues vale más que vaya a beneficiar a todos los españoles, que no que sirva para fomentar favores caciquiles de otros distritos, mientras los infelices productores no tienen ninguna ventaja» (La correspondencia de Valencia, 1920, juny 18, p. 1). Cal dir que Tomàs Giménez posseïa unes 140 fanecades a Castelló i més de la tercera part eren d’arrossar.

Tomàs Giménez Valdivieso

En canvi, l’Ajuntament de Castelló, reunit el 17 de maig, es mostrà submís i acordà agrair al president de la Diputació la gestió dels interessos arrossers i manifestar la seua conformitat amb les inversions dels fons recaptats per l’arbitri sobre l’exportació de l’arròs.

El pronòstic de Giménez Valdivieso es va complir d’alguna manera, perquè el 23 de novembre de 1920 una comissió d’arrossers valencians —entre ells, algú a alguns de Castelló— es van desplaçar a Madrid per tal de demanar-li al ministre d’Hisenda l’exportació lliure de l’arròs, que desapareguera el gravamen duaner de 20 pessetes per cada 100 quilos. També demanaren que els exportadors no hagueren de deixar en depòsit per al consum intern una quantitat d’arròs igual a la meitat de la que enviaven a l’estranger. Al·legaven que s’havien encarit els costos de cultiu (cultivar una fanecada costava 260 pts., segons l’alcalde de Sueca) i de transport.

PUBLICITAT
L’equip castelloner guanyador de segar arròs

Les enciclopèdies i obres generals d’aquell temps diuen que Castelló, a banda d’arròs, produïa i exportava taronges, blat, melons, tomaques, fesols, dacsa i cacaus. El producte emergent era la taronja. L’acabament de la Guerra Europea fou una benedicció per a l’exportació dels cítrics. En 1920 comença la dècada daurada de la taronja. Als castellonencs que tenien horts de tarongers els anirà molt bé en els anys venidors. Per això, el tarongerar anirà substituint l’arrossar i poblarà fins i tot les terres del Secà de manera prodigiosa.

Els obrers del camp

Fins ara hem parlat de la producció agrícola des del punt de vista del propietari, però haurem de parlar dels jornalers, dels qui es guanyaven el pa amb la suor del front.

Sembla que els obrers del camp van fer més d’una vaga en 1920. Tenim un parell de notícies lacòniques. La primera ens diu que el dia 5 de juny l’alcalde de Castelló va parlar amb el governador sobre la vaga o atur plantejat pels obrers agrícoles en relació amb la collita del blat. La segona, del mes d’octubre, ens parla d’una vaga, d’esquirols i de detencions:

«En Villanueva de Castellón han sido detenidos varios huelguistas, a quienes se acusa de haber ejercido coacción contra unas obreras que se dirigían a trabajar a un taller de envolturas para naranjas» (El Siglo Futuro: diario católico, 4.174, Madrid 1920, octubre 25, p. 2).

Ensacant l’arròs

Els treballadors exigien un sou digne, millores en les condicions de treball i fer front als abusos dels patrons. Estos, de vegades, tractaven de dividir la classe obrera concedint millores a uns i no a uns altres. Això ho feia fins i tot la junta de l’Escalona, controlada pels grans regants locals. I com a mostra este botó de 1920:

«Una injusticia con los obreros de Villanueva de Castellón.

Según se nos informa, la comunidad de la acequia de Villanueva de Castellón regatea unas pesetas en el pago de jornales á 20 obreros de la localidad, que utilizó en trabajos de monda de dicha acequia. Por lo que se ve, parece que trata de crear antagonismos entre los mismos obreros, ya que á unos (cuatro de ellos) les paga a razón de 4,50 pesetas jornal y á otros, los más, sólo les ofrece tres pesetas. Es decir, que á los obreros gratos a la comunidad, á los “suyos”, se les paga conforme á lo establecido; á los otros, en cambio, se les niega ese mismo jornal.

En el asunto ha intervenido el alcalde, quien, queriendo llegar á una fórmula armónica, como árbitro, ha llegado á ofrecer á los 20 obreros aludidos un jornal de cuatro pesetas. Los obreros, naturalmente, rechazan esta ley de castas: no quieren ser más ni menos que los favorecidos.

He ahí cómo por una miseria se siembran vientos, se menosprecia a unos trabajadores pacíficos y se fomenta la discordia en Villanueva de Castellón.

Precisa que el alcalde ponga los medios para evitar que prospere semejante injusticia.

Como autoridad y como ciudadano debe ser el primer interesado en que en su pueblo no sufra perturbaciones» (El Pueblo, 10142, 1920, març 25, p. 2).

Traguent arròs

Dos dies després el mateix diari informa que no havien aconseguit res. De vegades els cacics aconseguien que els membres d’una societat obrera s’enemistaren amb els de l’altra:

«Por amenazar varios obreros de la Sociedad Unión Agrícola, han sido detenidos Vicente Plá, Antonio Barberáy José Capri, pertenecientes a la Sociedad sindicalista» (Las Provincias, 16552, 1920, març 7, p. 2).

Precisament sobre això, sobre societats obreres i associacionisme local en general, escriurem en el pròxim capítol de Castelló fa cent anys.

Segador d’arròs (programa de Festes de 1959)

Castelló fa cent anys

F. Xavier Martí

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací