PUBLICITAT
PUBLICITAT

 

El poble de Castelló va acollir els passats dies 9, 10 i 11 de novembre de 2018 la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera, que enguany va  centrar el seu interés en ‘L’ensenyament a la Ribera de Xúquer’.

L’Assemblea d’Història de la Ribera és un consolidat encontre d’historiadors, investigadors, especialistes universitaris, professionals de l’ensenyament i estudiosos, que se celebra des de l’any 1980 a la comarca, en el qual es tracten sobretot temes històrics centrats en la Ribera.

Imatge del minut a minut de la 18AHR a les xarxes

La XVIII edició de l’Assemblea va constar de 40 comunicacions, una ponència inaugural, una conversa per a una història de l’escola, una taula redona sobre el futur de l’escola a la Ribera i presentació de llibres i vídeo.

Però si ha de ser recordada per un fet en concret, és pel bot a la modernitat de mà de les noves tecnologies, amb una alta presència de continguts en internet tant als blogs com a les xarxes socials, bloggerwordpressfacebooktwittermessengertelegramgoogle plus i instagram han sigut les eines utilitzades.

L’acte inaugural es va celebrar el dia 9 de novembre a l’Auditori Municipal Rex a les 17.00h. I l’acte de clausura es va realitzar al 1er. pis de l’Obrera el dia 11 diumenge a les 13.16h.

Volem agrair a tots el col·laboradors i patrocinadors el seu suport i compromís amb la Cultura, la Història, la Ribera i Castelló.

Per veure i baixar totes les fotos de la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera de Joanjo Puertos i Valerià Benetó piqueu ací 


XVIII Assemblea d’Història de la Ribera

La XVIII Assemblea d’Història de la Ribera va començar el 9 de novembre de 2018 a les 16.30h amb la recepció dels inscrits i repartiment del material a l’Obrera • Biblioteca Municipal.

A continuació es va procedir a realitzar la inauguració de la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera a l’Auditori Municipal Rex.

Van intervindre: Albert Girona Albuixech, Secretari Autonòmic de Cultura i Esport, Prof. Dr. Jorge Hermosilla Pla, Vicerector de Projecció Territorial i Societat de la Universitat de València, Francesc Xavier Rius Torres, Diputat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València, Òscar Noguera Alberola, Alcalde-president del M. I. Ajuntament de Vva. de Castellón, Prof. Dr. Antoni Furió Diego, del Secretariat Permanent de l’Assemblea d’Història de la Ribera, Francesc Xavier Martí Juan, del Secretariat Local de la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera.

Tot seguit la doctora María del Carmen Agulló Díaz, professora titular del Departament d’Educació Comparada i Història de l’Educació de la Universitat de València va exposar la ponència inaugural ‘Ser mestres al segle XX’.

Vam continuar a l’Obrera amb la presentació dels llibres de la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera.

Els llibres que es presentaren van ser de Carmel Ferragud, presentació estudi de Manel Pastor i de Joan Català, secretari local de la XVII Assemblea d’Història de la Ribera.

Comunicacions divendres, 9 de novembre de 2018

Després de la presentació dels llibres es va reiniciar l’assemblea amb la ponència d’Agustí Ventura Conejero, cronista oficial de Xàtiva: Les batlies de Castelló de Xàtiva i la Vall de Càrcer, i la batlia de l’Ènova, dins de la batlia de Xàtiva.

La conquista d’Alzira no fou en 1242 sinó en 26 de desembre de 1243, en què acabava la treva dels set anys, signada a València el 28 de setembre de 1238.

El rei en Jaume atribueix, en 2 d’agost de 1249, la Vall de Càrcer a Alzira, però en el privilegi datat a Lleida en 18 d’agost de 1250 rectifica i l’atribueix a Xàtiva, com consta en els comptes de la batlia d’aquesta ciutat, circumstància històrica que no recull la divisió de les comarques.

Alguns documents sobre aquesta zona al sud del Xúquer: documents de l’ACA (pergamins 103, núm. 46) sobre Madrona, Tous, Millars, etc.; de 1258 (¿1268?, en la data sols llegim «octavo») i de 16 de juny de 1325; prohibició de construir molins en la séquia d’Énova i Castelló de 25 d’abril de 1325; testament de Berenguer de Fluvià, senyor de Roseta (Manuel-Énova) de 28 de juny de 1344; i document del futur papa Calixt III sobre l’església de l’Énova datada a Roma en 18 d’octubre de 1447.

Primer document conservat en ACA (Cancelleria Vària, caixa 420), dels comptes de la batlia de Xàtiva de l’any 1328. el terme de Xàtiva tenia 4 quarters, les capitals dels quals eren Benigànim, l’Olleria, Castelló de Xàtiva i l’Énova (dels cristians). La situació de Canals era molt diferent.

Els comptes de la batlia de Xàtiva en l’ARV des de 1373, 1382 (en mal estat), 1386 (Francesc Martínez de Morera) i 1390 (els dos darrers inclouen la jueria); i ja amb normalitat des de 1397 (Bernat Despuig) fins a 1707.
Els comptes del senyor rei, administrats pel batle comprenien 5 parts:

Rebudes, és a dir, ingressos de cristians, censals, etc. I dels quatre quarters.

Rebudes de la moreria o, en el seu cas, de la jueria.

Esdeveniments (composicions o multes no previstes a moros i jueus) per diverses condemnes de furts, morts, abusos sexuals, furts de la fusta del dret del cinquanté, etc. (Els cristians estaven sotmesos al justícia major i al justícia de 300 sous).

Dates (=pagaments) de cristians, salaris de funcionaris, pensions, etc. Les despeses del castell de vegades van incloses, però generalment anaven en comptes apart.

Dates de la moreria o jueria, salaris, etc.

Documents referits a Castelló, la Vall de Càrcer i l’Énova.

Van continuar les ponències sobre ‘l’Ensenyament de la Ribera de Xúquer’, Salvador Vercher Lletí (Arxiu Municipal d’Alzira) ‘Un ensenyament sense escola els contractes d’afermament de jóvens riberencs en època tardomedieval’.

La comunicació té com a objectiu estudiar els contractes d’afermament dels jóvens riberencs, tant xics com xiques, quan a una tendra edat eren separats pels seus pares o tutors de les seues famílies i eren encomanats a altres agregats domèstics. Afermar un jove significava desfer-se d’un element que la família originària no podia alimentar, però no sols això. En el cas de les xiques era una forma d’aconseguir uns diners per a constituir el dot, sense el qual no hi havia casament. A més era, igualment, una forma d’inserir les jóvens en el món de la sociabilització del treball domèstic o, si voleu, una mena d’aprenentatge per a ser futures mestresses de casa.

Pel que fa als barons, l’afermament era una via per a escapar de tasques agrícoles i aprendre un ofici. Sens dubte es tractava de jóvens de famílies amb pocs recursos.

L’estudi, encara que fet amb 70 contractes i algunes àpoques de diversos notaris que treballaren als pobles de la Ribera de Xúquer i de València, mostra uns resultats parcials, ja que és la nostra intenció eixamplar el nombre de contractes a fi que les conclusions siguen més sòlides.

Seguirem amb la ponència de Josepa Cortés Escrivà (Universitat de València) ‘Escola i mestres d’escola al món rural Sueca (1539-1623)’.

Si als temps medievals la cultura escrita està reservada a les classes dominants i als intermediaris entre aquests i les amples capes analfabetes, especialment al món urbà, als anys de transició a l’època moderna la societat rural va progressivament deixant de ser illetrada i accedeix als progressos de l’alfabetització.

La present comunicació tracta d’establir els instruments d’alfabetització i els indicadors de la seua difusió a Sueca al llarg de quasi cent anys, un període a cavall entre els segles XVI i XVII. A tal fi s’ha rastrejat en la documentació de l’Arxiu Municipal de Sueca l’existència d’escoles municipals i els mestres que les atenien així com en els registres notarials la possessió de llibres, en ocasions autèntiques biblioteques, en els inventaris de béns i en les posteriors subhastes públiques.

Antoni Furió Diego (Universitat de València) ens va presentar la ponència ‘L’escola de gramàtica de Sueca l’ensenyament primari al món rural en la baixa edat mitjana’.

Com moltes altres viles i pobles valencians, Sueca disposà d’una escola de gramàtica a la baixa edat mitjana. El document més antic que coneixem sobre la seua existència data de 1369, quan es fa referència al salari del mestre de gramàtica, que, com el del metge, l’organista i d’altres professionals, era pagat pel consell municipal. És possible, però, que l’escola funcionàs des de molt abans. D’altres documents posteriors, dels segles XV i XVI, donen més informació sobre els mestres, el seu salari, la part que pagaven els escolars, la casa on s’impartia l’ensenyament i els materials educatius, com ara les beceroles i els llibres que s’utilitzaven per a aprendre a llegir. Totes aquestes notícies, fragmentàries i disperses, ens il•luminen sobre una realitat social i cultural important i poc coneguda: l’extensió de l’ensenyament primari al món rural en la baixa edat mitjana, molt més major que no, per exemple, al segle XIX. Mentre que la societat del segle XIX era una societat fortament polaritzada entre propietaris i jornalers, i l’escola i l’ensenyament estaven reservats només als fills dels primers, en la societat rural medieval, tot i les seues diferències internes, predominaven els grups intermedis, que eren els que pagaven i es beneficiaven dels serveis del mestre d’escola. No ens hauria de sorprendre que, en termes relatius, l’alfabetització fos major al segle XV que al XIX. La història no necessàriament avança de manera lineal i progressiva, sinó que ho fa amb giragonses i retrocessos, com bé ho mostra en aquest cas la història de l’en-senyament.

Tot seguit va intervindre el castelloner Valerià Benetó Ferrando amb la ponència ‘Escola i mestres d’escola al món rural Castelló (1587-1735)’.

L’ensenyament en un poble de la Ribera, des de la seua independència de la ciutat de Xàtiva fins a la reintegració dels drets de Vila.

A partir de la documentació existent a l’Arxiu Municipal, s’ha confeccionat una llista dels mestres que exerciren a Castelló durant el període indicat. L’escassesa d’informació no ha estat obstacle per a bastir una primera llista que podrà servir de base per a futures incursions en el tema.

També hem tractat del paper que feia cada grup implicat en l’educació: les autoritats, els pares i els alumnes.

En el treball abordem els nivells escolars i les matèries que s’impartien. Intentem explicar-nos el sentiment d’estima o rebuig de l’estudiant envers el món escolar. Comprendrem les dificultats dels mestres per a sustentar-se amb les pagues que rebien. Evidenciem les dificultats d’unes autoritats sense recursos, obligades a prestar el servei.

Al formar la llista s’aprecia el modus operandi que adoptaren les autoritats i aplicaren any rere any. Encara que les contractacions són personals, en el procedir dels responsables ha primat sempre la idea de concertar amb un col•lectiu: frares, mestres de Cant, organistes, etc. Si bé és cert que només ho podien fer amb els frares, ja que els altres col•lectius no estaven organitzats. Les autoritats vilatanes oferien i respectaven, quan podia ser, el sou de l’anterior. Les millores obtingudes passaven d’un mestre al següent. I, al contrari, en èpoques magres, les retallades i les privacions també passaven d’uns a altres.

Un altre tema que tractem en esta comunicació es la ubicació de les escoles. Creiem haver trobat els llocs a on rebien educació els infants i jóvens castellonencs dels segles XVI al XVIII; i hem de contradir investigacions anteriors, que no estaven suficientment documentades. La documentació sobre l’escola a Castelló es troba molt dispersa, però amb la lectura pacient de centenars de pàgines dels protocols anem modificant, completant i millorant el coneixement de la història de l’escola a Castelló.

Tot ha estat possible gràcies a la documentació que conserva l’Arxiu Històric Municipal de Castelló, i a la dedicació de l’arxiver Vicent Ferrer Pérez.

Per acabar Vicent Ferrer Pérez, arxiver municipal de Castelló ens va presentar la ponència ‘L’ensenyament públic a Castelló (1735-1930)’.

Es tracta de mostrar quina ha estat la realitat escolar des de l’any 1735 fins a l’any 1930. Des d’uns primers moments en els que el mestre compaginava el seu treball amb el d’organista de l’església, amb la dicotomia entre mestre de gramàtica i mestre de xiquets, es passa a un mestre dedicat en exclusiva a la tasca docent, sempre marcat, però, per la temporalitat i falta de continuïtat en el càrrec, per la qual cosa eren freqüents els laments del govern municipal per la falta de mestre i que la xicalla es trobara pel carrer amb un gran perjudici per a la joventut.

L’Ajuntament contractava directament el mestre i li marcava unes obligacions cada vegada més exigents, amb una carència de mitjans per a l’ensenyament i una ratio exagerada d’alumnes per classe.

Fins al principi del segle XIX no comencen les classes per a xiquetes i a mitjans del mateix segle les de pàrvuls i les d’adults, encara que aquesta darrera serà una autèntica ventafocs de l’ensenyament i la primera en suprimir-se en cas de carència de recursos econòmics.

L’Ajuntament es fa càrrec de les despeses salarials de mestres i mestresses, que en alguns anys podia arribar a suposar un 25% del pressupost municipal anual. En en primer moment els salaris es completaven amb aportacions dels alumnes segons el grau d’aprenentatge, fins que en l’any 1866 comencen a rebre un plus per exclusivitat i desapareixen les aportacions de l’alumnat. Posteriorment arribaran els mestres per oposició i concurs de trasllats, augmentant la mobilitat en els llocs de treball, cada vegada me?s freqüents. La contrapartida serà que els sous deixen de ser municipals a partir de l’any 1902, alleugerint d’aquesta manera la caixa municipal en passar a suposar les despeses en instrucció primària una xifra que ballava al voltant del 2% del pressupost municipal.


Comunicacions dissabte, 10 de novembre de 2018

El segon dia de la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera es va iniciar amb les ponències d’HISTÒRIA DE L’ART I PATRIMONI CULTURAL I ARTÍSTIC

El primer en intervenir va ser Miguel Jover Cerdà (Universitat Politècnica de València) amb la ponència ‘Los castillos de la Ribera y la Asociación Española de Amigos de los Castillos’.

En la comarca de la Ribera existen ejemplos de distintos tipos de arquitectura defensiva -torres, palacios, murallas y castillos– los cuales presentan un diferente estado de conservación, algunos recientemente restaurados, otros en vías de actuación y otros en ruina avanzada, pero todos ellos forman parte del patrimonio cultural valenciano, y pueden servir como base para que la población conozca el pasado histórico valenciano.

La sección valenciana de la AEAC trata de difundir dicho patrimonio y colaborar en mejorar su estado de conservación, mediante conferencias, visitas, publicaciones y actuaciones con las administraciones públicas.

Continuà Joan Alepuz Chelet (Campaners de la Catedral de València) amb ‘Les campanes de la Vall Farta o Vall de Càrcer: aproximació a un patrimoni sonor viu’.

Els pobles de la Vall Farta o Vall de Càrcer conserven en els seus campanars un conjunt de campanes que conforma un valuós patrimoni cultural. L’ús continuat de les campanes com a mitjà de comunicació i coordinació al llarg dels segles ha permés mantenir vives diverses campanes datades entre els segles XVII i XX.

Aquestes campanes no sols servien per transmetre missatges o coordinar, si no que tenien un sentit i significat per a la societat que les va fondre. Aquests dos valors es plasmaven per mitjà de diverses inscripcions i imatges.

Afortunadament les campanes d’aquests pobles no les destruïren durant la Guerra Civil (1936-1939), quan la major part de bronzes de la Ribera i la resta del territori valencià varen desaparéixer. Aquest fet excepcional va permetre la conservació de valuoses campanes i instal•lacions. És més, són uns dels béns mobles més antics que avui en dia es conserven als pobles d’aquesta vall.

Les campanes estan vives i per tant continuen sonant dia a dia per marcar el ritme de vida dels seus veïns, compartir sentiments o senzillament construir el temps col•lectiu. Amb l’objectiu d’aproximar uns béns patrimonials desconeguts hem portat a terme els darrers anys un inventari el més detallat possible dels bronzes existents a les esglésies i ermites, un inventari accessible a la ciutadania i que es pot consultar en el següent enllaç: http://www.campaners.com/php/comarca.php….

‘Plafons ceràmics devocionals de Benimodo’ (segles XVIII-XIX) (II Beca d’Investigació Històrica de Benimodo) van ser les ponències de Josep Lluís Cebrián Molina.

En l’Art valencià la ceràmica ocupa un lloc privilegiat en diverses èpoques i cultures, des de la ibèrica i romana fins la musulmana i cristiana. El taulell valencià fou una de les produccions ceràmiques més reeixides de la baixa Edat Mitjana i també després, als segles XVIII i XIX. En aquests dos períodes l’èxit dels dissenys, la qualitat dels taulells i el prestigi de la producció permeté fins i tot l’exportació a gran escala.

La taulelleria històrica devocional de carrer forma part del nostre patrimoni artístic, cultural i etnològic. Les seues característiques fan que siguen susceptibles de desaparèixer per causa del creixement urbanístic, l’especulació, l’abandonament de nuclis urbans, la demolició d’edificis antics, el comerç d’antiguitats, o la pèrdua de la funció religiosa, malgrat que es tracta d’un patrimoni reconegut i protegit (BRL) per la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.

Diverses poblacions de la Ribera Alta conserven als seus carrers conjunts de plafons devocionals remarcables. Entre elles destaca el cas de Benimodo, on trobem un total de 8 plafons històrics dels segles XVIII i XIX: la Fugida a Egipte (carrer de l’Alcúdia, 2); els sants de la Pedra, Sant Josep, la Puríssima i Sant Felip Benici (carrer del Sants, 16); la Mare de Déu del Carme + el Crist de Salameda (plaça de Machí, 1); Sant Felip Benici (rescatat del comerç per l’Ajuntament i exposat a l’interior de la Casa de la Vila); Sant Antoni Abat (obra del Pintor de la Conquesta al carrer de Sant Antoni, 47); Santa Bàrbara (del Pintor de la Conquesta, al carrer de Santa Bàrbara, 7); i finalment un segon Crist de Salameda (obra que atribuïm a Joan Ortiz, al carrer de Bertí, 11).

Des del punt de vista iconogràfic criden l’atenció dos plafons amb l’advocació poc freqüent de Sant Felip Benici, qui per altra part és el patró de la vila.

Més tard era el torn de Pau Armengol Machí amb ‘Possible pervivència material de l’església parroquial de Carlet’.

Aprofitant l’avinentesa de la reforma de les voreres del camí del Cementeri de Carlet, l’any 2016 l’Ajuntament d’aquesta localitat volgué recuperar una sèrie de carreus de gran grandària que les conformaven.

Es recuperaren més de 230 peces, algunes de les quals presentaven motlures, decoracions de línies incises, forats circulars, probablement usats per al seu maneig, buits longitudinals en els laterals, possiblement destinats a contindre l’abeurada, i diferents signes lapidaris.

Aquesta obra de disposició de l’ingent nombre de grans carreus al camí del Cementeri fou de molta envergadura, per la qual cosa deuria haver deixat algun rastre documental, però de moment, res s’ha trobat a l’arxiu del municipi. Aquests elements petris solament podien provindre de dos edificis de Carlet, de l’església o del palau del comte de Carlet. La tradició oral de la localitat, no obstant això, atribuïa els carreus del camí del Cementeri a l’església, que s’ubicava a la plaça Major, i que fou enderrocada l’any 1936, en el context de la Guerra Civil.

Tenint en compte aquesta tradició oral i el fet que els carreus documentats són més grans que els utilitzats en època gòtica, per metrologia podrien correspondre a l’església de Carlet finalitzada el 1619.

Després de Pau es van presentar els treballs de Francisco Taberner Pastor i Maria Teresa Broseta Palanca, arquitectes (Universitat Politècnica de València) ‘La defensa del patrimonio arquitectónico de Vva. de Castellón: el catálogo de protecciones’.

La protección del patrimonio que denominamos coloquialmente “monumental” tiene en España una dilatada trayectoria. La especificad de la protección que llamamos hoy “cultural”, tiene dos importantes vertientes: la protección derivada de la legislación del patrimonio cultural valenciano, LPCV, y la que se deduce de la legislación urbanística, LOTUP, a través de los correspondientes planes generales, municipales, de ordenación.

No es preciso recordar que la protección el patrimonio arquitectónico, entra de lleno en las obligaciones contenidas en Constitución Española de 1.978, que contempla, en su articulo 46, que Los poderes públicos garantizarán la conservación y promoverán el enriquecimiento del patrimonio histórico, cultural y artístico de los pueblos de España y de los bienes que lo integra, cualquiera que sea su régimen jurídico y su titularidad. La Ley Penal sancionará los atentados contra este patrimonio. Dentro de este mandato constitucional que obliga a los poderes públicos a la conservación y protección del patrimonio histórico, cultural y artístico, se encuadra la figura de los catálogos, cuyo fin es registrar y constatar de manera valorada los elementos, edificios y espacios arquitectónicos que por diferentes causas son susceptibles de figurar en ellos.

Este mandato ha hecho ya germinar distintas leyes con objeto de preservar el patrimonio arquitectónico tanto desde la perspectiva urbanística como la cultural. Enla actualidad, desde la Carta Europea del Patrimonio Arquitectónico, adoptada por el Consejo de Ministros del Consejo de Europa el 26 de Septiembre de 1975, en donde se exponen con claridad los distintos problemas que le afectan, se ha ido afianzando la idea de que dicho patrimonio está constituido no sólo por los monumentos mas importantes y los conjuntos históricos y tradicionales, sino también por aquellos elementos que, aun careciendo de de un carácter “monumental”, ofrecen una calidad ambiental que hace necesaria su conservación.

En ese contexto se plantea el Catalogo de Protecciones de Villanueva de Castellón, formando parte de su Plan General, en el que se pretende poner de manifiesto la importancia de su patrimonio arquitectónico, escasamente reflejado en las guías al uso, en el que destacan piezas relevantes como el actual Colegio de Santo Domingo de Guzmán, o el Mercado municipal, junto a obras mas actuales y menos conocidas como el Teatro Ideal, 1914, el antiguo cine Rex, hoy Auditorio Municipal o los numerosos caserones delos siglos XVIII y XIX que se distribuyen por su centro histórico. Mención aparte merecen los grandes contenedores ligados a la producción industrial, entre los que cabe destacar el interesantísimo conjunto de la antigua Papelera.

Tot seguit Lydia Castan Mateu, Mònica Martí Gómez i Guillem Reig Sanz ens van mostrar ‘Treballs topogràfics al Castellet de Castelló: alçament i model tridimensional d’una torre’.

Els estudis realitzats a la muntanyeta del Castellet ens acosten cada vegada més als orígens del poble de Castelló de la Ribera. Aquest és l’objectiu d’aquest treball conjunt entre la topografia i l’arqueologia. És un pas més cap al coneixement d’aquest puig on es troben les restes d’un antic poblat del Bronze ple (1600 – 1200 aC) i d’una fortificació d’època islàmica, les estructures de les quals són les més visibles en l’actualitat. L’objectiu és estudiar, recuperar, conservar i valorar el conjunt patrimonial existent en la muntanyeta del Castellet.

La topografia aporta a l’arqueologia dades de gran valor per als treballs arqueològics. Aquestes dades ens permeten conéixer l’aspecte, la tipologia i el traçat d’una edificació com el Castellet. A més, la topografia aporta dades més precises de les dimensions i orientació de les estructures, de manera que hem obtingut com a resultat una planta sobre plànol del Castellet, a més d’un model tridimensional d’una de les torres, la més visible en l’actualitat. Aquests treballs ens ajudaran tant en treballs arqueològics posteriors com per a comprendre millor el nostre patrimoni.

Aleshores, els treballs topogràfics realitzats ens han permès reconstruir l’aspecte i l’extensió d’allò que devia ser la fortalesa andalusina; es tracta d’un primer pas per a futures intervencions de recuperació i conservació de les estructures existents, amb l’objectiu d’aconseguir una bona interpretació del conjunt patrimonial, facilitar la visita i l’observació d’aquest patrimoni al públic en general i, d’aquesta manera, recuperar una part important de la història de Castelló.

Quan tornàrem de nou van continuar amb l’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA amb Federico Verdet Gómez ‘Los orígenes del sindicalismo agrario en la Ribera del Xúquer’.

En la presente comunicación nos ocupamos del primer sindicalismo agrario que se configuró y articuló en la Ribera del Xúquer. Comenzamos con el origen de las primeras sociedades obreras y su tendencia a la federación, primero, con las demás de la localidad y, después, con las de la comarca. Así, en el año 1901, se constituyó la Federación Obrera del Júcar, que, al año siguiente, agrupaba ya a una docena de sociedades de trabajadores del campo, con un total de 21.000 asociados. La Federación de las sociedades de trabajadores del campo disponía de su propio órgano de prensa, La Lucha, que se definía como defensor de la clase obrera y que se editaba en Alzira.

La federación no pudo sobreponerse a las disputas ideológicas y a los intentos republicanos de controlar a las sociedades obreras. En el año 1904, se hizo necesario una refundación de la Federación de Trabajadores del Campo de la Ribera del Júcar. Una muestra del dinamismo de la nueva federación fue la edición de La Defensa, Órgano de las Sociedades Obreras de la Ribera del Júcar, aunque se limitó a un único número (mayo de 1905). Los años que van de 1905 a 1908 se caracterizaron por las crisis jornaleras, que inhibieron los movimientos sociales, de forma que la federación entró en una fase de inactividad.

El 13 de julio de 1908, se convocó un congreso de jornaleros del campo a realizar en Alzira, al que asistieron representantes de los distritos de Sueca, Torrent, Alberic, Alzira, Llíria y Chiva que integraron la Federación Obrera Agrícola de la región valenciana. En los años siguientes, sin embargo, esta federación dio escasas muestras de vitalidad. No obstante, se siguieron convocando congresos comarcales.

Finalmente, en mayo de 1913, tuvo lugar el congreso constituyente de la Federación Agrícola de la Región valenciana que, hasta su integración en la CNT (1918), convocó diversos congresos, reuniendo a sociedades de jornaleros del campo de las provincias de València y Castelló de la Plana.

J. Lorenzo Benaches Borràs va ser l’encarregat de presentar-nos la ponència ‘Aproximació biogràfica al cenetista i republicà Rafael Codoñer Martí (Sollana, 1910-Paterna, 1939)’.

L’objectiu del present treball es fer una aproximació biogràfica del cenetista i republicà Rafael Codoñer Marti que va estar executat el 9 de novembre de 1939 en el cementeri de Paterna després del sumaríssim d’urgència. Per això he utilitzat, a banda de la bibliografia local, unes fonts documentals importants com son l’expedient penitenciari, el sumaríssim d’urgència i altres documents del Centre Documental de la Memòria Històrica a més de la premsa periòdica de l’època i els llibres d’actes i registres de l’Ajuntament de Sollana.

Rafael va nàixer a Sollana l’any 1910. El jove Rafael, de família republicana i sindicalista, ingressà en la Unió Obrera el 1928. Fou secretari el 1931 del Sindicat d’Oficis Varis, afecte a la CNT, hereu de l’anterior sindicat obrer i va participar en la insurrecció cenetista del 26 de gener de 1932 per la qual cosa fou empresonat juntament altres sindicalistes. Després de la seua eixida de la presó va estar un temps en la administrativa del sindicat fins que va causar baixa.
A finals de 1934, i després de la revolució d’Astúries va estar nomenat regidor interí pel Partit Unió Republicana Autonomista; càrrec que va exercir fins febrer de 1936. Rafael va participar activament en moltes sessions plenàries fent les seues preguntes i formulant proposicions diverses, destacant aquella en que proposà al Ple que si li atorgarà al Dr. Vera el títol de Ciutadà d’Honor del Municipi. A l’abril de 1936 presidia el PURA local.

Fou secretari i delegat de guerra del Comitè Executiu Popular local i secretari de la Col•lectivitat Sindical CNT-UGT fins que marxà com a voluntari a la columna Temple i Rebeldia combatent en el front del Jarama. En tornar del front va ocupar el càrrec de vicesecretari de la Federació Regional de Camperols de Llevant fins l’octubre de 1937. El 1938 passa a la secció de compres de la Comarcal d’Intendència de Valencia.

El 1939 va intentar embarcar en el port d’Alacant com molts milers de republicans però no ho va aconseguir, ingressant de seguida en el camp de concentració d’Albatera per a després passar a la presó de Sollana.

Rafael, jove lluitador que va defensar la dignitat humana, la llibertat i la República, no va tenir un judici amb plenes garanties; i amb aquestes línies li fem memòria.

Els cronistes d’Antella Ramón Estarlich Candel i Marina Estarlich Martorell, ens van presentar ‘Finezas: una generació de fotògrafs valencians’.

Joaquín Sanchis Finezas, un home descendent d’antellans i molt vinculat a aquesta població es va convertir en un excel•lent fotògraf, encara que la seua idea era ser torero. Com que no va tindre èxit en aquest camp, i després de la mort del seu mestre Francisco Tamarit Chávez, es dedicà a la fotografia taurina.

A partir de 1920 va col•laborar en diferents revistes taurines i d’esdeveniments esportius.

Durant la Guerra Civil va realitzar reportatges per a la premsa confederal valenciana i les seues fotos foren utilitzades com a murals i cartells de publicitat per a la premsa anarquista.

Finezas es va consagrar com un fotògraf social. El seu fill i el seu nét continuaren amb aquesta professió: Manuel Sanchis conegut com a Finezas II continuà en la fotografia de bous i esports; i el seu fill, conegut com a Finezas III, estudià fotografia a París i es dedica a la fotografia industrial.

De nou un Castelloner F. Xavier Martí Juan ens va relatar la ponència ‘El catàleg de fills il·lustres de Castelló: un cas de construcció de la memòria històrica local’.

La nòmina de fills il•lustres d’una comunitat local sol reflectir-se en la toponímia urbana, en els monuments commemoratius, en la concessió d’honors i distincions i en la bibliografia local. D’entrada, cal plantejar-se algunes qüestions: A qui cal considerar «fill»? A qui cal considerar «il•lustre»? Canvia la llista de fills il•lustres al llarg del temps? Per què alguns personatges locals són recordats i altres no?

En primer lloc, veurem quins castellonencs apareixen en les repertoris biobibliogràfics valencians clàssics (Rodríguez 1747, Ximeno 1749, Pastor 1830), la Bibliografia de Ribelles Comín i altres.

En segon lloc, repassarem la llista de fills il•lustres que va fer Vicent Ignasi Franco en 1798, dels quals només en coneixíem tres.

En tercer lloc, repassarem les enciclopèdies generals (Espasa Calpe, Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Gran Enciclopèdia Catalana, Gran Enciclopedia Valenciana i Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana) i diccionaris biogràfics (Albertí, etc) per a buscar castellonencs.

En quart lloc, veurem també la llista de fills adoptius i predilectes, i també dels qui han rebut distincions, homenatges, etc.

A continuació, analitzarem la toponímia urbana. La retolació de carrers i places forma part del que Peter Stachel anomena «la memòria per l’arquitectura», perquè tracta de rescatar de l’oblit persones o esdeveniments que les elits polítiques o culturals consideren rellevants. Les vies públiques i, en general, qualsevol lloc o espai públic, esdevenen «espais polítics commemoratius». Sánchez Costa diu que l’onomàstica urbana traça un «mapa de memòria ciutadana» o que teixix un «tapís de memòria històrica» en l’imaginari col•lectiu. Per tant, és en aquest àmbit on es veu més clarament com es construeix la memòria d’una comunitat local. Veurem quins personatges locals han anat apareixent i desapareixent del nomenclàtor urbà i per quina raó.

I, per últim, les publicacions locals també contribueixen al record d’alguns castellonencs preclars, mitjançant necrològiques, articles, reportatges, etc. Alguns, fins i tot, tenen un llibre dedicat, com Vicent Ignasi Franco, Amalio Sentandreu, Eduardo Poveda i Constantino Morera, o pendent de publicació, com Eulogio Puig i Antoni Escuriet. I també tenim autobiografies, com les de Regina Garcia i Amadeo Romà.

Havia arribat el torn de la guanyadora de la I Beca Vicent Ignasi Franco d’Investigació Històrica, Núria Gregori Sebastià que ens va presentar el seu treball ‘Guerra Civil i rereguarda, una aproximació a la història de Castelló en els anys de la guerra’.

La Guerra Civil espanyola ha estat i és, objecte d’estudi d’investigadors i cronistes. Els fets ocorreguts i les decisions preses entre el 1936 i 1939 i la posterior dictadura, marcaren de forma irreversible la història de l’Estat espanyol, la història política i el caràcter d’uns ciutadans que aprengueren a la forçaa a dissimular les idees i amagar la història. Una ocultació de la història pròpia que seria sistematitzada durant els 40 anys de dictadura feixista que va destruir arxius i testimonis i que va exterminar físicament i moralment qualsevol record de democràcia.

Quasi 80 anys després que s’iniciés la Guerra Civil i només 43 anys després de la plàcida mort del dictador, són moltes les investigacions que intenten ordenar i reconstruir aquesta part recent de la nostra història. Una tasca en què els investigadors insisteixen en la necessitat d’estudis locals que permeten anar reconstruint la història pam a pam, ja que malgrat que el rumb de la guerra fou el mateix per a tots, les decisions preses pels comités de govern locals i les circumstàncies geogràfiques i polítiques de cada localitat, feren sorgir experiències úniques en cada poble. Unes circumstàncies locals que s’han de conéixer, amb l’objectiu de reescriure la història i superar les interpretacions oficialistes sorgides per a justificar anys de repressió i feixisme.

La investigació que presentem a la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera, pretén ser un primer pas que permeta començar a ordenar la documentació i bibliografia que existeix sobre la guerra a la localitat de Castelló de la Ribera, iniciar la recollida de testimonis sobre aquests anys i redactar els primers llistats de castelloners al front, morts, desapareguts, represaliats per totes dues opcions polítiques. Pretén ser un primer pas que contextualitze part de la informació guardada a l’arxiu municipal i als relats conservats en la bibliografia local. Un estudi que ens permeta establir un eix cronològic dels anys de la guerra i ubicar físicament els escenaris on es construïa la vida política i la vida quotidiana d’un poble de la rereguarda valenciana que no va estar prop de cap front i que va romandre fidel a la República fins a l’últim moment. Un primer escaló que ordene la informació i ens permeta seguir investigant en la història contemporània de la localitat.

Vàrem seguir a l’AUDITORI MUNICIPAL REX amb ’Conversa per a una història de l’escola’, d’Alejandro Mayordomo Pérez, catedràtic del Departament d’Educació Comparada i Història de l’Educació de la Universitat de València.

Acabada la ’Conversa per a una història de l’escola’, d’Alejandro Mayordomo Pérez, era el moment de mostrar el nostre poble amb el vídeo ‘Castelló, història i patrimoni’, vídeo patrocinat per la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera i Castelló Som. Dirigit per Àlex Garzó.

De nou ens vam traslladar a la primera planta de la biblioteca per a continuar les comunicacions amb FONTS ARXIVÍSTIQUES I DOCUMENTALS amb Ferran Pastor Belda que ens mostrà ‘La investigació i la divulgació de la història local a la Pobla Llarga’.

Aquesta comunicació pretén donar a conéixer la importància en la historiografia local de la Pobla Llarga de cinc historiadors i erudits: Eduard Soler i Estruch, Balbí-Josep Serena Pérez, Josep Lluís Navarro Sanchis, Norbert Blasco i Gil i Joan Català i Cebrià.

Cal dir que la nòmina d’estudiosos i historiadors que durant les darreres dècades han publicat treballs d’història i geografia de la Pobla Llarga és nombrosa. La tria dels cinc noms esmentats respon a la qualitat i quantitat de llur producció historiogràfica, que a a hores d’ara es pot qualificar senzillament d’imprescindible. A més han estat pràcticament els primers estudiosos que s’han ocupat d’investigar i publicar articles i llibres sobre els aspectes més diversos de la història poblatana.

Hem de referir-nos també a totes les iniciatives que han fet de la Pobla un dels pobles amb una història molt investigada i divulgada. Les primeres iniciatives s’originen durant els anys 60 i començaments dels 70 del segle passat amb el programa de festes de la Mare de Déu dels Desemparats, on Eduard Soler i Estruch ja publicava articles de divulgació local en valencià. I el primer llibre d’història local Apuntes históricos de la Pobla Llarga (1972) de Balbí-Josep Serena i Josep Lluís Navarro. També la revista local Terra Nostra (1970-1971) tenia una secció específica de divulgació històrica poblatana anomenada “Parlem de la Pobla”, redactada també per Soler i Estruch, que era llavors Cronista Oficial del poble. Altres revistes locals com L’Escarabat també han contribuït a difondre alguns aspectes del passat poblatà. Un esment especial cal fer al llibre de festes de sant Calixt, en el qual d’una manera constant des dels anys 70 s’ha publicat la part més important de les investigacions i articles divulgatius de la història poblatana. No cal dir que totes aquestes iniciatives, i les que s’esmenten tot seguit, han estat nodrides sobretot per la participació d’aquests cinc historiadors. És el cas de:

Les rutes culturals durant les festes de sant Pere i sant Calixt, organitzades per l’Ajuntament de la Pobla Llarga, en les quals s’explica in situ algun aspecte del patrimoni cultural poblatà.

Els diversos llibres publicats d’història de la Pobla.

El recent documental sobre el passat poblatà.

Els actes de caràcter cultural realitzats arran de la recent celebració del 700 aniversari de la fundació del poble, com ara la XVII Assemblea d’Història de la Ribera celebrada en novembre de 2016.

Així, tota aquesta activitat de divulgació i investigació és la que explica aquesta situació de la Pobla Llarga en el grup dels pobles més estudiats de la comarca.

Desprès va ser l’hora d’Aureliano J. Lairón Pla (Arxiu Municipal d’Alzira) amb la ponència ‘Els instituts laborals d’Algemesí i Alzira i les seues publicacions Marjal i Murta’.

El 19 de juny de 1950 el BOE publicà un decret de 19 de maig del Ministeri d’Educació Nacional donant compte de la creació a Algemesí d’un centre, d’un Institut, d’Ensenyament Mitjà i Professional en la modalitat agrícola i ramadera, que va iniciar la seua activitat educativa l’any 1953 en les instal•lacions de l’Hogar Rural cedides pel Frente de Juventudes, fins que es construiria un edifici propi, l’actual IES Sant Vicent Ferrer, que s’ubica al Parc Salvador Castell, que s’estrenà el 1955.
L’1 d’agost de 1950 el BOE publicà un altre decret, este de 21 de juliol, del Ministeri d’Educació Nacional donant compte de la creació a la capital de la Ribera del Xúquer d’un centre, d’un Institut, d’Ensenyament Mitjà i Professional en la modalitat agrícola i ramadera. Eixe centre iniciaria la seua activitat educativa l’octubre de l’any següent a l’antic Col•legi dels Pares Escolapis. Amb posterioritat es construiria un edifici propi, l’actual IES Rei En Jaume, que es localitza al carrer de Gandia.
La importància que els dos centres educatius han tingut en la història de l’ensenyament d’ambdues ciutats riberenques i encara per a veïns i veïnes d’altres localitats pròximes, com ara Carcaixent, Alberic o Guadassuar, per posar-ne uns exemples, està fora de dubte. Per les seues aules han passat durant més de mig segle milers i milers d’estudiants, alguns dels quals han destacat posteriorment en diferents camps del saber humà. Alguns d’ells han sigut i són grans professionals de la medicina, del dret, de la història, de l’educació. No cal donar noms.

L’activitat educativa dels dos centres esmentats no es va limitar a les tasques formatives del seu alumnat; de fet ultrapassà allò que li era el més propi, i així els dos instituts tingueren la necessitat d’obrir-se a la societat a la qual servien per tal de contribuir a donar a conéixer les seues activitats i, alhora, fer-se ressò de les que feien, de tot tipus, les diferents entitats i associacions locals.

En eixe context naixerien les revistes informatives i culturals Murta i Marjal. La primera, patrocinada per l’institut alzireny, que es va subtitular «Ventanal de la Cultura Ribereña», voria la llum el mes de juny de 1953 i publicaria 16 números, l’últim el mes de setembre de 1957. La segona apareixeria el mes de desembre de 1954 i ho faria com a «Boletin del Centre de Enseñanza Media y Profesional de Algemesí»; tindria més llarga vida, ja que va publicar 96 números, l’últim el mes de juny de 1978. Eixa revista seria substituïda per una publicació patrocinada per l’Ajuntament: Berca.

Criden l’atenció els títols d’ambdues publicacions, noms certament molt arrelats al medi. La d’Alzira, Murta, feia referència a la vall del mateix nom que es localitza el terme municipal d’Alzira, vall que forma part de la unitat geogràfica que coneixem com a Serra de Corbera, al cor de la qual es localitzen les runes de l’antic i famós monestir jerònim de Santa Maria de la Murta. La d’Algemesí, Marjal, feia referència al terreny baix i pantanós del terme que vindria a correspondre aproximadament amb les actuals partides del Barranc, les Arenes, el Polpis, la Tancada, les Jovades, el Colomer, Pardines, la Beüna, Albotaina, part del Pla i abans les Marjaletes de Xara i Cotes, la part del terme que limita amb el terme d’Albalat de la Ribera, on és conreava l’arròs, el principal cultiu de la localitat, juntament amb la taronja, en els anys 50 del segle passat, fonamental en l’economia algemesinenca.

Les dos revistes van tindre unes característiques semblants, que analitzarem, i les dos van ser dirigides per professionals de l’ensenyament i investigadors de prestigi.

De nou reprenguérem desprès d’un cafenet les comunicacions sobre L’ENSENYAMENT A LA RIBERA DE XÚQUER, el primer que va intervindre va ser Andrés Felici Castell amb ‘Algemesí, bressol de la dolçaina: orígens de la primera escola’.

La major part dels balls que es dansen els dies 7 i 8 de setembre en les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, necessiten la música del tabal i la dolçaina. Algemesí, des d’almenys el segle XVIII, s’ha vist obligat a llogar als músics necessaris per a la festa en altres poblacions, tal és el cas de Juan Salguero, a qui se li pagaren quatre lliures en 1735 «por su Trabajo en tañer la dulzayna en los dies de las fiestas de nuestra Señora de la Salud».

Els llibres de comptes de la festa conservats del segle XIX mostren com per a dotar de música als balls que ho requerien, feien falta com a mínim tres dolçainers, amb els seus corresponents tabaleters, que es llogaven de poblacions com València o fins i tot Tales. No obstant això, a finals d’aquest segle irromprà a Algemesí la figura d’un dolçainer professional, Antonio Llombart Albelda (1869-1950), conegut amb el malnom de Tales. Juntament amb ell també va destacar Antonino Roig Camarasa (1885-1952), conegut com Tenca.

La desaparició d’aquests dos a mitjan de segle va tornar a fer més indispensable si cap la contractació de dolçainers forans, que amb el pas dels anys, cada vegada eren més difícils de localitzar, a banda de que no tots volien acudir a Algemesí, per la llargària de les seues processons. El col•legi marista va intentar buscar un grup de joves que volguera deprendre l’instrument, però aquest projecte fracassà. Tal i com deia el religiós d’aquesta ordre Agustín Aisa Martínez, «los dulzaineros son pocos, malos y caros».

La situació es va agreujar més amb l’inici de la dècada dels setanta, quan dolçainers com Bernat Soler Martínez (1911-2003), el tio Bernat, d’Alzira, que duien més d’una vintena d’anys tocant en les festes patronals, van decidir retirar-se, en aquest cas per problemes de salut, i altres com Joan Blasco Ribera (1928-2016) cada vegada complicaven més les contractacions per qüestions econòmiques. Degut a açò, alguns grups de joves, de manera independent i per diferents motius, començaren a intentar deprendre a tocar l’instrument, alguns pel seu compte i altres després de rebre alguna classe magistral per part del tio Bernat.

L’existència d’aquest nombre reduït d’entusiastes va fer que el regidor de cultura d’aquell moment, José Castell Frasquet, contactara amb la Diputació de València per sol•licitar la creació d’una escola de dolçaina. Aquesta idea va ser compartida pel seu compatriota Martín Domínguez Barberá, qui també pretenia la creació d’una escola per a la ciutat de València. L’existència d’alumnat en Algemesí, cosa que encara no hi havia en la capital, va fer que el primer centre educatiu del nostre instrument s’instal•lara a aquesta població de la Ribera, amb el nom d’Escola Provincial de Dolçaina, mentre que l’Escola Municipal de València va retardar la seua apertura uns anys més.

D’aquesta manera en 1975, amb el mestratge de Joan Blasco, obria les seues portes a Algemesí la més antiga escola de dolçaina, dins del conservatori Joan Baptista Cabanilles, fundat poc de temps abans, amb un clar objectiu: formar a dolçainers perquè pogueren participar en les festes de la Mare de Déu de la Salut.

A continuació Enric Mut Ruiz, cronista de Guadassuar ens va parlar de ‘Mestres i escoles a Guadassuar (segles XVIII-XX)’.

Actualment el poble de Guadassuar compta amb dos centres d’Educació Infantil i Primària, a més d’un Institut d’Educació Secundària i Batxillerat i de Formació Professional (Cicle inicial de Tècnic esportiu en Salvament i Socorrisme, i de Grau Mitjà de Conducció d’activitats fisicoesportives en el medi natural). L’ensenyament fins als 16 anys és obligatori i és un dels elements més rellevants de l’estat de benestar. Per altra banda, tant els espais com els materials didàctics s’han renovat i adaptat als temps nous, amb la incorporació de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) a l’abast. Així mateix, ha augment la preparació exigida al professorat (didàctica, coneixement d’idiomes, etc.) i s’ha produït una renovació de les estratègies docents.

Però, fa cent anys tot això era una utopia. Fins a la inauguració l’any 1934 de les primeres escoles unitàries Blasco Ibáñez (posteriorment Balmes), obra de l’arquitecte José Luis Testor Gómez, els xiquets i les xiquetes de Guadassuar, sempre per separat, havien deambulat per locals poc adequats, ruïnosos moltes vegades, amuntegats en una aula única amb un sol mestre i una sola mestra per atendre’ls, amb mobles escassos, material docent i una dotació econòmica sempre insuficient. A tot això, caldria afegir l’elevat absentisme escolar, en especial per part dels xiquets, cosa que explica l’analfabetisme generalitzat de la població fins al segle XX.

L’ensenyament tradicionalment estava subordinat a la religió i als eclesiàstics locals, que, fins al segle XIX, seleccionaven amb l’Ajuntament els hòmens i les dones encarregats dels xiquets i de les xiquetes. A partir dels anys 20 del segle passat la necessitat de construir unes Noves Escoles s’imposarà a poc a poc, tot i que fins que no actue la política educativa de la República no s’hi podran finalitzar. Aquest serà un període també caracteritzat per la renovació pedagògica amb la presència dels mestres freinetistes, coneguts com els mestre «de la impremta».

De l’evolució experimentada en tot aquest període tracta la comunicació, elaborada a partir dels materials conservats a l’Arxiu Municipal de Guadassuar (AMG) i a l’Arxiu Històric de la Universitat de València (AHUV), encarregada de la inspecció educativa de l’Ensenyament Elemental i Primari dels pobles valencians.

El següent en presentar la seua ponència va ser Rafael López Andrada, cronista de Benimodo amb el treball ‘Mobiliari i material d’ensenyament de l’escola de Benimodo en el segle XIX’.

La comunicació té com a objectiu donar a conèixer per mig d’un inventari de 1870, com podria ser la vida educativa a l’escola de Benimodo en la segona meitat del segle xix. Les dades del material escolar i mobiliari que s’exposen en el document ens traslladen al temps del huit-cents i, així mateix, ens ofereixen informació de com seria la cultura educativa i la societat d’aquesta època, mitjançant el coneixement dels instruments didàctics, jocs i elements de recreació infantil, equipament i material pedagògic propi d’aquest segle.

Al respecte, cal indicar que els inventaris escolars originàriament foren concebuts per l’administració com un instrument d’ordre i control de l’ús dels materials educatius per part de mestres, directors escolars i autoritats locals. Pel que fa a l’inventari de Benimodo, es tracta d’un testimoni manuscrit que reprodueix fidelment l’aula i ens proporciona una informació significativa de com podien ser les condicions i mitjans per a l’ensenyament i aprenentatge dels xiquets i xiquetes benimodines d’aquest període.

Per a un millor coneixement de l’equipament i estris, aquests s’han classificat en diversos apartats, bé en funció de la disciplina o àrea educativa a impartir a l’alumnat, bé en funció de la utilitat o si pertany a l’àrea de gestió, higiene, etc. D’aquesta manera es detallen segons es tracte de mobiliari, símbols religiosos, material per a l’administració escolar, material divers, utillatge de neteja, i material didàctic subdividit en altres àrees més: material de lectura i escriptura, aritmètica, religió, geografia, etc. Així, per exemple, l’inventari en qüestió ens dóna una idea de la influència que tenia la doctrina cristiana en l’ensenyament d’aquest període determinat, gràcies al detall dels símbols religiosos i cartells d’oracions a les parets i al conjunt de llibres d’Història Sagrada, catecismes, etc., que apareixen en el document.

En definitiva, la font documental ens mostra tots els elements necessaris per al compliment de les funcions docents i, a més, ens acosta a la cultura educativa i societat del Benimodo d’aquest període del segle xix.

La ponència ‘La nova escola de pàrvuls d’Alginet de 1882: prevaricació encoberta’ de Rafael Bosch López, va ser presentada a continuació.

Durant la segona meitat del segle XIX l’ajuntament d’Alginet, com tots els ajuntaments de comarca de la Ribera, va encetar un programa per modernitzar i oferir als seus conciutadans una millora en la seua qualitat de vida amb la construcció de nous i millors serveis de titularitat pública com l’escola de pàrvuls.

La sol•licitud per a la construcció de l’escola de pàrvuls es féu el 18 de maig de 1882 per part del mestre d’instrucció primària, Antoni Lozano Escriche. Aquest demanava a l’ajuntament «el apoyo y especial protección del Municipio para establecer en esta población una escuela de párvulos donde pudieran concurrir los niños de ambos sexos, menores de seis años». En resposta a aquesta sol•licitud, l’ajuntament d’Alginet, el primer de novembre de 1882, aprofitant la Junta General de regants de la Séquia d’Alèdua, va sol•licitar que els fons de dita séquia què estaven custodiats a la dipositaria de l’Ajuntament, el qual era el darrer garant de dits fons, es destinaren a construir un edifici capaç per a les escoles de pàrvuls, ja que no hi havia cap al poble que reunira les condicions higièniques necessàries per a tant important servei. No obstant això, per no vulnerar els estatuts de la Comunitat de Regants, l’Ajuntament es comprometia a que el fons dipositat no minvara, sinó que la inversió de la construcció seria recuperada amb la subvenció de 500 pessetes anuals, pagades pel fons municipal, en concepte de lloguer de l’edifici a construir. Però així i tot s’estaven vulnerant dits estatuts, ja que els diners de la Comunitat de Regants s’havien d’emprar pel manteniment de la séquia i no per a la construcció d’edificis o altres interessos.

Cal suposar que per la pressió dels membres de l’Ajuntament, molts d’ells també importants membres de la Comunitat de Regants de la séquia d’Alèdua, el projecte va ser aprovat per unanimitat de tots els membres de dita comunitat, en reconéixer el «gran beneficio que ha de reportar no solo a la población sino también a la Comunidad de regantes la realización de este feliz proyecto». A despit d’aquesta imposició, la Comunitat de Regants, per salvaguardar els seus interessos, va aprovar la creació d’un comissió que es faria càrrec de tots els assumptes relacionats amb la supervisió de la construcció del nou edifici escolar.

Aprovada la construcció, la formalització del contracte d’obra del nou edifici escolar es féu efectiva el 4 de novembre de 1882, i com el propi expedient remarca, el fet que l’edifici es construïra amb els fons de la séquia, cosa no massa legal, no es podia fer pública licitació de l’obra i, per això, es va convocar els dos obrers més importants del poble, Francisco Cervera Sanchis i Josep Company Segarra, per a que «pasaran por la secretaria del Ayuntamiento de esta Villa donde podrían enterarse del plano, presupuesto y memoria». Ambdós candidats es van personar, però atenent la magnitud de l’obra i l’escàs pressupost, la van refusar. Llavors fou quan Jacinto Company Boix, un vell obrer de vila, es va comprometre a fer les obres, però indicà que calia fer algunes modificacions al plànol original. En tot cas, aquestes foren actuacions menors, com eliminar algunes finestres i algunes portes falses, incorporar la construcció d’una habitació a la part del corral pel mestre i també fer una fornícula per posar una imatge de Jesús Infant, entre altres. Jacinto Company Boix, es va comprometre a fer el treball per 9.000 pessetes, però la comissió creada per la Comunitat de Regants, per vetlar pels seus interessos, va dir que l’obra havia d’estar pressupostada en 8.000 pessetes. Després d’un tira i arronsa entre ambdues parts, finalment l’obra va ser assignada a Jacinto Company Boix per la quantitat de 8.250 pessetes, i aquest va iniciar les obres el 5 de febrer de l’any 1883.

Amb MRP Col•lectiu d’Ensenyants de la Ribera (CO.DE.RI) vàrem arribar a les 19.03h i presentaren la ponència ‘CO.DE.RI: 30 anys de renovació pedagògica per l’escola pública i en valencià a la Ribera’.

El Moviment de Renovació pedagògica «Col•lectiu d’Ensenyants de la Ribera CO.DE.RI», naix el 25 d’abril de 1990, fruit del debat produït dins de la Coordinadora d’Escoles en Valencià de la Ribera, organització que inicià la defensa del valencià com a llengua vehicular de les escoles del nostre País.

Hereu i seguidor de metodologies i moviments com el MCEP (Moviment Freinet), mestres com Enric Soler i Godes, Amparo Navarro, Carles Salvador o Rosa Sensat i de les Escoles d’Estiu, sempre ha defensat una escola pública, popular i valenciana. Situem l’alumne com a subjecte fonamental del seu quefer educatiu, fomentant una educació més plural i arrelada a l’entorn, on es desterre de les aules, l’autoritarisme i es posen per davant valors positius com la coeducació, la cooperació, el respecte per la diferència, el pluralisme ideològic, la llengua del país com a llengua vehicular de l’ensenyament, la laïcitat, el contacte directe amb la natura i el respecte al medi ambient, entre molts altres.
Començàrem la nostra feina promovent activitats que ens permeteren d’adaptar la nostra tasca educativa al coneixement de la realitat de l’alumnat, a la nostra pròpia realitat i als materials dels quals disposàvem i que concretàrem en els camps següents:

Coneixement del context cultural, polític, social, econòmic, natural, etc., on viu el nostre alumnat, fent-ne una anàlisi crítica i constructiva.

Creació de materials educatius adaptats a les necessitats pròpies de cada moment, procurant, sempre que fora possible, substituir els llibres de text per altres que nosaltres mateixos elaboràvem.

Relacionar-nos i mantenir contactes amb altres moviments educatius semblants als nostres tant en l’àmbit del País Valencià com de la resta de l’Estat espanyol, per a la qual cosa hem organitzat i participat en diferents congressos i encontres Estatals i internacionals dels MRP.

Promoure la nostra formació personal i continuada assistint i aplicant a l’aula el que anàvem aprenent.

Fer un treball de divulgació de la nostra tasca entre la comunitat educativa organitzant «Jornades de Primavera» i «L’Escoleta de la Tardor» (de la qual ja anem per la trentena), participant en xerrades i taules redones, col•laborant amb sindicats i AMPA, a fi de mantenir contacte directe amb la societat per tal d’intercanviar coneixement i buscar solucions a qualsevol tipus de problema educatiu.

Col•laborar amb institucions públiques com ajuntaments, Conselleria o universitats, per tal de donar a conéixer la nostra visió del que ha de ser una educació pública de qualitat.

A més de continuar la nostra activitat, estem fent una profunda reflexió sobre la nostra trajectòria (trenta anys). Ens hem proposat elaborar una completa «Història del CO.DE.RI», que ens ajude a continuar la nostra tasca amb una adaptació al temps actual i aporte un granet de sorra a la història pedagògica del nostre país.

Era el torn de Vicent Peris de Sales (IES Font de Sant Lluís, València) amb ‘Els programes de segona oportunitat a l’IES Joan Fuster de Sueca: l’exclusió inclusiva’.

A les aules condeix la sensació que ni els alumnes aprenen ni els professors ensenyen. La insatisfacció dels actors educatius és palesa.

Les diferents lleis educatives han intentat atendre la diversitat i lluitar contra el fracàs escolar tant per vies ordinàries com per vies extraordinàries. Les excepcionals, amb diferents noms, han creat vies segregadores per atendre les diferències PDC, PQPI…

La legitimació d’aquesta via es justifica per l’objectiu d’aconseguir la inclusió en la societat de ciutadans amb capacitats i interessos diferenciats.

L’estudi se centra en les narracions dels alumnes, en les representacions socials que guien els seus itineraris educatius i donen sentit a l’aprenentatge escolar. En aquesta narració s’interrelacionen almenys quatre elements: alumne, professor, organització escolar i context social de centre.

La metodologia sociocrítica guia el treball.

El mètode emprat és l’estudi del cas sobre una mostra d’alumnes i professors del centre.

Les tècniques utilitzades són tres: l’entrevista semiestructurada, la revisió de la legislació educativa i l’observació directa.

La conclusió a què arribe és que les lleis educatives no busquen ni combatre el fracàs ni aconseguir la ciutadania plena dels afectats. L’exclusió és una forma molt eficient d’estructuració social; per tant, aquests programes la creen, perpetuen i legitimen.

‘La depuració dels mestres de la República: els mestres depurats d’Antella (1939-1942)’ d’Alejandro Conejero Noguera va ser presentada a l’Obrera.

La proclamació de la IIa República espanyola en 1931 obria un ventall de possibilitats de la renovació política, social i educativa de la societat espanyola, després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Ribera i del llarg període de la Restauració monàrquica de 1874, període este últim on es van posar algunes de les bases contemporànies de la historia d’Espanya però que no omplien les necessitats tant polítiques, econòmiques, socials i educatives que l’últim terç del segle XIX requerien.

La IIa República era l’intent de posar en funcionament el rellotge de la historia a casa nostra i els polítics que ocuparen els càrrecs institucionals provisionals del nou règim eren conscients de les dificultats que trobarien per portar-les a cap.
L’ensenyament era per a ells la primera pedra a posar per a portar a cap en primer lloc l’alfabetització plena de la població, cosa que els anteriors règims polítics no havien aconseguit, i formar a una generació, per primera vegada en la historia d’Espanya totalment alfabetitzada i instruïda, ja que partien d’un elevat index d’analfabetisme (d’un 24,8% entre els hòmens i d’un 39,4% entre les dones), emmarcat en una població activa agrària del 47% de la població total.

Per als governants republicans seran els mestres els encarregats de portar a cap esta tasca entre la població i d’ahí la necessitat de reformar en profunditat els estudis d’aquests. tenint en compte les més modernes practiques pedagògiques i posar al dia una nova llei educativa que després es veuria reflectida en la Constitució republicana d’aquell mateix any, ja que la precedent datava de 1857 i s’havia quedat totalment obsoleta per a les necessitats del moment.

El problema fonamental era la mancança de mestres i d’escoles per tot arreu i, sobretot millorar la seua formació i, d’ací la reforma educativa començada.

Els mestres seran, com a funcionaris públics, els encarregats de formar a la població atenent a les noves tècniques pedagògiques i aplicar les reformes educatives com la coeducació, la llibertat d’ensenyament, el laïcisme i, entre altres més, a través dels consells locals d’ensenyament obrir una relació més estreta i dinàmica entre l’escola i el seu entorn més immediat. Aquest nou model educatiu es veuria trencat primer per la Guerra Civil i després, degut el triomf de les forces nacionals, per la repressió sistemàtica del magisteri espanyol i l’obertura dels expedients de depuració dels mestres que van exercir la seua labor docent en tots els pobles espanyols en general i valencians en particular.

La comunicació pretén ser, a través dels quatre expedients de depuració dels mestres que van exercir a Antella durant este període, el coneixement del funcionament del procés de depuració que es va obrir immediatament de la finalització de la Guerra civil de 1936 a 1939.

Vicent Jorge Perpiñá va continuar amb la comunicació ‘Maria Salvador Sanchermés, alumna de Real i d’Alberic, mestra a Mallorca i a Barcelona’.

María Salvador Senchermés va nàixer a Real l’11 de desembre de 1900. Als tres anys ja va assistir a l’escola unitària que regentava donya Carolina Lluna Beltrán fins que va tenir 7 anys, i a Alberic a l’escola de Dª Zoraida Navarro Candel.
De l’estada a Alberic, recorda quan el seu germà major Adelardo, que aleshores simpatitzava amb la Lliga Regionalista de Cambó, va morir en un atemptat en 1908. Un any després faltaria son pare i la família hagué de tornar a Real, però la Mestra Carolina li digué que ja no podia ensenyar-li més. Adelardo com a escriptor col•laborava amb el setmanaris De tot color i El patufet.

En complir els dinou anys va trobar refugi en casa de sa tia Adela de Barcelona, on començà a estudiar el Batxillerat i posteriorment la carrera de Magisteri.

A l’Escola Normal de Barcelona va conéixer de professora na Leonor Canalejas, cosina de José Canalejas i, sobretot, el seu professor de Pràctiques, el valencià del Cabanyal don Fèlix Martí Alpera, la personalitat del qual la va impressionar.
Va acabar els estudis quan ja tenia 25 anys i rebutjà les influències de sa tia d’incorporar-se a un col•legi religiós. Va tenir diversos treballs per Barcelona, on en unes jornades educatives en 1928 va participar Maria Montessori.

Prengué part en les oposicions de 1928, que tingueren moltes impugnacions i que es van resoldre en 1932, i va figurar definitivament entre les aprovades i enviada a la plaça d’Algaida, a Mallorca, on conegué al que seria després el seu marit Nicolás Tous.

Al curs següent fou nomenada mestra del Grup Escolar “Pere Vila”, pertanyent al Patronat d’Educació de Barcelona i del qual era director Fèlix Martí Alpera.

El Patronat Municipal de Barcelona fou un dels pilars de la Renovació Pedagògica de la Segona República, juntament amb la Institució Lliure d’Ensenyança de Madrid.

Com a mestra del Patronat, va assistir al Congrés Mundial de Pedagogia celebrat a Niça en 1932 i en el qual va participar el pedagog belga Ovidi Decroly.

Durant la Guerra Civil va treballar a l’escola de Calvià (Mallorca), on s’havia de desplaçar a peu des de Peguera cada dia (9 km anar i 9 tornar).

Acabada la guerra conegué la depuració del seu marit i de Fèlix Martí; la dissolució del claustre del “Pere Vila” i la incorporació al Grup Escolar “Ramon Llull”.

Maria Salvador es va jubilar als 65 anys, i amb ajuda del seu marit i de les seues filles va muntar un establiment de Turisme a Peguera. Maria Salvador Senchermés va faltar a Palma de Mallorca el 3 de juny de 1994.

L’ENSENYAMENT A LA RIBERA DE XÚQUER, Salvador Comes Hernández (Universitat de València) ens va mostrar la seua ponència ‘Una experiència educativa a la Ribera: el cas de L’Armonia a Alginet (1923)’.

Abans de començar a explicar l’experiència educativa que tingué lloc a la vila d’Alginet a primeries de la dècada dels vint, hem de fer una sèrie de consideracions que poden clarificar i donar sentit a aquella experiència que a dia d’avui, tot i que malauradament ja no hi queden testimonis encara es recorda.

Però que (és el que) feu possible que aquesta valuosa experiència educativa racionalista fora duta a terme en un menut poble agrícola de la Ribera del Xúquer i que a penes comptava amb 6.138 hab.

Per explicar-ho caldrà fer una ullada al passat i remuntar-se a la mitjania de la centúria anterior, situant-nos en l’època del Sexenni Democràtic, en 1868-1874. Un període convuls i que fou una mena d’assaig d’iniciatives polítiques que tindran després una continuïtat en l’herència ideològica dels futurs partits polítics.

El protagonista d’aquesta historia no es altre que Higinio Noja Ruiz, un autodidacte convertit a mestre racionalista i que pels convulsos esdeveniments del primer terç del segle XX de la Història d’Espanya anà a parar a la vila d’Alginet, un petit poble de la Ribera del Xúquer.

L’arribada al poble d’Alginet de José López Herrero (pseudònim d’Higinio Noja) no li va causar pitjor impressió. La vila estava a fosques i la majoria dels carrers estaven per urbanitzar i en paraules seues, li va caure l’ànima als peus.
A Alginet, anava a treballar de mestre del Centre de les Societats Obreres, que entre els seus quefers finançava una escola laica per als fills dels obrers que ho desitjaren. Era la popularment coneguda com l’escola de la Federació Obrera.
El primer dia de l’escola es van matricular nou xiquets, i pensà que l’experiència seria un fracàs. Després de quatre mesos i un treball esgotador, José López comença a veure els fruits. Ara ja tenia a l’escola quasi 100 alumnes entre xiquets i xiquetes. Calia contractar un auxiliar. Tant fou l’èxit en el poble que ben prompte la Federació Obrera es va veure obligada a buscar un altre emplaçament per habilitar un espai més gran. Cada dia estava més convençut de la seua missió de difondre llums a les ments d’aquelles criatures que assistien a classe amb un inusitat entusiasme.

Seguírem amb Wilson Ferrús Peris (Universitat de València) amb el treball ‘Benito Santaya Dasí, ànima de l’escola republicana a Castelló: pensament i obra’.

Nasque? en 1890 als Patis d’Alfafar (l’Horta Sud), un barri humil de bracers de la marjal. En 1906 ingressà en la Normal de València amb el suport familiar. En 1911 obtingué el títol de Mestre de Primera Ensenyança Superior i, després d’aprovar en 1916 les oposicions, exercí a La Gallega (Burgos), Clares (Guadalajara), Fuencaliente de Medina (Sòria) i Higueruela (Albacete). Sempre es trobà amb unes escoles que no asseguraven les mínimes condicions d’habitabilitat, seguretat i salubritat. Però sempre lluità per revertir la situació i despertar consciències. La seua tasca pedagògica i la seua implicació sociocultural li valgueren diversos reconeixements, uns èxits que s’accentuaren i consolidaren durant el seu pas per Higueruela, moment en què també entrà en contacte amb els ideals i les praxis de renovació pedagògica provinents de l’ILE i de les escoles noves europees.

En 1925 realitzà un viatge de formació a Barcelona amb la finalitat de visitar els més importants centres d’educació: l’Escola Municipal de Deficients de Vil•la Joana, a Vallvidrera, on entrà en contacte amb els mètodes de Montessori i Decroly; les Escoles Ribas de Rubi?, dirigides de manera totalment gratuïta als fills i les filles dels treballadors; i l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, centre amb un programa i un pla d’estudis dissenyat per la mateixa Rosa Sensat.

Aquesta tasca de renovació pedagògica, no solament continuà a Castelló de la Ribera, on arribà en 1930, sinó que es veié afavorida amb la proclamació de la II República. Participà activament en el Consell Local de Primera Ensenyança i des d’ací, anà fent realitat les seues reivindicacions i contribuint a la millora i la modernització de l’escola pública. Desenvolupà una frenètica activitat, pedagògica i també sociocultural, i posà en pràctica els mètodes i les tècniques de renovació pedagògica que ja coneixia.

A Castelló, s’ocupà gratuïtament de les classes de preparació per als estudis de Batxillerat de jóvens amb escassos recursos econòmics; dirigí la revista cultural i escolar Cultura, i posà en marxa l’intercanvi amb altres sis escoles que també publicaven revistes escolars, un fet que el vincularà amb el freinetisme; participà en la publicació d’articles que reflectien clarament la seua vinculació amb l’institucionisme i el regeneracionisme; realitzà eixides i excursions amb els alumnes, mantingué intercanvis escolars de llarga duració amb els infants d’Énguera i liderà i dirigí les colònies escolars que s’organitzaren a Benidorm en 1933 i 1934. Unes activitats que l’acostaven a la consecució d’una escola viva, activa, solidària, pacifista, popular, coeducativa i totalment oberta i arrelada al medi i que el vinculaven als postulats institucionistes i de l’Escola Nova, com també al projecte republicà. També participà en els Centres de Col•laboració i assistí a les conferències dirigides als mestres que impartia el Seminari de Pedagogia de la UV. Formà part de l’Asociación de Maestros Nacionales, on arribà a exercir diversos càrrecs de direcció, entre ells el de president.

En 1935 es traslladà a La Encina (Villena, l’Alt Vinalopó); amb tota probabilitat perquè percebia cert perill per a ell i la seua família a Castelló, on una part de la població, des de posicionaments dretans i conservadors, s’havien estat oposant radicalment a totes les iniciatives. Ací patí el procés de depuració franquista que l’inhabilità per a exercir càrrecs directius i de confiança. El mestre actiu, entusiasta i entusiasmat, referent cultural i social, enamorat de l’ofici de mestre, modern i avançat, inquiet i innovador…, qui fora ànima de l’escola i impulsor i motor de canvis i propostes actives, anà apagant-se i sumint-se en un llarg exili interior. En 1948 es traslladà a Benetússer, on exercí fins al dia de la seua jubilació, amb el silenci imposat, allunyat d’aquella frenètica activitat i implicació sociocultural i pedagògica que havia viscut i sense l’entusiasme i l’alegria que l’havia caracteritzat. Morí en març de 1966. Dos mesos després, el poble d’Alfafar organitzà un homenatge en honor seu i li dedicà un carrer.

Joan Josep Baixauli Baixauli i Salvador Hernández Soler ens van presentar ‘Don Benito Santaya Dasí i la colònia escolar de Villanueva de Castellón de 1934 a Benidorm’.

Aquest treball ret un homenatge a aquells mestres de Villanueva de Castellón que varen portar a terme els projectes del Consell Local de Primera Ensenyança, però en especial la tasca de la Colònia Escolar que van emprendre en 1934, desprès de l’experiència que havien tingut, en esta matèria, l’any anterior. Per a realitzar aquesta ponència hem utilitzat com a font principal d’informació la revista quinzenal Cultura, que se editava al mateix poble i que com tants altres projectes va ser impulsada pel mateix Consell baix la direcció de don Benito. Hem recollit tots aquells aspectes que fan de la colònia a Benidorm una odissea, amb tots els aspectes de lluita contra els elements, el finançament, la gestió. Però també com varen contagiar la il•lusió que aquells homes i dones van posar en el projecte i la van transmetre als xiquets i la major part de la població de Castelló i Énguera.

El projecte de la Colònia Escolar va suposar un esforç en la comunicació als ciutadans de Castelló que ve donat pels articles en Cultura previs a l’eixida de la colònia. En aquests es presentaven els professors i feien una crida a la convocatòria demanant ajuda moral i material, i iniciatives per la organització. També presentaven les gestions davant del Ministeri d’Instrucció Pública per a sol•licitar la subvenció. L’advocat Llagaria també utilitzava este mitjà per a instruir sobre la defensa dels xiquets i la seua formació, demanant la col•laboració amb les colònies.

L’esforç de finançament, a més de la subvenció sol•licitada, vingué donat per aportacions de partides de pilota, de persones i institucions del poble, de laa rifa d’un rellotge i d’una subscripció popular.

L’eixida dels xiquets del primer torn cap a Benidorm va ser el 22 de juliol de 1934 a les vuit del matí, i tornaren el dotze d’agost.

El viatge el van realitzar amb autobús fins a Carcaixent, i amb tren de via ampla fins a Dénia, i amb tren de via estreta fins a Benidorm.

Van descriure un fet que va passar a l’endemà de l’arribada del primer torn i que va tindre la seua vessant pedagògica i exemplar al si de la colònia.

El 12 d’agost, el mateix dia que arribaria per la vesprada el primer torn, van marxar el segon torn i van fer una estada fins al diumenge 2 de setembre.

Es va formalitzar un acord amb l’alcalde de Benidorm per a ocupar els mateixos locals en la següent edició de les colònies. La revista Cultura va fer un reconeixement dels bons resultats que havien donat els dos anys de colònies.

Va finalitzar de nou un Castelloner, Ramon Vicent i Isern que tancà el cicle amb la ponència ‘De Castelló a Benidorm amb la colònia escolar (1933-1935)’.

La proclamació de la Segona República va millorar extraordinàriament la situació de l’escola pública castellonenca gràcies a l’esforç que el nou alcalde Rafael Ferri Albert, juntament amb el secretari municipal i president del Consell Local de Primera Ensenyança, el benimodí Eulogio Puig Usina, i una part del magisteri local, van realitzar per traure-la de l’abandó a què havia estat sotmesa durant els anys anteriors.

El primer pas que donaren, a diferència del que havia passat fins a eixe moment històric, va ser destinar una part important dels pressupostos municipals a instrucció pública. Si durant els anys anteriors l’Ajuntament de Castelló a penes dedicava poc més de 6.000 pessetes anuals, a partir de 1931 esta quantitat va augmentar considerablement fins a arribar a les 48.112,19 pessetes de 1934, quasi el 25 % del pressupost municipal. Amb estes quantitats i amb altres rebudes de l’Estat posaren en marxa una sèrie d’iniciatives que canviaren el panorama educatiu i cultural de Castelló. En primer lloc, demanaren la creació de deu noves escoles públiques, ja que les quatre existents fins a eixe moment eren insuficients per a donar una educació de qualitat. Les deu foren concedides. També sol•licitaren la creació d’un grup escolar per a albergar, en un mateix edifici, totes estes escoles. A continuació, van implantar a l’antiga capella de la Sang una Biblioteca Popular perquè despertara en xiquets i adults l’amor pels llibres i donara suport a la seua formació. Per a combatre l’analfabetisme d’aquelles persones que no havien iniciat el seu procés d’alfabetització o havia durat un període de temps tan curt que no havien adquirit uns coneixements mínims, el CLPE va patrocinar les classes nocturnes d’adults. També van posar en marxa una Universitat Popular amb la finalitat de promoure l’educació entre les classes socials menys afavorides i en la qual es van oferir matèries com Gramàtica Castellana, Francés, Geometria i Dibuix Lineal, Aritmètica, Comptabilitat, Geografia i Història, Mecanografia, Solfeig, Piano, Violí, Cant, Tall i Confecció, Ciutadania i Agricultura.

A més a més, perquè tots els xiquets i xiquetes sense distinció pogueren accedir a tots els graus de l’ensenyança, el CLPE va posar en marxa el patrocini d’aquells estudiants necessitats que volien continuar els seus estudis i no ho podien fer perquè pertanyien a famílies modestes. L’intercanvi escolar amb els xiquets d’Énguera, la creació d’una cantina escolar per atendre els xiquets de les famílies que amb molta dificultat podien assegurar la seua alimentació o per facilitar que els dos progenitors pogueren treballar fora de casa, la publicació del periòdic Cultura i la realització de tres colònies a la ciutat de Benidorm durant l’estiu dels anys 1933, 1934 i 1935, amb l’objectiu que els xiquets menys afavorits econòmicament pogueren gaudir d’unes dies de vacances en llocs agradables i amb una alimentació abundant, van ser uns altres projectes que va dur a terme el CLPE en el seu intent de modernitzar i democratitzar l’escola pública castellonenca. Sobre este darrer projecte parlaré en la meua comunicació.

Comunicacions diumenge, 11 de novembre de 2018

Va començar la jornada de la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera a la primera planta de l’Obrera amb Enric Ramiro Roca ‘Les veus d’una Ribera: recursos educatius per a una geografia literària comarcal’.

El nostre país habitualment ha mirat d’esquena el seu passat i generalment no ha sabut reconéixer la importància dels seus personatges que han reeixit per diversos motius. Però igualment ha passat respecte de les seues muntanyes, rius o accidents geogràfics. Si reflexionem una miqueta i pensem en noms propis del nostre entorn, segurament la llista serà ben exigua.

Tanmateix, el País Valencià, igual que la resta del món, és un territori farcit d’històries ben singulars, dones i homes admirables, i paisatges rurals i urbans, i monuments immaterials a destacar. A ben segur que tots tenen la seua història i ens podem ajudar a vertebrar com a comunitat.

En aquest ambient, l’ensenyament reglat té una gran responsabilitat en transmetre de generació en generació aquesta cultura inclusiva. Però també els mitjans de comunicació, les entitats polítiques i les associacions de qualsevol tipus. I molt en especial, l’Assemblea d’Història de la Ribera que després de tants anys ha triat l’ensenyament com a tema monogràfic.

És per això que nosaltres volem oferir en aquesta oportunitat, el treball de 50 històries sobre la comarca de la Ribera. Són relats breus on apareixen totes les poblacions de la comarca, i una llarga i extensa llista d’accidents geogràfics, barrejats entre històries de diferents èpoques. Totes estan escrites i gravades per a la seua difusió amb un to optimista, amb tocs d’ironia i humor.

En aquest recorregut interdisciplinari, el nucli fonamental és el valor que s’intenta transmetre com una mena d’ensenyança reflexiva adreçada a qualsevol edat. Tanmateix, la barreja interdisciplinària que presentem amb història, geografia, literatura i valors democràtics, no és tan sols un instrument curricular. Sobretot són uns recursos per a gaudir i conéixer el nostre entorn.

Cadascuna de les narracions, pensada des d’un poble de la comarca, ha estat gravada per persones d’eixa localitat de diferent formació, edat i professió. El resultat ha sigut més de 50 veus que reprodueixen la riquesa lingüística de la Ribera, amb els seus accents, tonalitats i modismes, al servei d’una cohesió comarcal a través del coneixement mutu i la valoració corresponent.

Aquest gran esforç desinteressat per tots els qui han col•laborat, entenem que pot ajudar molt a la nostra comunitat. Però tan sols si es fa ús del seu material i es difon. En aquest sentit hem d’agrair al diari Levante-edició comarcal la seua publicació inicial, a la Mancomunitat de la Ribera el seu recull en un llibre publicat magníficament per Reclam i il•lustrat amb sorprenents fotografies de Miguel Angel Gil Enguix, a Ràdio Onda Cero d’Alzira la seua posada en antena, a l’Assemblea d’Història de la Ribera per facilitar la seua difusió i, especialment, a les desenes de persones de tota la comarca que han col•laborat en un projecte innovador que ens atreviríem a dir que és únic de moment.

Però el repte només ha fet que començar. L’instrument amb els seues recursos és a la taula. Ara pot quedar per a seua contemplació i secar-se, o donar-li utilitat llegint-lo, escoltant-lo, vivint-lo a través de visites i excursions, i donant-lo a conéixer. I, per què no?, creant-ne d’altres que el complementen i superen. Tenim molta feina… però és molt agradable.

Luis Galán Campos ens va presentar el seu treball ‘Cavallers del rei, senyors de la terra: els Jofré, senyors de Benifaió (1381-1439)’.

El paisatge de la noblesa valenciana experimenta una gran renovació a principis del Quatre-Cents gràcies a l’ascens a la militia de nous llinatges d’origen ciutadà. Per fer una història de les comarques resulta imprescindible acostar-nos a la realitat dels senyors de la terra i, sobretot, d’aquests nous hostals aristocràtics per als quals el domini exercit no és només una de les bases del seu poder econòmic, ans, i de forma principal, la raó del seu encimbellament. Cas, entre altres de la família Jofré, senyors de Benifaió i altres alqueries en territori valencià en què la senyoria s’integra, de la mateixa manera que el concurs en el mercat de crèdit, l’exercici de càrrecs en l’administració del municipi valentí o la participació en les empreses règies, en les estratègies que permeten consolidar la seua puixança econòmica i la significació pública d’aquesta nissaga.

Continuà Sandra Bernabeu Borja (Universitat de València) amb la ponència ‘El síndic d’Alzira en les Corts durant el regnat d’Alfons el Magnànim (1416-1458)’.

La nostra comunicació aborda a través d’un estudi de base documental, especialment a partir dels Llibres d’Actes dels Jurats e Consell, conservats a l’Arxiu Municipal d’Alzira, el càrrec de síndic municipal de dita vila, com a representant del braç reial enviat a les assemblees parlamentàries, durant el regnat d’Alfons el Magnànim. Un estudi que ha permés precisar amb detall aspectes fins al moment desconeguts en el cas alzireny, com ara l’origen social dels individus que accediren al càrrec, el sistema d’elecció de dit càrrec o la seua retribució o salari. Dades que, així mateix, han possibilitat posar en relació i establir trets comuns i diferenciadors amb el cas d’altres ciutats i viles tant del regne com de la resta de la Corona d’Aragó.

Tots seguit va ser Carmel Ferragud Domingo (Institut Interuniversitari López Piñero) qui ens presentà ‘Escoles, mestres i estudiants a Alzira durant l’Edat Mitjana’.

Durant la baixa edat mitjana, a l’Occident europeu va anar guanyant valor el pes del coneixement i, amb ell, la importància de l’educació. Si en temps altmedievals accedir a l’alfabetització fou un privilegi de les elits, podem dir que en la tardor de l’edat mitjana aquesta possibilitat es va democratitzar. Això fou possible per la demanda de la classe burgesa (mercaders, artesans i professions liberals), que entengué que el desenvolupament del seu treball es podia veure afavorit amb aquest coneixement. L’accés a la cultura, a través de la seua instrucció i la possessió de llibres esdevenia sinònim de promoció social. Els governs respongueren a aquest interès, i per tot arreu, ciutats i viles rurals, els consells municipals decidiren contractar mestres que regentaren una escola municipal, generalment de gramàtica. Foren ensenyants molt sovint itinerants, alguns d’ells clergues, que oferien els seus serveis, no només docents, sinó alguns en tant que metges, músics o altre tipus d’ocupacions. Al regne de València es pot observar el naixement de nombroses escoles des del segle XIV per tota la geografia. Aquest fou el cas d’Alzira. A partir de la documentació municipal hem fet una aproximació a com era aquella escola, els mestres que impartien les lliçons, què ensenyaven i a qui.

Vàrem canviar tema i passàrem a parlar de PREHISTÒRIA I ARQUEOLOGIA amb Joan Català Cebrià ‘Els principals camins ibèrics de la Ribera de Xúquer i el seu entorn: pervivències i denominacions actuals’.

Els traçats dels principals camins ibèrics de la Ribera de Xúquer i el seu entorn devien ser, molt probablement, les vies que comunicaven les sis ciutats-estat més destacades d’aleshores, que eren: Sàitabi (Xàtiva), Arse (Sagunt), Édeta (Llíria), Kelin (los Villares de Caudete de las Fuentes), Kili/Gili (la Querència de Torís) i Sucro (Cullera-Albalat).

Alguns d’estos camins -aleshores més aviat sendes i senderols- continuaren sent els mateixos que ja s’havien fixat des del sedentarisme i la revolució agropecuària i comercial del Neolític, els quals foren aprofitats per a prosseguir i incrementar amb les creixents i naturals relacions socioeconòmiques establertes. Tanmateix, hagueren d’obrir-se nous camins, nous traçats exclusius per a enllaçar aquelles ciutats-estat que no estaven intercomunicades. I tant els antics com els nous vials oberts de segur que aleshores foren millorats i eixamplats per a la circulació d’un nou mitjà de transport, el carro, que permetia traslladar productes més pesats i major quantitat de mercaderies juntes que el transport tradicional d’equins (cavalls i ases).

Així doncs, el present estudi es centrarà en els tres camins principals que discorrien llavors per terres riberenques, tot exposant els trams que encara es conserven i els seus noms actuals, i incidint particularment en aquells trams que encara romanen incerts o dubtosos. Estos camins són:

El camí Sàitabi-Arse, amb el mateix traçat que el remot eix Mediterrani, després conegut com via Hercúlia i més tard com via Augusta.

El camí Kelin-Sucro, amb el mateix traçat que la remota ruta marginal fluvial que resseguia el riu Magre des de la seua capçalera a la seua desembocadura en el Xúquer.

El camí Sàitabi-Édeta, que sembla de nova obertura per a comunicar les capitals dels territoris ibèrics de Contestània i Edetània, ambdós separats teòricament pel riu Xúquer.

Miguel Gómez Sahuquillo, va ser el següent ponent amb ‘Excavacions arqueològiques a la plaça Major de Corbera i estudi dels grafits d’una cambra a l’església de Castelló.

Durant les obres realitzades en una cambra de la casa abadia situada sobre les capelles d’un dels laterals de l’església de Castelló, aparegueren uns grafits que ens donen una cronologia de finals del segle XIX fins a la primera meitat del segle XX, arribant als anys 40 i en tot cas als primers anys de la dècada dels 50.

Els grafits es corresponen a moments claus de la història d’Espanya, com són els anys posteriors a les guerres carlistes del segle XIX, la perduda de les últimes possessions espanyoles d’ultramar, els primers anys del segle XX amb la República i la Guerra Civil del 1936. Els grafits reflecteixen la situació política del moment en diversos períodes de la història recent espanyola.

En la mateixa habitació apareixen els murs i contraforts de l’església de la localitat, així com la torre campanar. Les obres han pogut fer que s’estudiaren de prop les pedres de carreu i les marques de picapedrer.

Per un altre costat, les obres dutes a terme a la plaça Major de Corbera en 2018, han tret a la llum les restes de l’antiga església enderrocada el 1937 durant la Guerra Civil. Aquest temple es va bastir a finals del segle XVII i principis del XVIII. Ha aparegut també una església anterior del segle XVI i una mesquita medieval de la qual s’aprofitaren part de les seues estructures per a fer una sagristia, ampliar les capelles i altres estances de l’església. Durant l’excavació arqueològica s’ha trobat un cementiri andalusí i enterraments cristians.

Era el  moment de parlar d’HISTÒRIA MODERNA i Vicent M. Garés Timor i Bernat Daràs Mahiques, cronista de Carcaixent ens va parlar de ‘La primera insaculació de Carcaixent (1589)’.

La comunicació versa sobre la primera insaculació de Carcaixent, la qual va ser establida mitjançant sentència per la Reial Audiència de València el 1589. La troballa fortuïta alhora del document mitjançant el qual el sobirà de la Monarquia Hispànica accedí a concedir un privilegi de insaculació a la llavors recentment erigida vila de Carcaixent i també de la llista amb els noms dels carcaixentins cridats a regir-la (Arxiu del Regne de València) ens ha portat a entrecreuar aquesta succinta font documental amb els registres parroquials (Arxiu Històric Parroquial de l’Assumpció de Carcaixent) i el padró de riquesa de Carcaixent (Arxiu Municipal d’Alzira) amb la finalitat de tractar d’individualitzar i identificar dins de la comunitat a cadascun dels integrants del referit llistat i establir, entre altres coses, els llaços de sang existents entre les elits dirigents del municipi riberenc a les acaballes del segle XVI.

Va arribar el torn sent les 12.07h de Vicente Sanz Viñuelas (Universitat de València) ‘Josep Agüir: vida i mort d’un bandoler’.

La dècada dels anys 40 del segle XVII va ser una etapa convulsa al Marquesat de Llombai, així com a bona part del Regne de València. En aquest context, un dels seus protagonistes va ser Josep Agüir, del qual, en el present treball, desgranarem la seua vida, els principals delictes i assassinats pels quals va ser acusat, així com la seua mort en la forca, a la ciutat de València, en l’any 1648.

A través d’aquesta investigació coneixerem de forma més detallada que es tractava d’un bandoler que anava «aquadrillat», que va ser membre d’una bandositat i que va tindre relació amb un altre dels bandolers famosos del moment: Pere Xolvi. Així mateix, alterà la tranquil•litat al Marquesat de Llombai i es va atrevir a portar armes prohibides.

En definitiva, una mostra més de la conflictivitat en l’Època Moderna, en què la violència estava molt present, en ocasions en connivència amb membres de la justícia, i que podia solucionar-se de diferents maneres, bé per tractes privats, per reials sentències i condemnes, per indults o per la pena capital. I ací, en este personatge, tenim un bon exemple del que era la vida i mort d’un bandoler.

Taula Redona ‘El futur de l’escola a la Ribera’

Acabades les comunicacions començà la Taula Redona sobre ‘El futur de l’escola a la Ribera’.

Varen intervindre: Enric Ramiro, membre del CO.DE.RI i del Moviment Freinet; Joan Cortés, president de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera; i Jesús Marrodán, inspector d’Educació i historiador de l’ensenyament a la Ribera. Modera: Emili Gascó Ibáñez.

La cloenda

Sobre les 13.30h va arribar el moment de finalitzar, començà l’acte de clausura de la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera.

Varen intervindre:

Òscar Noguera Alberola, Alcalde-president del M. I. Ajuntament de Vva. de Castellón.

Antonio Carratalà Mínguez, Alcalde-president de l’Ajuntament d’Alberic.

Prof. Dr. Antoni Furió Diego, del Secretariat Permanent de l’Assemblea d’Història de la Ribera.

Francesc Xavier Martí Juan, del Secretariat Local de la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera.

Al finalitzar l’acte de clausura van donar les gràcies a totes i a tots els que havien fet possible aquest gran esdeveniment.

Salut i bona senda

Valerià Benetó i Joanjo Puertos

Publicitat