Heus ací alguns fragments del Pregó de Festes que vaig pronunciar al Parc de l’Estació de Castelló, la nit del 24 al 25 d’agost de 2019.
És tradició que en este acte el pregoner ‒abans, mantenidor‒ parle de les antigues glòries del nostre poble. «Los tiempos cambian», deia un personatge famós de Castelló. Per tant, no vaig a fer-ho, o no vaig a fer-ho igual.
El text més bell en la història de Castelló
Després de pensar durant alguns dies què podria dir-vos de profit de manera breu i adequada a les circumstàncies, em venia al cap de manera recurrent la idea de recitar-vos el text més bell que s’ha escrit mai en la història de Castelló. Un text, a més a més, escrit per castellonencs. Ací, en este parc, es trobeu segur alguns dels seus descendents. Eren José Beltran, Joaquín Gallego i Antonio Vicente Prats, tres dels pares fundadors de l’Obrera.
Nota per a jóvens i no tan jóvens: l’Obrera és l’edifici on es troba ara la Biblioteca Pública Municipal i era la seu de la Sociedad de Protección e Instrucción de Obreros, una associació de la qual va formar part la meitat de la població, i modèlica en el seu funcionament. Era una societat d’ajuda mútua, la «seguretat social» local quan encara no hi havia Seguretat Social.
El primer reglament, que és de 1881, comença amb un «Manifiesto que hace la Comisión nombrada para la formación del Reglamento», on s’exposen de manera breu i concisa els pressupostos ideològics de la iniciativa.
«La asociación es una cosa tan grande, que sin ella nada sería el hombre; sin la asociación no se comprenden ni existirían las grandes maravillas de la naturaleza; un átomo de tierra no es nada; muchos átomos asociados, forman la inmensidad de la superficie terrestre; una gota de agua no implica nada; muchas gotas reunidas y asociadas, forman la grandiosidad de los mares; la caridad aislada es efímera y baladí; la caridad asociada mata la necesidad; cuanto mayor es el número de las necesidades del hombre, tanto mas se ha de asociar para cubrirlas del mejor modo posible; asociémonos, pues, tan solo con tal objeto, y con ello lograremos cubrir en la desgracia nuestras necesidades, á la par que dejaremos de ser molestos á nuestros semejantes».
Este text està pensat en valencià i expressat en castellà, però la seua inspiració i la seua aspiració és universal. Es pot traduir a qualsevol llengua perquè té validesa universal. Heus ací una producció local amb valor universal.
En clau comunitària
¿Es pot dir d’una manera més senzilla, més breu i més bella esta defensa dels beneficis de l’associacionisme? ¿No és meravellós que uns veïns de Castelló formulen a la seua manera aquella idea d’Aristòtil que el ser humà és un animal social (per tant, sociable i comunitari)? En este text no hi ha hipèrboles, recurs literari que en la llengua dels castellonencs i castellonenques em desagrada profundament. Però els de Castelló som genials quan fem comparacions i metàfores. Ací hi ha comparacions: un home és com un àtom o com una gota d’aigua, la societat és com la terra o com el mar. El «manifiesto» proposa una manera nova d’enfrontar-se als problemes socials, lluny de certes rutines o vicis que s’han mostrat inoperants: enfront de la caritat aïllada, la caritat associada; enfront del fatalisme de la necessitat i de la desgràcia, la unió per tal de combatre-les; enfront de l’individualisme, la comunitat; enfront de l’excés, la subjecció al reglament; enfront de la ignorància, instrucció; enfront de la disbauxa i el destarifo, la distracció i l’esplai; enfront dels esforços efímers, la institució.
En el text s’està parlant, en definitiva, d’un concepte molt grat per a mi: el concepte de «comunitat». Jo sempre pense en Castelló en termes de comunitat, i la comunitat no es fa només cohabitant ‒és a dir, pel simple fet de tindre la casa al costat de la d’un altre‒, la comunitat es fa cooperant, obrant al costat d’altres pel bé comú. I això sí que redundarà en benefici de tots i de cada u: cooperar per a cobrir de la millor manera possible les necessitats comunitàries i les individuals.
Castelló, poble vell i població envellida
Una de les frases que més m’agrada del text és la que expressa un dels grans beneficis de l’associació: «dejaremos de ser molestos á nuestros semejantes». Em recorda això que diuen els nostres majors quan es referixen als últims moments de la vida: «Jo, l’únic que voldria és no molestar».
I sobre l’ancianitat o vellesa del nostre poble i al nostre poble vull fer un breu comentari i una crida. En primer lloc, em diuen que prop de 50 persones viuen fora de Castelló en residències de la tercera edat. No faré un discurs moralitzant al respecte, però només diré que em preocupa que estes persones hagen de viure «per necessitat» fora del seu entorn natural, fora del poble on han viscut tota la vida i sense poder xafar els carrers que han xafat tota la vida. Això per una banda.
D’altra banda, crec que hauríem de saber que, segons les estadístiques de població, més de la meitat dels veïns i veïnes de Castelló tenim més de 50 anys, amb la qual cosa ‒si la tendència no canvia, i el més probable és que no‒ en els pròxims anys més de la meitat del poble gaudirà de la jubilació ‒això esperem!
Crec que havia d’aprofitar esta ocasió per a fer vore una situació real que demana fer-li front de manera decidida, en clau comunitària i amb imaginació. No es tracta de preocupar-se sinó d’ocupar-se. No es tracta de fer un discurs moralitzant, que no sol ser útil, sinó de plantejar un repte a la ciutadania per als anys vinents.
La futura tercera edat a Castelló
Hem de plantejar un model nou de política social pel que fa a la tercera edat. A les generacions que prompte accedirem a la venerable classe dels jubilats no ens fa el pes l’actual model segregacionista que aïlla les persones majors en residències i llars i les separa de les seues arraïls, de la família, de les amistats i del veïnat. D’altra banda, les noves generacions de jubilats arribarem a eixe estat de gràcia en unes condicions físiques i intel·lectuals bastant acceptables i, encara que acceptarem de bon grat eixir del sistema productiu i del sistema d’obligacions i deures inexcusables, crec que no ens agradarà gens ser «classes passives». Les persones majors no solament volen i voldrem «no ser molestos a nuestros semejantes» sinó que també poden i podrem aportar la nostra experiència a la societat local en forma de voluntariat o de qualsevol altre tipus de col·laboració.
Per tant, faig una crida a tots a prendre en consideració esta nova realitat que se’ns acosta. Jo no tinc la solució. Ara tampoc és el moment per a aportar idees i propostes concretes. Esta nit vull exhortar-vos i animar-vos a reviure l’esperit dels fundadors de l’Obrera: cooperar, associar-nos, organitzar-nos, pensar en clau comunitària per tal d’afrontar una etapa de la vida en què no podem satisfer les necessitats de forma autònoma i se’ns presenten alguns dels aspectes menys desitjables de la vida humana.
L’esperit comunitari i emprenedor en la nostra història
En el temps present crec que cal renovar este esperit comunitari i emprenedor, també guarnit amb una actitud de resistència enfront de l’adversitat, que ha sigut una constant en la història de Castelló. És l’actitud dels llauradors de Castelló del segle XIV que van superar dos guerres i uns quants anys de pestes i fam. Este va ser l’esperit d’aquells prohoms de Castelló que van viure a cavall dels segles XVI i XVII i que van aconseguir el privilegi de «vila nova», portar l’aigua de l’Escalona per a regar el terme, fundar un convent, etc. És l’esperit d’aquella generació que va ser durament castigada després de la guerra de Successió i que es va refer heroicament en poques dècades. És l’esperit d’aquells llauradors que van fer pujar l’aigua al Secà entre el final del s. XIX i el començament del XX. És l’esperit dels fundadors de la Cooperativa i també dels promotors de la industrialització local en les dècades dels 60 i 70. I encara hi han més exemples.
De manera conscient no he fet esment de cap administració ni institució pública, perquè la meua crida s’adreça primordialment als ciutadans i a les ciutadanes. Clar, que les administracions públiques s’hauran d’implicar, però no es mouran si nosaltres no ens mobilitzem.
El doctor Picornell
Continue amb un altre text que es troba ‒o es trobava‒ escrit a la part posterior del monument al doctor Picornell, el que es troba a la placeta del mateix nom, al costat del Teatre Ideal. Aprofite l’avinentesa per a sol·licitar a l’Ajuntament que restaure les lletres del text.
Parèntesi per a jóvens i no tan jóvens: Federico Picornell va ser un metge de Castelló del segle passat que a banda de ser un gran professional va fer una gran labor social en la nostra comunitat. Entre altres coses va fundar el Patronato Benéfico-social-docente de la Virgen de los Dolores, una altra associació que va ajudar moltes famílies durant la postguerra i més enllà de la postguerra.
No sé qui va ser l’autor del text, però en tot cas reflectix molt bé el que va ser la vida del metge Picornell, una vida bolcada en el proïsme; en definitiva, un altre exponent de l’esperit comunitari que vull suscitar. Per cert, don Federico és un exemple del gran bé que han fet els que no són de Castelló al seu poble d’adopció. I n’hi han més.
La ment, les mans i l’acció al servici de la comunitat
El text comença amb una pregària:
«Senyor, que la ment, les mans i l’acció em servisquen per a exalçar la teua presència i fer més bella la vida».
I acaba amb una constatació de l’efectivitat de la pregària: «i l’obra de Déu fou feta».
Comentaré només un parell de frases de les quals podem aprendre tots, creients i no creients, una bona lliçó de civisme, civilitat i civilització.
L’orant oferix «la ment, les mans i l’acció» al servici del Creador. En el cas del doctor Picornell es va concretar en benevolència i beneficència adreçada als més necessitats del seu poble. Gran part de la ciutadania local pensa que complix sobradament les seues obligacions socials amb el pagament d’impostos i l’exercici del dret de vot. Així pensen i així ho fan. Estan en el seu dret. Si volem, però, que la comunitat de Castelló siga un lloc millor per a viure hem d’oferir «la ment, les mans i l’acció», tot al servici del bé comú. La ment, enteniment i esperit; les mans, símbol de la dimensió creadora i transformadora del ser humà; i l’acció, concreta, positiva i resolutiva.
Fer més bella la vida
En segon lloc, la pregària parla de «fer més bella la vida». Crec que va ser Chesterton qui va escriure que «Anglaterra no és estimada per ser bella, és bella perquè és estimada». El qui vos parla creu que Castelló és el poble més bonic del món. I sí, és una hipèrbole, però ho creu de deveres. Deu ser perquè el poble, se l’estima molt. De manera objectiva, Castelló té un patrimoni natural bellíssim; en el nucli urbà hi ha algunes joies artístiques de gran valor; el patrimoni documental i històric local, al qual dedique moltes hores, és riquíssim; i, a banda del patrimoni tangible, tenim un patrimoni intangible (tradicions, festes…) molt variat. Hem d’estimar i valorar el nostre patrimoni, que també és producte del treball de la comunitat. Si mirem el nostre poble amb ulls amorosos, el vorem bell, i farem tot el possible per a fer-lo més bonic.
Francesc Xavier Martí i Juan
