Cada etapa històrica deixa la seua empremta en el paisatge de Castelló, no sols en el rural, també en l’urbà. Hem assistit en pocs anys a l’alteració contínua d’una vivenda bàsicament agrícola, amb una tipologia de casa que responia a unes necessitats de treball, d’ofici, d’ocupació o de qualsevol altre interés dels seus habitants, i hem passat a vivendes d’ús propi d’habitabilitat en què és pràcticament impossible deduir qual és la dedicació dels seus habitants.
Hui encara hi ha cases en què persistixen eixes característiques, però que han entrat en procés de degradació física o de modificació que en poc de temps faran impossible distingir eixe procés històric. És eixa arquitectura popular, l’art de la construcció, la que ha fet factible la realitat urbana actual. Encara hui és fàcil distingir les distintes èpoques constructives en els carrers de Castelló i separar en elles les construccions agrícoles tradicionals de les alçades en els últims cinquanta o seixanta anys.
Les clàssiques responen a una varietat constructiva peculiar en cada comarca i poble, i engloba una sèrie de característiques tècniques, formes, materials i sistemes constructius arrelats en un entorn concret i un model social, i la necessitat conjugar unes activitats de sector productiu primari exercides per la població i la dita tipologia d’habitacle.
La societat castellonera estava organitzada davall un règim d’economia agrícola i que durant anys a penes va superar el nivell de subsistència. Les construccions, necessàriament, s’havien de construir amb sistemes i materials senzills i barats, amb materials relativament abundants, pròxims i adequats a l’entorn físic de la zona. Hui ha desaparegut eixa necessitat i les modernes cases s’adapten cada una al gust i poder adquisitiu dels seus propietaris i resulta innecessària la seua adaptació al medi.
No és possible separar l’esdevindre històric i econòmic del comportament social a través del temps i del paisatge urbà que hem rebut en herència. Eixe esdevindre és el que ha configurat les necessitats vivenda i ha trobat els més útils i ajustats a la forma de treball i dedicació dels seus habitants. La diversitat de formes de planta, de grandàries, de casa en definitiva, que podem trobar és molt diversa, però en una visió global i diacrònica, s’ajusten com si fossen un motle a un model que, assumint una màxima diversitat i complexitat, assumix la utilitat dinàmica i es convertix en un arquetip estàndard que es repetix quasi sempre, amb les xicotetes modificacions que vinguen al cas, però d’acord amb unes pautes anunciades, repetides i experimentades reeixidament.
La utilitat és la que determina l’organització de la casa i es relacionarà directament amb l’ús que es vullga fer d’ella. On més relació observem és en les necessitats agràries, tenint la distribució interior una resposta a la dedicació a una explotació agrícola o ramadera, la majoria de les vegades mixta. S’aprofiten els materials del terme per al desenvolupament de la vivenda, la qual cosa proporciona una espècie de complement arquitectònic que fa que s’integre harmoniosament en el paisatge i establix un equilibri natural que ha sobreviscut als processos de construcció – destrucció progressiva de l’aspecte de la població al llarg dels segles, observable en els edificis que sobreviuen en el casc vell de la població.
És la devastació d’eixe casc vell i de la seua trama urbana la que fa que en moltes parts aparega una sensació d’estranyesa i inoportunitat de derrocaments a què ha portat en l’últim segle el canvi productiu per la decadència de l’agricultura. Carrers i places harmonioses han sucumbit al desconeixement dels seus valors i al derrocament innecessari de les seues edificacions per a ser substituïdes per trames urbanes anodines i desarrelades.
Com a exemple vos posaria l’antic convent de Sant Vicent i la trama de carrers derrocats per a fer l’actual ajuntament, la seua plaça i les finques que l’envolten, o l’antic Hostal, o l’eliminació del vell cementeri front de l’església que va donar origen a la plaça actual, o tantes altres que han fet canviar substancialment la trama urbana i constructiva del vell Castelló històric i han donat com resultat l’actual, que no m’atreviria mai a qualificar com millor ni pitjor, però si com distint i distant d’ell. Poc és l’encant que guarda Castelló de la vella trama rural amb racons d’indubtable bellesa, i poca és l’ajuda que poden esperar els propietaris de velles cases tradicionals per a protegir-les i conservar-les com a patrimoni arquitectònic i com bé material de què Castelló hauria de sentir-se orgullós.
Les vivendes de Castelló durant els últims segles van tindre unes funcions eminentment rurals adaptades a la vida agrícola i l’economia de subsistència imperant. Els materials que s’usaven comunament en la construcció de fonaments i murs externs eren la pedra calcària, abundant en la nostra comarca, junt amb el morter (mescla d’arena i calç viva), atovó, i blocs fets d’arena de riu i morter emmotlats i deixats eixugar. La tàpia era un procés reservat als murs de casa i corrals. La superfície externa es lluïa amb algeps, material abundant en la zona i més compacte i fi. Els murs es pintaven amb calç per a embellir-los i facilitar la seua conservació.
El tipus bàsic de casa ha sigut la de planta rectangular, de diversa longitud i amplària de fatxada i, en alguns casos, oberta si pot ser a dos carrers i tancada posteriorment per una portella. L’eix de la casa és el passadís del carro, que arriba a través de dos nevades a una porxada situada en una tercera nevada, on estava el lloc de guardat d’este, i se separava de la casa amb una gran porta interior. Després de ser desenganxat, l’animal travessava el corral fins a arribar al seu lloc en la cuadra, totalment al fons i allunyada el més possible del terreny habitable.
Les casa d’un cert nivell adquisitiu tenien el sòl recobert de taulells més o menys delicats, amb dos roderes de pedra per al pas de les rodes del carro i pedres menudes de riu compactades entre elles per al pas de l’animal, mentres les més humils tenien el sòl d’argamassa o de terra de riu molt compactada, i de vegades reforçada amb pallús d’arròs per endurir. Els murs exteriors eren de càrrega i amb un grossor de 40 a 50 centímetres.
Per regla general, totes les parets interiors es lluïen amb algeps. La teulada, a dos vessants, encara que amb excepcions, seguia una línia paral·lela a la façana, i amb el corral com a límit. Les bigues es construïen amb fusta de pi de les muntanyes pròximes. S’elegia un pi del grossor adequat i es tallava el seu tronc a la mesura necessària, sense finors en l’acabat, perquè servira de jàssena i suportara les bigues travesseres, també triades i tallades a mesura.
Si les bigues travesseres eren prou llargues, sobreeixien del mur per a formar un ràfec o volada davant i darrere de la teulada. Sobre elles, es construïa un canyís amb canyes de l’Albaida o del Xúquer, que es recobria de terra roja molt fina, argila, o de calç, per a evitar les goteres, i finalment s’acabava de teules morunes, del propi i antic teular de Castelló, hui desaparegut però l’edifici de les quals encara podem veure en l’encreuament del vell camí del Pla, (vella carretera que naix en la plaça de l’església i realment ve des de la barca d’Alcocer com a ramal del camí reial que anava cap a Xàtiva per Manuel) amb la nova i actual carretera, nascuda en l’època de finals de la dècada dels anys 20 del segle passat durant la dictadura del general Primo de Rivera.
Si no es construïa volada, s’acabava el mur amb rajola massissa disposada de manera més o menys artística perquè, per la inexistència de canalons, l’aigua de pluja provocava danys en les parets i es produïen humitats.
L’entrada de la casa s’obria a la part esquerra o dreta depenent de les necessitats i de la longitud del solar, i ocupava la primera nevada, mentres que la part contrària l’ocupava l’alcova de matrimoni amb una finestra de diversa mesura que donava al carrer i es protegia amb una reixa o amb barrots de fusta o ferro. La segona nevada era l’espai obert anomenat cuina i tenia instal·lada la llar o la ximenera.
Encara que a finals del segle XIX trobem cases d’una sola planta, el normal és que es comptara amb una planta alta almenys, destinada a andana, o una primera de cambra i una altra d’andana directament baix la teulada. La separació entre plantes es fa amb forjats que tenen com a base unes bigues quadrades de pi o de mòbila, separades per espais semicirculars coneguts com revoltons construïts amb rajola fina o canyís cobert per morter o algeps segons les circumstàncies o possibilitats econòmiques, i que suportava una enorme biga també de pi o mòbila sostinguda per pilars situats en la separació entre nevades.
La façana presenta moltes variants, però bàsicament consta d’una gran entrada tancada per una doble porta de fusta massissa amb base en un portal de pedra treballada amb dos roderes per a guiar l’entrada del carro, amb dos pedres llises o decorades als costats per a protegir les parets de l’entrada de l’eix del carro. La porta de dos peces s’obri de bat a bat per al pas del carro, però en una del les seues dos fulles s’obri un porta mes xicoteta per a l’accés de les persones, amb pany i pestell. A l’estiu, era comú obrir esta porta de bat a bat i muntar a sobre d’ella una porta lleugera amb cristalls per a facilitar la il·luminació natural de la casa.
Tot el conjunt es protegia amb una persiana de canya o fusta. Les que no la tenien, es protegien per mitjà d’una làmina metàl·lica revestint la fusta en tota la porta o només en la seua part baixa fins a l’altura del pany. En la part contrària de la fatxada estava la finestra de diversa grandària de l’habitació de matrimoni, a vegades fins al sòl. En la part superior de la façana, la corresponent a la cambra, s’obrien finestres xicotetes amb vidre que deixaren passar la llum i pogueren obrir-se a l’estiu per a facilitar la ventilació. El corresponent a la part central era més gran i a la seua part exterior es muntava un suport per, amb ajuda d’una corriola, poder pujar les collites a guardar des de l’exterior.
En els anys del segle XX, es van començar a ampliar les finestres i dotar-les de balcons com a element decoratiu, que final ment es van convertir en el més normal i quasi obligat com a elements de la façana, i se van anar omplint d’elements decoratius i baranes més o menys recarregades segons el poder adquisitiu del propietari. A l’altura de la primera nevada, l’entrada se separava habitualment de la cuina per mitjà d’una gran cortina de cotó que tallava el pas a l’entrada i protegia la casa de mirades indiscretes, En moltes casa riques la cortina se substituïa per unes portes de fusta amb vidres llisos semitransparents, de colors o amb dibuixos, i que feien la mateixa funció.
Res més entrar, en la paret hi havia un penja-robes de tipus variable per a deixar en ell robes d’abric, barrets, gorres i boines, i inclús una botija. Sobre la paret llarga es col·locaven cadires i a vegades, inclús engrunsadores o butaques, i en la paret, les fotografies de boda o dels fills com a únic element decoratiu. En la cuina, que era l’espai habitable de la casa, solien haver-hi, a un costat i a l’altre de la ximeneia, uns armaris verticals que ocupaven tot l’espai, amb la seua part baixa formant estants tancats per 2 portes de fusta tancades, calaixos centrals a l’altura del pit en una o dos tires, i una part superior amb estants tancats per dos portes vitrines transparents. Eren els mobles dedicats a tots els elements de cristalleria, vaixella, coberteria i tovallons de la casa. En la llar, els elements de ferro del seu maneig i el ventall d’espart, per al manteniment del foc.
Si la casa tenia 2 plantes, baix l’escala situada en la mateixa cuina es trobava el rebost, amb algun respirador en la paret o en la mateixa porta que el tancava, i en el que es guardaven els queviures, i també olles, perols, cassoles, morters, calders, paelles i inclús la post de portar el pa al forn o el sedàs.
La tercera nevada, la porxada, era com vam dir el lloc del carro, i el dels altres apers agrícoles de qualsevol tipus i inclús d’alguns objectes diversos de la casa. Amb el temps, este espai va evolucionar fins a convertir-se en l’estança més usada en èpoques de bon temps i es van instal·lar en ell banquetes, piles etc., i en ell o en el corral es trobava també el pou, i es deixaven els elements d’ús d’este, poals, cordes, corrioles, llibrells, gavetes, ferrada, safa, i inclús la carnera.
La planta superior o cambra estava destinada en un principi a magatzem de les collites, i era el lloc on dormien els fills, bé en un racó o bé en habitacions sense porta, tancades per una simple cortina, equipades amb un llit i un baül, alguna cadira i penjadors de roba, i finestres al carrer. L’andana baix sostre se solia destinar a assecador d’algunes collites, esteses sobre el sòl, i amb accés habitual per una escala de barrots sobre un cantó que donava a un buit obert o tancat amb una simple trapa.
El corral depenia de la grandària del solar de la casa, i si tenia espai es plantaven en ell arbres fruiters, com una figuera o llimeres, inclús alguna parra, o plantes decoratives i aromàtiques com el gesmil. En un raconet del corral, dins d’una caseta menuda, estava el comú, on tots els de la casa feien les seues necessitats fisiològiques, reciclat periòdicament com a fem per als camps.
Al fons estava la cuadra, amb el pessebre on es refugiava, menjava i descansava el rei de la casa, la cavalleria de tir, a vegades més d’un animal, i on també s’organitzava l’espai perquè es criara algun o alguns porcs i alguna cabra. Quasi sempre hi havia un tancat amb gàbies per a conills, i en el que es criava algun titot, gallines i ànecs, que eren fonamentals en aquella economia de subsistència en què res es tirava i tot era reciclat i tenia el seu lloc.
Les cases, per descomptat, no tenien aigua corrent, i inclús moltes no disposaven de pou. Entre les que si el tenien, alguns no eren potables i depenien de les fonts públiques per a beure, per la qual cosa eren molt abundants cànters i botiges, i molt important el seu cuidat.
Com este escrit no sols s’ha retardat massa dies (causes hospitalàries, força major), sinó que finalment ha acabat sent massa llarg (verborrea habitual, pesat que és un), parlarem un altre dia del tipus de mobiliari habitual en cada estança i dels elements i accessoris domèstics que ens han acompanyat fins fa molt poc.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
