- PUBLICITAT -

 

CN | José Mena Àlvarez

Això era i no era, bon viatge fassa la cagarnera…”

 

La cagarnera o cadernera (Carduelis carduelis) és un pardalet de la familia dels fringi.lids, molt viu i inquiet,  d’uns colors molt llamatius i molt apreciat pel seu cant  aflautat i melodiós. De carácter social, sol anar en xicotets grups, fent volades curtes i ràpides a baixa alçada ran a marges.

“Per la vestimenta que du hom podria dir que la cadernera és un ocell exòtic, alguna espècie rara que contrasta amb la uniformitat dels gafarrons o dels verderols. O una espècie migratòria, com les paputs o els abellerols, capaços d’aportar una imatge llunyana i quasi selvàtica que contrasta amb la llisor autòctona.” Pere Brincs.

Té una mida de 12 cm de llargària i 23 cm d’envergadura, des del cap a la coa, amb el bec cònic i afilat. De plomatge molt vistós, com hem dit abans, terrós en el llom i blanc amb una taca roja en la cara, mentres que les ales tenen un color negre en taques blanques i una taca groga.

Sol viure en boscos i camps, especialmente vora els marges de les parce.les agrícoles, també al secà entre alzines, ametllers i oliveres, on pot trovar abundancia de llavors per alimentar-se com ara els cards, girasol, forment, plantes i insectes.

A la tardor, en época migratoria, solen formar bandades prou nombroses desplaçant-se cap al nord d’Àfrica, en busca de climes més suaus.

“…descobrir el seu vol a la vora d’un camí. El que més m’agrada és d’acostar-m’hi mentre s’engronsen en un branquilló acabat en flors seques, on les llavors madures es cobreixen del coto-en-pèl que els permetrà disseminar-se amb un bufit d’aire. Elles resten a la seua, picotejant, ignorant aquella persona que s’acosta sobre dues cames; però a una distància prudencial alcen un vol discret, divertit, al qual van sumant-se tres, quatre o cinc exemplars a mesura que la bandada s’escapa fent ondulacions com els cavallets de fira.” Pere Brincs.

En el meu record, hi ha una imatge que s’ha quedat como una fotografía fixa, clavada al cervell, era de quan apenes tenia 5 anys, en ella apareix el meu besavi, amb la seua típica brusa negra de llaurador, la boineta i amb les seues espardenyes valencianes. Roman assegut en una cadira de boga a la porta de casa, als seus peus te una gavieta amb una cagarnera, que segons va canviant la direcció del feble solet de l’hivern, va traslladant-la de posició, de vegades la deixa al replanell del finestró. Hui, encara puc escoltar el seu cant, mentre el pardalet anava revolant, en el seu limitat espai, d’una branqueta a l’altra. I com deia Pere Brinc: Pot ser, és perquè duc este record, entre gris i glaçat, que m’alegre de veure les cagarneres volant sobre les ones invisibles, a la vora dels camins, quan recerquen els camps buscant els cards dels quals s’alimenten. I per això, també, pense que són un bon auguri, una bonaventura, que puguen volar lliures i jo puga seguir-les fins que es perden en la frondositat feréstega del camí.

I tornan a citar a Pere Brincs: “La veu de la cadernera és la veu del camp pròxim, del silvestrisme entre acrobàtic i virtuosístic. És un reclam fi, alegre, que sempre se sent límpid en una solitud que no és tal. L’ocell refila amb una veu cristal·lina plena de claror, i sovint acaba les frases amb la mateixa cadència que deixava el vell esmolador quan venia al poble.

Es per això, que les cagarneres mai deurien ser capturades i engaviades, han nascut lliures i han de restar lliures i el seu cant s’ha d’escoltar a la mateixa naturalesa.

- PUBLICITAT -