CN | José Mena Àlvarez
“Això era i no era, bon viatge fassa la cagarnera…”
La cagarnera o cadernera (Carduelis carduelis) és un pardalet de la familia dels fringi.lids, molt viu i inquiet, d’uns colors molt llamatius i molt apreciat pel seu cant aflautat i melodiós. De carácter social, sol anar en xicotets grups, fent volades curtes i ràpides a baixa alçada ran a marges.
![](https://menanat.com/wp-content/uploads/2023/11/DSC8115-SharpenAI-Motion111.jpg)
Té una mida de 12 cm de llargària i 23 cm d’envergadura, des del cap a la coa, amb el bec cònic i afilat. De plomatge molt vistós, com hem dit abans, terrós en el llom i blanc amb una taca roja en la cara, mentres que les ales tenen un color negre en taques blanques i una taca groga.
![](https://menanat.com/wp-content/uploads/2023/11/DSC8146-SharpenAI-Motion111a.jpg)
Sol viure en boscos i camps, especialmente vora els marges de les parce.les agrícoles, també al secà entre alzines, ametllers i oliveres, on pot trovar abundancia de llavors per alimentar-se com ara els cards, girasol, forment, plantes i insectes.
![](https://menanat.com/wp-content/uploads/2023/11/DSC8117-SharpenAI-Motion111.jpg)
A la tardor, en época migratoria, solen formar bandades prou nombroses desplaçant-se cap al nord d’Àfrica, en busca de climes més suaus.
![](https://menanat.com/wp-content/uploads/2023/11/22_00001a-SharpenAI-Motion111.jpg)
En el meu record, hi ha una imatge que s’ha quedat como una fotografía fixa, clavada al cervell, era de quan apenes tenia 5 anys, en ella apareix el meu besavi, amb la seua típica brusa negra de llaurador, la boineta i amb les seues espardenyes valencianes. Roman assegut en una cadira de boga a la porta de casa, als seus peus te una gavieta amb una cagarnera, que segons va canviant la direcció del feble solet de l’hivern, va traslladant-la de posició, de vegades la deixa al replanell del finestró. Hui, encara puc escoltar el seu cant, mentre el pardalet anava revolant, en el seu limitat espai, d’una branqueta a l’altra. I com deia Pere Brinc: Pot ser, és perquè duc este record, entre gris i glaçat, que m’alegre de veure les cagarneres volant sobre les ones invisibles, a la vora dels camins, quan recerquen els camps buscant els cards dels quals s’alimenten. I per això, també, pense que són un bon auguri, una bonaventura, que puguen volar lliures i jo puga seguir-les fins que es perden en la frondositat feréstega del camí.
![](https://menanat.com/wp-content/uploads/2023/11/DSC6207a.jpg)
I tornan a citar a Pere Brincs: “La veu de la cadernera és la veu del camp pròxim, del silvestrisme entre acrobàtic i virtuosístic. És un reclam fi, alegre, que sempre se sent límpid en una solitud que no és tal. L’ocell refila amb una veu cristal·lina plena de claror, i sovint acaba les frases amb la mateixa cadència que deixava el vell esmolador quan venia al poble.“
Es per això, que les cagarneres mai deurien ser capturades i engaviades, han nascut lliures i han de restar lliures i el seu cant s’ha d’escoltar a la mateixa naturalesa.