Després d’onze anys al noviciat de Montserrat, sis com a ajudant del mestre i cinc com a mestre de novicis, l’octubre de l’any passat el P. abat va nomenar un nou mestre. Per això vaig deixar la cel·la del noviciat on vaig viure onze anys i vaig passar (provisionalment) a una altra cel·la del monestir, fins que el 12 de novembre de l’any, hui fa una any, passat vaig vindre al santuari del Miracle per ajudar els monjos d’aquesta xicoteta comunitat.
Tot i que Sant Benet preveu a la Regla que els monjos hagen de dormir en un espai comú (RB 22), el retorn a la cel·la individual, com ens recordava a les seues “Glosses” l’abat Cassià Just, “està ben justificat, d’acord amb el context humà actual”. I és que “la cel·la assegura un espai d’intimitat personalitzador i equilibrant psicològicament, i ofereix més possibilitats per a la pregària i per a la lectio”.
Per altra part, Sant Benet, que vol que al monestir el “vici de la propietat siga extirpat de soca-rel”, preveu “que l’abat done totes les coses necessàries” (RB 55) a cada monjo. Actualment no és pròpiament el pare del monestir que dóna als monjos el que necessitem, “cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes” (RB 55), sinó que ara, l’ordinador, els llibres o la roba, els proveeixen als monjos els diversos àmbits del monestir.
Amb tot, i no se sap ben bé perquè, (per inèrcia?, per instint de possessió?) sovint a la cel·la es van acumulant o amuntegant andròmines que només ens n’adonem d’elles quan hem de canviar de cel·la. D’aquesta manera, deixar una cel·la i passar a viure en una altra, es converteix en un èxode en el que buidem l’espai on hem viscut durant una etapa de la vida, per desfer-nos de moltes coses (de vegades inútils) que amb el temps, i sovint d’una manera inconscient, hem anat acumulant.
Per això canviar de cel·la és sempre saludable, ja que d’aquesta manera ens desinstal·lem i eixim d’un espai que no és nostre (i que no hauríem de privatitzar) i que ara ocuparà un altre monjo, alhora que eixim també de rutines i ens desfem de “possessions” que hem anat acumulant amb el temps.
Canviar de cel·la és com revisar o avaluar aquella etapa de la vida que hem viscut en aquell espai. És plegar la tenda i, lleugers d’equipatge, com nòmades en la vida, i desinstal·lats, continuar el camí.
Pense que la Covid-19, com el canvi de cel·la, són una oportunitat que ens ha d’ajudar a revisar la nostra vida, per canviar el que siga necessari. Hem d’aprofitar la Covid-19 per prioritzar allò que de veritat és important en nosaltres i deixar de banda costums i hàbits que amb el temps hem anat adquirint i que no són realment essencials per a viure.
