Això demanava la Dra. Antònia Flor, metgessa del servei d’infeccions de la Fundació Althaia (Regió 7, 6 de novembre de 2020), per aturar la Covid-19. La Dra. Flor que, molt assenyadament, deia que era partidària “d’accions més contundents per aturar la Covid-19”, es lamentava perquè malgrat els mesos que des de l’inici de la pandèmia hem tingut per respondre a aquest virus, “com és possible que tornem a suspendre?”. A més, el personal sanitari deia la Dra. Flor, està rebentat, ja que “es fan coses a mitges” i per això demanava “mesures més dràstiques i eficaces”. Perquè només “si la sanitat va bé, l’economia va bé”.
La Dra. Flor, que el març passat va capitanejar a Manresa la lluita contra la pandèmia davant un virus desconegut, demanava d’anar tots a l’una, perquè si hi ha “escletxes, tot l’esforç no servirà de res”.
És evident que la lluita contra aquest virus demana sacrificis, un valor que hui no “cotitza”, que no va a l’alça, ja que vivim en una societat flonja i adolescent que ho vol tot i a l’instant i que fuig del compromís, sense el qual no madurem.
Cal ser flexibles, sí. Però quan és necessari cal ser exigents i contundents, com demanava la Dra. Flor. I és que per acabar amb la Covid-19 cal unes restriccions més dures i sacrificis, com renunciar a festes i a trobades, reduint els contactes i la vida social i la mobilitat, i sobretot les actituds incíviques d’alguns ciutadans, per així tallar la cadena de transmissió del virus, ja que del contrari no aturarem aquesta pandèmia. I és que la situació és molt alarmant, amb 8.300 contagis en cinc dies al País Valencià i amb residències que concentren més d’una de cada tres morts per Covid. Al País Valencià “els ingressos per Covid es disparen”, pel fet que “ja n’hi ha tants com a principis d’abril” (Levante, 17 de novembre de 2020). Des de l’inici de la pandèmia i fins el 16 de novembre, els casos PCR al País Valencià han estat 83.545 i han mort 2354 persones. A més, a tot el món ja hi ha més de cinquanta milions de persones amb Covid-19.
Sant Benet a la Regla Benedictina ens presenta un text molt humà, però alhora molt exigent, ja que el pare dels monjos vol que el monestir siga un lloc per a persones madures i responsables i per això mateix demana sacrificis. Quan Sant Benet reprèn els monjos ho fa per corregir-los, per ajudar-los a créixer, perquè maduren i siguen responsables. Sant Benet no és un home rígid i intransigent, sinó que a la Regla dóna una oportunitat i una altra al monjo desobedient o obstinat perquè arribe a convertir-se. Però quan el monjo, que ha estat corregit diverses vegades, és contumaç i rebel i no fa cas de l’exhortació de l’abat, Sant Benet és contundent i demana al capítol 28 de la Regla, “que l’abat faça ús ja del ferro de l’amputació, no fóra cas que una ovella malalta contagiara tot el ramat” i per això el trau del monestir.
Una amiga periodista em deia fa uns dies: “A veure si la ciutadania posa trellat d’una vegada, que tampoc costa tant! Quan ens vam confinar vaig pensar: ens queixem per queixar-nos. Si tenim menjar, sostre i família, què més volem?” I afegia encara: “Els que em fan molta pena són els iaios a les residències que porten molts mesos sense poder eixir. Nosaltres, poc o molt podem anar fent vida normal, però ells?”.
Les mascaretes són incòmodes? Més ho són els respiradors que han de portar els malalts de Covid-19 a les UCIs. La distància i evitar els desplaçaments o la interacció social són mesures dures? Encara ho són més els dies a l’hospital. Un Nadal restringit, com sembla que tindrem i les restriccions són un gran sacrifici? Encara ho són més els sacrificis del personal sanitari que, extenuat, continua lluitant contra aquesta pandèmia i cuidant els malalts de Covid-19. Per això són necessàries (i així ho hem de seguir) les limitacions de l’aforament als actes de culte, comerços i mercats ambulants, hotels, biblioteques o sales d’exposicions. I només si seguim les recomanacions de sanitat, podrem tallar la cadena de contagis i evitar el col·lapse dels hospitals i les morts dels malalts de Covid-19.
Vivim en una societat que ho vol tot i de seguida, sense saber esperar, sense renunciar a res, sense esperit de sacrifici. I ara, com molt assenyadament deia la Dra. Antònia Flor, és hora de ser contundents i prendre mesures dràstiques per acabar amb el virus, perquè el sacrifici del personal sanitari demana també el nostre sacrifici.
I és que la contundència no és intransigència sinó responsabilitat i maduresa.
