- PUBLICITAT -

 

Més baixes de personal a Madrid que a Barcelona?

Per Enrich LLach / AMIC

Potser encara algú se’n recorda quan, amb els denominats clubs d’estalvi, la Caixa va decidir instal·lar a la sala dels caixers automàtics televisors i cadires perquè la gent, gran sobretot, hi passés l’estona. Deien que un directiu ho havia vist al Japó i ho van portar cap aquí. L’experiència, lògicament, no va durar gaire. Si ja no hi havia lladres per assaltar bancs i aquests es van poder desfer dels vidres blindats, ara hi havia persones sense sostre per trobar refugi als caixers.

Petits estalviadors i gent gran ja no són prioritaris

Avui, a les oficines que queden, et fan esperar dret, encara que tinguis cita concertada, i t’encomanen al caixer per a quasi tot, si no és que t’envien cap casa a entendre’t amb la banca en línia. La gent gran és la que hi té més problemes, però aquests ja no són els clients prioritaris, i poc a poc van quedant exclosos ara també de “la Caixa”.

Fa temps que, de fet, es van acabar les imposicions a termini perquè els tipus d’interès són fins i tot negatius. Quan amb les preferents van voler reconduir els petits estalviadors cap a un producte suposadament més rendible, líquid i segur, es va trencar el fil de confiança entre l’empleat o el director d’oficina i el client de tota la vida. Encara que l’entitat fos la més diligent a retornar els diners així invertits.

PUBLICITAT

Tant s’havia trencat aquest vincle, que a l’octubre del 2017 aquesta confiança no fou prou sòlida per evitar el temor de milers d’impositors que van derivar els seus estalvis cap a d’altres entitats o cap a comptes pantalla fora de Catalunya.

Com a tots els sectors, la pandèmia ha accelerat la situació i les operacions per internet han esdevingut majoritàries mentre disminuïa l’ús d’efectiu i ja només calia anar al caixer automàtic de tant en tant. Tant s’hi valia si feia temps que ja no n’hi havia un a cada cantonada.

Més competència i menys marges

El negoci ha canviat com un mitjó, els marges s’han fet molt més estrets i no hi ha perspectiva que millorin gaire. Els tipus d’interès baixos i la competència de tota mena d’entitats a tots els segments tradicionals de negoci encara la banca tradicional cap a un continu aprimament de l’estructura i dels costos. Precisament, les entitats que només operen en línia i, per tant, amb costos de personal i d’oficines molt baixos, són la darrera aposta per laminar el negoci tradicionalment més segur i rendible de la banca: les hipoteques.

Aquests dies hem recordat que el 80% del benefici del grup Caixa prové de la seva companyia asseguradora, VidaCaixa. On precisament hi han destinat el fins ara president del grup, Jordi Gual. Avui, abandonar la presidència d’una gran empresa -o la del Parlament, per exemple- ja no significa obligatòriament la fi de la carrera professional -o política- de l’expresident en qüestió. Fins i tot això ha canviat.

Reduir personal per millorar la rendibilitat

En el cas del nou Caixabank, l’absorció de Bankia ja portava implícita la voluntat de reduir personal per disminuir costos i augmentar la rendibilitat deteriorada. Personal dels serveis centrals que exerceix funcions clarament duplicades. I personal de les oficines que també s’encavalquen unes i altres.

En el cas dels serveis centrals, la premsa espanyola es posava les mans al cap perquè sembla que hi haurà moltes més baixes a Madrid que a Barcelona. Veurem si serà veritat i en quina mesura l’entitat absorbent es queda el nucli dur d’aquests serveis de més valor afegit i que generen més demanda de serveis externs especialitzats. Ara, una entitat com l’antiga Caixabank, tres cops més gran que Bankia, compta amb 2.600 treballadors als serveis centrals de Barcelona, mentre Bankia en té 1.600 a Madrid. De moment, però, els dos primers directius de la nova Caixabank resideixen a Madrid.

Quant a la resta de personal, cal recordar que a més de la política de tancament general d’oficines, molts ja vam advertir de la veritable situació de monopoli que la nova entitat exerciria en determinats territoris, començant per les Illes Balears. La CNMC que vigila la competència, ha advertit que en determinats àmbits locals el nivell de concentració resultant en banca minorista era excessiu. És cert que amb la banca electrònica, avaluar la competència només en base a les oficines existents resulta incomplet, però encara és un indicador prou orientatiu a l’hora d’establir la quota de mercat, encara és prou indicatiu. Per la CNMC, es produïa una excessiva concentració en l’àmbit de 86 codis postals, que ja són ganes de filar prim.

A diferència d’altres casos – com ara les cadenes de supermercats, en què ha calgut vendre punts comercials per disminuir la posició de domini- aquesta vegada l’únic requisit rellevant ha estat el de mantenir les eventuals condicions més favorables -comissions, retribucions dels comptes…- als clients durant 18 mesos. I aquí pau i després glòria.

Els treballadors, de reis de la Caixa a pencaires com la resta

Durant molts anys, a banda de l’obra social, els grans beneficiaris de les caixes d’estalvis eren els mateixos empleats, amb unes condicions salarials i unes prestacions socials molt favorables i, per descomptat, molt superiors a les dels empleats de banca. La Caixa de Pensions era amb diferència la capdavantera, fins al punt que disposava d’un sindicat d’empresa àmpliament majoritari. Cada vegada que hi havia una absorció, com la de Caixa de Barcelona, hi havia estira-i-arronses per homologar les condicions del personal incorporat al de la Caixa.

La rebaixa d’aquestes condicions ja va començar fa dècades i ha estat progressiva, especialment amb el personal que s’anava incorporant a l’entitat, sempre amb un esglaó per sota dels que ja hi eren d’abans. A hores d’ara, no sembla que hi hagi gaires diferències entre les condicions laborals d’un jove i insistent “gestor personal” de Caixabank i qualsevol altre empleat del sector. Amb una diferència, això sí. Els directius no s’han vist afectats de la mateixa manera per les rebaixes, de forma que ara els directius de Bankia que s’han quedat a la nova entitat veuran millorada substancialment la seva situació retributiva.

Des del Govern espanyol, en base a la seva participació a la nova Caixabank a través del FROB -16,1% del capital- diuen que intentaran que l’esbandida, un 19% del total de la plantilla , no sigui tan intensa. Segurament se’n sortiran. No tant per mèrits propis, sinó perquè l’entitat sempre planteja ajustaments de màxims que després amoroseix lleument perquè no sigui dit que són inflexibles i que els sindicats -i ara la ministra Calviño- es puguin justificar.
Isidre Fainé, entre la Fundació i l’Estat profund

Mentrestant, la vida roda i ara ens trobem que els dos grans responsables del grup Caixa durant les darreres dècades, Isidre Fainé i Antoni Brufau, estan acusats d’encarregar treballets poc decorosos a la colla del comissari Villarejo. Sembla una mica inversemblant donada la tradicional prudència d’ambdós directius, però després del que ha passat amb el durant dècades totpoderós Francisco González, del BBVA, no se sap mai.

En tot cas, Fainé ja va optar per quedar-se a la Fundació Bancària la Caixa -màxim accionista de Caixabank- per allunyar-se de les urpes d’un Estat profund comandat per Soraya Sáenz de Santamaria, per als qui era algú en qui havien perdut la confiança. Veurem fins on arriben les urpes del deep state.

Això sí, Caixabank encara es diferencia de la resta d’entitats financeres per la importància de la seva obra social, a la que quasi ha mantingut l’aportació anual malgrat la crisi pandèmica. Juguen aquesta carta davant els clients fins al punt que aquestes setmanes, als vidres de les oficines hi destaca la publicitat de la seva Fundació.

Potser serà casualitat o potser no, però el lema escollit per la campanya és “Persona a persona. Aquesta és la nostra manera de canviar el món”, il·lustrada amb un xicot amb cara d’immigrant subsaharià. L’anunci de la Fundació es complementa amb un altre del banc per justificar la fusió amb Bankia: “Ser els primers a l’hora d’acompanyar milions de famílies”.

La coda del BBVA

Doncs sí, aquells que fa poques setmanes estaven a punt de cruspir-se el Banc Sabadell, ara també s’han receptat una cura d’aprimament: un 16,3% de la plantilla -menys de tres punts menys que Caixabank, però sense absorció.

Aquí, després de quedar-se la majoria de les caixes d’estalvis catalanes i per a tranquil·litat de la premsa madrilenya, on es veu que sobra més personal és a Catalunya. Cap sorpresa.

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací