Redacció CN
El 29 de gener del 2019 publicava aquesta redacció la confirmació d’una notícia sorprenent i encoratjadora, aquelles cabres que algú deia haver-les vistes pel Castellet, es deixaven fotografiar coronant les ruïnes del nostre apreciat monticle.
La notícia, per a alguns, increïble, va anar instal·lant-se en el sentiment col·lectiu, allò junt a altres preocupacions, pot ser més lleugeres que les actuals conformaren un titular on tots estaven inclosos, intentant que la tasca, lleugera i agradable que ens venia fóra acceptada i benvinguda per tots i totes.
(Titular de fa 3 anys)
“Cabres al Castellet, que s’establisquen depèn de nosaltres!”
Cert és, que hui les preocupacions són altres, sols de pensar que una epidèmia i una guerra, se senyoregen pel territori europeu, en aquella data ens hagués resultat quasi increïble, ara, ací ho tenim, i esperem que no vaja a més. Mentre les autoritats diuen que açò s’ha acabat, la pandèmia és història…va Xina i confinant està a la població!!!, o com vas a tallar la guerra si estàs comprant-li gas? – És que farà fred. Diuen. Més en farà si ho perds tot, no confies amb qui, en lloc de parlar, tot ho ha desfet, tot ho ha trencat.
Tornant al nostre tema, tres anys han passat, i crec que col·lectivament hem aprovat, les hem respectat i s’han establert, però sé que algú dirà:
– jo he anat i no les veig, mal “cuento” que no esteu contant!!!.
De faula res, la natura ha treballat, hi ha hagut un relleu generacional, la població és més nombrosa, els mascles dominants ja no hi estan, ara eixa funció la fan altres més joves, no aquell major i coix, que ens feia patir de veure’l amunt i avall, aquell grup, sòlid i unit, va deixar de ser sols un, en contar amb huit membres, els hem seguit escodrinyant, sense pressió, a distància deixant-les fer i anar, zeloses del seu tresor, mai l’hem vist, sempre ben amagat que ha estat, però una casualitat, o que confien en què no els hem de fer mal, per primer vegada hem vist les cries que han nascut no fa molt, però que són de Castelló, no vénen d’altres llocs, però no acaba ací la joia de saber que la natura, recolzant-nos està, hi ha cries més majors i em sembla que una femella jove vol aportar més elements, pot ser ara el titular deuria ser:
“Que no siguen una plaga, depèn de nosaltres”
I qui sinó les nostres autoritats locals, junt amb les comarcals o les del país o les de l’estat, és a dir, nosaltres, observem-les, gaudim d’elles, però un increment excessiu de la població seria la pitjor de les notícies que voldria donar. Avancem-nos, encertarem.
Articles relacionats
