cn | Jose Mena Àlvarez
L’hivern ha tocat de ple les muntanyes del Caroig, i un mantell blanc de neu tapissa els seus lloms i cresteries. Em trobe al cor d’una immensa regió, possiblement una de les zones més salvatges i remotes del País Valencià. Arribe a les immediacions del pic del Caroig, que dona nom a este colossal massís, allí dalt, el termòmetre marca -8ºC, son les 14h del dia 20 de desembre de 2009. Prop del cim, a un punt estratègic del bosc dies enrere vaig montar un amagatall per poder”caçar” amb la meua càmera a un brúfol en el seu posader habitual. Es tracta d’una parella d’estes belles aus, a la qual porte controlant vora dos anys. La idea que em rondava pel cap esta volta, era poder fotografiar-lo en un ambient purament d’hivern, i havia arribat l’ocasió, ja que una llengua d’aire polar estava escombrant la península.
M’afanye a entrar al refugi, el fred comença a fer-se insuportable i tinc que donar-me pressa en preparar el material fotogràfic.
Una volta acabat tot, sols em queda esperar a que el “Senyor de la nit” es dixe vore al penyal, on sol aturar-se abans d’iniciar les seues incursions cinegètiques, just amb els últims i dèbils rajos solars.
El Brúfol és la més gran i poderosa dels nostres rapinyaires ibèrics, i la cultura popular la va mitificar a les seues llegendes y supersticions durant molts anys ja que, les seues costums nocturnes y el seu aspecte enigmàtic i silenciós va provocar desde sempre el recel de la gent de la serra que sempre el va associar amb dimonis i mals espèrits que vivien al bosc. Antigament, no seria d’estranyar que en alguns dels paratges de esta serra, pot ser per Navalón, pot ser al Penyó dels Machos (a la propera serra d’Enguera), acàs prop del pic Caroig o pot ser al canó del riu Xúquer, s’escoltara l’udolar profund i tenebrós del brúfol que de segur, als pastors i llenyaters d’antany alguna volta els va posar els “pels de punta”. Afortunadament huí, desmuntades estes inútils creences, els homes del camp saben apreciar i protegir a estos habitants del bosc de muntanya, on instal·len els seus nius i talaies en tallats rocosos que li ofereixen recer i un domini absolut del terreny que te als seus peus. El seu zel esdevé als primers mesos de l’hivern, on el cant del mascle al reclamar a la femella, pot escoltar-se desde grans distàncies i, vos assegure que no hi ha res més emocionant i estremidor que escoltar el seu lúgubre udolar, retrunyint en la inmensitat d’estes serres, en una freda i gelada nit d’hivern.
De sobte, un vent fort colpeja… continuar llegint
