S’havia fet esperar, però, després de dos anys complicats que ens han posat a prova a tots, el nostre Teatre Ideal —tan majestuós, tan ben conservat, tan pletòric de vida per allò per què està destinat, per a oferir espectacle— per fi li ha obert les portes de nou a Bojos per la Dansa. I ha valgut la pena esperar.
La gran festa de la dansa s’hi va retrobar amb el seu públic. L’Ideal, testimoni històric de les grans celebracions lúdiques, estava ple de gom a gom: la resposta dels bons aficionats va estar rotunda.
L’espectacle Fragments ens convidava a gaudir la dansa de la mà de Pinotxo, El Mag d’Oz, Harry Potter, el nostre Blasco Ibáñez, l’etern Macondo de Gabo, el Romancero Gitano d’un Lorca universal —el qual, malgrat l’oblit oficial durant dècades, mai va desaparéixer del tot de la cultura popular—, l’inexcusable cavaller de la Trista Figura i, per descomptat, sense oblidar-nos de l’espectacular actuació dels xics i xiques del COM Castelló, així com la reivindicació de les biografies de dones destacades que van estar silenciades pel masclisme històric i sistemàtic al llarg del temps, entre d’altres; tots formaven part d’un fil conductor que, mitjançant els diversos grups de dansa que van mostrar el seu art, rendien un homenatge molt necessari al món dels llibres i a eixos temples d’accés universal a la cultura que són les biblioteques.
I el més important i la raó de ser d’aquest esdeveniment: les xiques i xics de diferents edats cultivant l’expressió corporal, sucumbint al ritme de l’art que es posa al servei de les diverses cadències de la dansa.
Veritablement, el meu coneixement pel que fa al ball, si se’m permet la llicència personal, és ben discret perquè salvant totes les enormes distàncies, a part de l’època de la generacional Ruta del Bakalao, a penes em venen a la ment algunes classes de dansa tradicional al meu col·legi, el Gozalbes Vera, de la mà de la cèlebre ballarina Carme Bru. No obstant això, vaig (vàrem) gaudir d’un espectacle de sensibilitat, art, inclusió, feminisme i bon gust per a aquesta societat que necessita —i demana— la cultura en totes les seues formes més que mai.
Quan la dansa és art, com és el cas, fa acte de presència eixa estranya màgia indescriptible, desitjada i somniada que és capaç de donar una resposta artística a una necessitat que tots tenim, quasi espiritual, de sintonitzar d’alguna manera amb la comunió entre el cos i el moviment que marca el ritme de la natura. L’inestimable esforç de coordinar un espectacle tan variat, donant-li coherència a tots els diferents grups que exhibeixen a l’escenari la seua pròpia dansa, i seduir-nos amb una proposta global que capta la nostra atenció i ens emociona, reflecteix el respecte i la consideració que ofereix un treball tan exigent al seu públic.
Veure la teua filla feliç, exultant de vida, formant part d’un conjunt que gaudeix de la dansa des de ben xicotetes, o la proposta d’altres grups amb xicons més majors exhibint el seu ritme artístic, i òbviament l’exquisida expressió de ballarines professionals regalant-nos un exercici de sensibilitat, emoció i bon gust que, a més a més, ens ofereix alhora una proposta conjunta equilibrada, diversa, coherent… això és valorar l’art de la dansa per fer gaudir-ne a tots els públics.
Bojos per la Dansa, el projecte dirigit per l’experta batuta de la castellonera Eli Sanchis Pellicer, és un punt de trobada dels castelloners i castelloneres amb el món del ball i, de fet, també ho és dels pobles dels voltants. En 2012 va fundar-se el grup Boges, l’embrió de l’actual Boges per la Dansa, per a resoldre la necessitat d’una incipient inquietud social pel món del ball i, deu anys després, el projecte s’ha consolidat amb una decidida projecció professional en oferir la formació en Dansa Clàssica, Dansa Espanyola i Dansa per a Adults. Una bonica efemèride, doncs, que posa de manifest la bona salut que té la dansa a Castelló, tot i els entrebancs coneguts per tothom.
No sé si som del tot conscients, però la posada a escena de Fragments davant d’un nombrós i entusiasmat públic ha deixat dos bons arguments per celebrar. D’una banda, el fet que l’anhelada normalitat de les grans celebracions ha tornat també per a la dansa i, d’altra banda, que la cultura té el seu espai i el seu públic per poder expressar-se perquè, malgrat la tendència massiva a la banalització de l’oci (teleporqueria), encara hi ha un vessant de sensibilitat social que sap apreciar la cultura.
Potser també, Bojos per la Dansa és filla d’alguna manera de la idiosincràsia associativa de Castelló, perquè la gent d’un poble que sap fer alguna cosa més que deixar-se caure al sofà davant del Netflix és la gent que sap fer carrer i poble, i eixa és una virtut que està a l’ADN d’un poble viu i amb inquietuds com és Castelló.
Així que al poble, una vegada més, estem d’enhorabona. Deixem que sone la música, que la vida danse amb tota la intensitat que desitgem, i que la màgia del ball torne a les nostres vides per quedar-se… Llarga vida a Bojos per la Dansa!