Hui fa cent anys, és a dir, el 25 de setembre de 1920, va nàixer a la casa número 15 de la plaça de l’Om de Castelló un xiquet a qui van posar el nom d’Eduardo, fill d’Eduardo Poveda Ripoll, natural de Monòver, i de Vicenta Rodríguez Marzal, natural de Castelló. En aquella casa vivien llogats, juntament amb el tio José Rodríguez Marzal. Allí també, a l’entrada de la casa, els pares tenien botiga de queviures; i a l’eixideta el tio exercia l’ofici de sabater.
L’ofici de botiguers va unir en l’amistat el meu avi Josep Martí Bas i el pare d’Eduard Poveda. Tots dos van treballar de macips a la botiga d’Eduard Sentandreu, i després es va establir cadascú pel seu compte. Ja vaig escriure en un altre lloc que les famílies respectives tenien en comú una profunda religiositat i una honradesa indubtable. Puc afegir que també compartien simpaties per la causa carlista. És molt probable que foren socis del Sindicato Agrícola Católico, que es va fundar precisament en 1920. L’amistat dels pares feu l’amistat dels fills: mon pare, Rafael Martí Garrigues, fou amic d’Eduard Poveda. Van anar junts a escola, primer al col·legi-asil amb la germana Assumpció i després a l’acadèmia de don Remigio Sanchis.
El poc temps que don Eduardo va viure a Castelló, fins al seu ingrés al Seminari, transcorre com la de molts infants i jóvens de famílies modestes d’aquella època: anar a escola, anar a la catequesi, ser músic, ajudar a casa, jugar al carrer, pujar a Santa Anna en bicicleta, comprar un caputxet de torrat quan venia la fira, acudir al Septenari (per devoció i per donar ullades a les xiques), regolar la mona els dies de Pasqua…, i moltes altres coses que encara hem fet les generacions posteriors. Tothom sap que els primers anys de la nostra vida ens marquen. Crec que don Eduardo, a pesar de la tonsura, a pesar de la filosofia i de la teologia, i a pesar de la mitra, mai no va deixar de ser un home de poble, un home del seu poble.
No referiré tots els detalls de la biografia de don Eduardo. Ja ho va fer Xavier Aznar i Sala en un opuscle publicat en 2012 amb el títol Eduardo Poveda: història d’una vida entregada per amor a l’Evangeli, que vaig tindre la satisfacció de prologar. Després es va fer una versió castellana d’esta biografia, per tal que pogueren llegir-la també els fidels de la diòcesi de Zamora. Per últim, en 2019, el mateix Xavier Aznar ha escrit un article en la revista Miscelánea Comillas amb el títol «Historia de la vida de monseñor Eduardo Poveda Rodríguez (1920-1993), obispo de Zamora».
Hui només recordaré a grans trets la seua vida i subratllaré alguns aspectes que em semblen destacables o que són poc coneguts per la ciutadania de Castelló.
Va ingressar al Seminari de València el 15 de novembre de 1939. El 2 de gener de 1949 fou ordenat prevere per l’arquebisbe Olaechea. Dos dies després va cantar missa a Castelló, apadrinat per José Rodríguez Marzal i Encarnación Roca Climent. L’any 1951 és enviat a Lovaina (Bèlgica) per tal de completar la llicenciatura en Filosofia en l’Institut Superior de Filosofia de la Universitat Catòlica. En la Revue Philosophique de Louvain va publicar diverses ressenyes en 1952. L’any 1953 obté el grau de Llicenciat amb una tesina que duia el títol La filosofía de Ortega y Gasset desde la «razón vital» hasta la «razón histórica». Uns anys després va traduir al castellà dos manuals de Fernand van Steenberghen, professor de Lovaina.
Quan tornà s’encarregà de donar classe de diverses assignatures als seminaristes valentins: Introducció a la Filosofia, Ètica, Lògica, Teoria del Coneiximent i Història de la Filosofia Moderna i Contemporània. La incorporació de Poveda i d’altres professors formats en universitats estrangeres van aportar, segons un alumne seu, «una cierta mística de la luz, de europeísmo. Exigen en las clases, ayudan, estimulan, crean sus apuntes. Con ellos la iniciativa renovadora pasa a las aulas». Fins i tot Ramiro Reig i Josep Picó en el seu llibre Feixistes, rojos i capellans, gens complaents amb l’Església valenciana d’aquella època, valoren positivament esta generació de professors que feren que el Seminari de València fora «més presentable que la majoria». «A partir dels anys 53, i següents, hom el va dotant d’un excel·lent professorat», escriuen. «En conjunt formen un equip bastant acceptable, no sols assabentat en Teologia, sinó en disciplines profanes», continuen. També ens recorden que Poveda va impartir cursets de Doctrina Social de l’Església a l’Instituto Social Obrero.
Passe per damunt de les diverses tasques pastorals complementàries que va realitzar a la nostra diòcesi, sempre relacionades amb la formació de la joventut, dels universitaris i dels futurs capellans, i vaig al dia de Sant Eduard de 1976. Aquell dia, 13 d’octubre, es va fer públic el seu nomenament de bisbe de Zamora, una seu episcopal que es trobava vacant des d’abril de 1973. El nomenament va tindre un gran ressò en la premsa, no solament a València i a Zamora, sinó a tot Espanya. Un titular de La Vanguardia del 14 d’octubre deia: «Grupos de sacerdotes de Valencia y Plasencia han manifestado su disgusto por la forma como se ha procedido a la provisión de algunas diócesis». Es queixaven del procediment, no dels elegits. El mateix diari informava que el nomenament havia sigut rebut amb sorpresa a Zamora i que «Hasta que no pasen varios días será difícil conocer la reacción oficial que en el clero de la diócesis, ha causado esta noticia». El motiu pel qual es fa referència ala futura reacció del clero de la diòcesi de Zamora és que aquell bisbat, a banda de trobar-se més de tres anys sense bisbe titular, estava dividit. I ací vull destacar la virtut del bisbe Poveda com a creador de concòrdia i de diàleg. Davant de la situació que l’esperava, va llançar un missatge claríssim a tot el presbiterat de Zamora el dia de la seua consagració episcopal:
“No ignoro que el pluralismo en lo eclesial es una característica perenne en la Iglesia aun desde el tiempo de los apóstoles, y hoy es particularmente necesario. Pero, que no se os olvide: TODOS SOMOS IGLESIA, NINGUNO EN CAMBIO, NINGUN GRUPO ÉL SOLO, ES, “LA IGLESIA”. Huid de la tentación de querer monopolizar al Espíritu Santo, o de la que es peor aún, la de creeros que sois los mejores, los puros, y menos aún los únicos. A todos estoy dispuesto a acogeros, con tal de que vosotros no excluyáis a nadie. Que nuestra Iglesia sea el lugar del encuentro y del diálogo constructivo de todos los que confesamos que Cristo es el Señor en la misma Fe Católica y Apostólica.”
El bisbe Poveda, al cap dels anys, amb intel·ligència, bondat i diplomàcia (digueu-li ‘mà esquerra’, si voleu), va aconseguir que la porció de poble de Déu que se li va encomanar es trobara més unida i que fora verdaderament un lloc de trobada i de diàleg constructiu.
Foren moltes les activitats, iniciatives i projectes que don Eduardo va dur a terme, tan en la diòcesi de Zamora com en les diferents comissions de la Conferència Episcopal, però per a la ciutadania de Castelló, que ha patit durant dècades una certa conflictivitat social, vull ressaltar la seua tasca com a instrument de pau i d’harmonia. I en este aspecte, per a mi, no solament és digne de respecte i d’admiració, sinó també un exemple a seguir.
El 17 d’octubre de 1991 va ser acceptada la seua renúncia per motius de salut. El bisbe Poveda va morir a València el 3 de març de 1993. A la diòcesi de Zamora és recordat com «el obispo bueno». Monsenyor Uriarte, el seu successor, en l’homilia del funeral, afirmà una veritat que la meua experiència personal confirma: «Los hombres buenos nos hacen buenos». Lliçó de bondat, enteniment i trellat al servici de l’Evangeli i de la convivència, la que ens deixà el castellonenc Eduard Poveda. I crec que calia recordar-ho en el centenari del seu natalici.
