A voltes pense en el temps
que em costà donar-te un vertader abraç.
No recorde la xifra exacta
però foren anys, molts, massa.
I jo que pensava que eres la persona
més difícil del món i vaig i m’assabente
que mentre jo tractava de conquistar
el cim del teu Annapurna,
altre portava mesos sense poder
banyar-se en la teua platja de deessa.
Supose que ja no té sentit patir per la derrota
de llavors ara que sé bé que em vols,
ni pensar que vaig inundar este mateix espai
de línies que parlaven de Tu,
de tots aquells radars que saltaven
al pas del meu cor desbocat
o de la desgràcia daurada
que sempre fores en ma vida,
amb somriure inclòs de cireres al teu costat.
Però com negar que encara somric
en recordar-te el riure de llavors quan vespreja
i Castelló m’ofega recordant-me que vaig aprendre
a gaudir de la soledat una miqueta més gràcies a Tu.
Hui em semblen una terrible pèrdua de temps
aquells missatges tractant de convéncer-te
que cregueres en Tu, el temps va demostrar
que afortunadament Tu ja creies en Tu,
només que no amb mi llavors.
Deuria d’haver-me guardat eixos missatges per a mi,
per a recordar-me que tan sols eres una rosella
a qui donava una importància
que vaig creure immerescuda en aquell moment.
Supose que al final la meua història es va repetir
i em vaig obstinar en imaginar amb Tu
històries que mai arribaven a escriure’s al teu costat.
Que buidava terços de coca-cola en vida
i que totes les dones em sabien a ginebra,
encara que només fóra la segona
la que es quedava sempre al meu costat,
fidel companya de nits etíliques eternes
d’aquells anys de somiar-te.
Quantes voltes pot fer-se fallida
un cor fins que el mal siga irreparable?
Tal volta no existisca un límit, o ni tan sols
siga una cosa que es puga trencar perquè
ni tan sols existix, potser tot és mentida
i el cor siguen els pares com els reis mags.
No ho sé. Podria ser que crec fermament
en aquella frase de Gala que deia
“l’amor és una amistat amb moments eròtics”
encara que la meua experiència anterior
m’haja intentat demostrar justament lo contrari sempre.
En fi. No vaig desistir de l’obstinació
d’estavellar-me contra tots els murs possibles,
encara que siga per descarte d’altres,
algun, deia jo, serà de cartó blanet.
Mentrestant em quedaven els teus records
i els teus ulls de cel estiuenc,
els capvespres de tardor que visquérem junts,
els cabells blancs que em deixaren
els anys lluny del teu costat,
la poesia que et dedicava sempre,
la música sempre d’altres.
Al cap i a la fi, cadascun es mata com vol.
I jo sempre estic abocat a matar-me
pensant en Tu quan Creedence Clearwater Revival
tanca per a mi els seus concerts en USB cantant
“Baix en el cantó”, Down on the corner.
I sempre estimant la teua ànima, Ànima meua.
Vicent Ventura
