CN | José Mena Àlvarez
El mussol europeu (Athene noctua), es un rapinyaire nocturn que desde temps inmemorials ha format part del paisatge agrícola valencià i al qual li tinc una predil.lecció molt especial. Encara recorde les primeres fotografies que li vaig fer a un mussolet amb la meua càmera analógica de pel.lícula en aquells meravellosos i nostàlgics temps pre-digitals. L’animalet es trobava al damunt d’una teula, en una caseta en ruínes, al camí de la Font de Poveda. Les imatges que vaig aconseguir estaven fosques, desenfocades i llunyanes, sense apenes cap valor documental, però d’un enorme valor sentimental per a mi, que amb el transcorrer del temps i mirant-ho en retrospectiva, encara fa que ixe sentiment siga més fort, perque va ser el inici del que després seria una constant dedicació a la recerca de la especie, d’on han anat eixit moltíssims treballs de cadascuna de les sessions fotogràfiques que he dedicat als solitaris i discrets mussolets.
Un poc més gran que el puny d’una persona, el seu aspecte és rodanxó, de color terrós i blanc, amb el cap ample i les celles blanques. La cua és curta, de color marró amb quatre franges transversals. De vol ràpid i molt ondulat, les ales són arrodonides i te uns ulls grans de color groc.
És abundant a les terres de llaurança, als horts, terrenys oberts, pedregosos i amb arbres dispersos, vinyes, olivars, garrofers a condició de que hi haja algún bosquet, pedrera, ruina o alguna casa deshabitada. També el trobarem a les clarianes i als camins de boscos clars i assoleiats, però és absent dels boscos extensos i l’alta muntanya. Tanmateix, el puguem trovar als parcs i jardins dels pobles.
Au sedentaria, ocupa el territori de cria tot l’any. Fa el niu, a finals de març, en forats d’arbres , marges pedregosos i cases abandonades. La femella pon 3-5 ous de color blanc, que incuba durant quatre setmanes, temps en el que és alimentada pel mascle. Els joves abandonen el niu amb uns 35 dies, però fins als 45 dies no son plenament voladors.
Menja insectes (grills, escarabats, llagostins, centpeus…), llambrígols de terra, ratolins, pardalets, granotes i sargantanes.
L’altre dia, al capvespre, quan els mussols inicien la seua activitat, caminava bordejant un bancal d’oliveres. Hem vaig aturar una estona recolçant-me a la vorera d’un marge en sentir un crit estrident, amb reclams aguts i forts, com de gat, un miol monòton, que alternaba amb un altre so paregut al de si nosaltres xiularem cap a dins. Albirant en la llunyania puc reconeixer la seua arrodonida silueta posada en la teula d’una caseta de camp. L’observe tranquilament amb els prismàtics. Malgrat la certa distancia, el mussol voltant el cap no para de mirar cap a tot arreu aparentment espantat, a la volta que va estirant i encollint el seu cos, ell sap que jo estic pendent d’ell.
Malgrat la tecnología i el desenvolupament humà, l’home segueix depenent d’un ordre natural que no deu trencar, i éste, ha entrat implacablement en el seu hábitat. La població d’estos rapinyaires és troba en un alarmant procés de retrocés, i paradojicament, l’home que es el qui principalment es beneficia de l’acció d’estos animalets es el seu pitjor enemic, quan per citar alguns exemples, modifica la construcción de les cases impossibilitant la nidificació, aplica sustàncies danyines als camps (insecticides, herbicides…), desbrossa les terres de cultiu fent desapareixer bardisses, matolls i altres biòtops, modernitza l’explotació del camp, expol.lia nius, fa us de la caça incontrolada, a més de les baixes per atropellaments i electrocutació per les linies elèctriques.
Huí apenes sentim a les ruïnes i al camp l’esgarip de les moixes ni el miolar dels mussols. Cal pensar que algo molt important s’haurà perdut del nostre terme quan, en el silenci de la nit, algún dia ja no resonen els seus crits misteriosos i salvatges.
I com a curiositat final, la cultura popular també ens ha deixat un bon repertori de refranys i creences al voltant del mussol:
– Mussol: persona taciturna (silenciós, melancòlic, solitari, callat…)
– “Cada mussol canta en el seu redol.” (cadascú s’ocupa del seu tros).
– “Quant pel desembre canta el mussol, pluja o bon sol.”
– “Què mires, què mires mussol, que no veus que sóc un rellotge de sol.”
– “Quan canta el mussol pel Gener, és que més fred ha de fer.”
– “Quan el mussol canta al gener, un altre hivern ve.”
– “Estar tot sol com un mussol.”
– “A casa d’En Mussol, la dona fa lo que vol.” (és diu dels homes que es deixen gobernar per les dones).
– Quan el mussol canta a la teulada o molt prop d’una casa on hi ha un malalt, este morirà.
