Aquest era el títol de l’article dels capellans valencians (i amics) Alexandre Alapont i August Monzon, publicat a Levante-EMV l’11 de gener de 2010, un text on aquests preveres expressaven la seua esperança de vore publicat aviat el Missal valencià. I d’aquell article ja ha passat vora tretze anys.
En el seu text, Alapont i Monzon es congratulaven pel nou arquebisbe de València, Carlos Osoro, ja que en la seua primera homilia, “donà mostres inequívoques del seu apreci pastoral pel valencià”, cosa que havia “fet reviscolar les esperances de resoldre una qüestió enquistada a l’Església”.
En l’article d’Alexandre Alapont i August Monzon ens recordaven “la riquíssima producció religiosa medieval” que tenim els valencians, fins a la publicació del “Llibre del Poble de Déu, aprovat pels bisbes de les diòcesis valencianes” i que per cert, mai no ha estat derogat. És veritat que aquest text “es va convertir en blanc d’atacs injusts i violents”, davant el silenci còmplice i covard dels bisbes de València, que ,ai no van defensar un text que tots els bisbes del País Valencià havien aprovat.
Alapont i Monzon (i cal que insistim en això encara), ens recordaven el “Dictamen del Consell Valencià de Cultura, de 1998”, amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que tenia (i encara té), la“competència exclusiva per a establir la normativa del valencià” (davant entitats secessionistes en relació a la nostra llengua), “la qual han de seguir totes les institucions públiques (arts. 6, 20 i 41 de l’Estatut d’Autonomia)”.
En el mateix article, aquests dos preveres ens recordaven també que, mentre que la Santa Seu publicava“la tercera edició del Missal Romà”, ara havia arribat l’hora (recorde que l’article és de 2010), “de confeccionar el Missal valencià com a llibre d’altar definitiu”.
I perquè ho tinguen presents els dos bisbes de València que encara viuen, el “2002, la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL, féu arribar als bisbes, la versió íntegra i consensuada del Missal, que fou aprovat pel Ple, per deneu vots a favor i una abstenció, amb vista a la seua revisió i tramitació canònica”.
Aprofitant la bona predisposició de l’arquebisbe Carlos Osoro, segons reconeixien en el seu article Alapont i Monzon, el juliol de 2009, un grup de preveres demanaren a l’arquebisbe que encetara el procés per tindre el Missal valencià, per tal que els cristians valencians poguérem “participar en la litúrgia emprant la llengua pròpia del nostre poble (article 6 de l’Estatut)”.
L’article de Monzon i Alapont també recordava als bisbes valencians, que “els cristians valencianoparlants (vora tres milions) hi tenim un dret irrenunciable reconegut, ja fa més de quaranta anys, pel Concili Vaticà II”. I per això l’article recordava que “el poble nàmbya, a Zimbabwe, amb 20000 catòlics sobre una població de 120000 habitants, compta amb els seus propis textos”, traduïts per cert per mossèn Alexandre Alapont en els anys que estigué a l’Àfrica.
Aquest article acabava recordant-nos que en la festa de la Puríssima de 2009, “l’arquebisbe Carlos Osoro es declarà favorable a iniciar el procés, demanat l’edició dels textos en valencià”, cosa que no va passar. I és que, com deien també els amics Alapont i Monzon, cal que acabem ja d’una vegada “amb situacions lamentables de provisionalitat i confusió com la que encara es donen entre nosaltres”.
I l’article, adreçant-se al bisbe Carlos Osoro (que no va fer el que deia d’afavorir i normalitzar el valencià a la litúrgia), acabava animant-lo a tramitar el Missal valencià amb aquestes paraules: “Avant, senyor arquebisbe”.
També jo hui, adreçant-me al nou arquebisbe de València, li dic: “avant, senyor arquebisbe”. Avant, sigues valent i no deixe’s que frenen o anul·len (amb maniobres fosques i secessionistes en relació a la nostra llengua), l’esperança que, tants i tants valencians tenim posada en tu, perquè puguem celebrar la nostra fe en valencià. Avant arquebisbe Enric, avant! Som molts els qui estem al teu costat per tal que l’Església valenciana rectifiqueu la seua política i deixe, com ha fet fins ara, de perpetrar un genocidi lingüístic com el que han comès els bisbes valencians en els darrers segles en el seu intent d’acabar amb la nostra llengua.
