CN | El Raconet de la Història
El seu pas a l’Ajuntament, és certament interessant, governava en majoria minoritària, tots els partits estaven inclosos en l’equip de govern, batallà per Castelló i d’ell ha quedat llums i ombres, com tota gestió política.
Però si d’alguna cosa està decebut, és dels fets de la nit del ple del topònim, després de tres dies un vehicle amb megafonia ‘maxacant‘ i ‘alentant‘ en contra de la decisió, uns partits polítics que, presents en l’equip de govern varen actuar a fets consumats i sense més raó que la de la força, va poder comprovar, que els qui pegaven quan algú no pensa com ells, viuen entre nosaltres, i poc els importava el nom del poble, la guàrdia rural i municipal es va encarregar de protegir l’edifici de la casa Ajuntament, les raons d’aforament complet encrespaven als avalotats, però la presència de la Guàrdia civil nombrosa i eficient va facilitar que es complira l’ordre, però seguien les amenaces i provocacions en el carrer, situació tensa, xiulets repartits pels provocadors, volien que una decisió democràtica i política que havien pogut tractar tranquil·lament, però per absències i desídia i per creure que flaquejarien en els metres finals, convençuts de què res pot canviar si no és amb voluntat seua, passant per damunt de la legítima representació democràtica, volien que no anara avant, però va anar, en acabar el ple acompanyat de les forces de Policia Municipal i Guàrdia Civil, rebent cops i ofenses verbals va arribar a casa, on els discrepants acabaren cobrint-se de glòria cantant el “cara al sol” tota una declaració d’ideologia, d’intencions, quedant ben patent que era el que veritablement els importava, i no era precisament el topònim de Castelló. La polèmica va seguir, però sembla hem trobat solució, o potser ja la teníem ahí, però no es podia fer amb aquelles “alineacions”.
No tot foren dies de mel o de fel, la gestió continua, de vegades callada i fent valer si podia el seu criteri, però sempre assabentada i consensuada amb el secretari i amb Amadeo, aquesta tasca va donar els seus fruits, el pont del Xúquer per al tren va haver de bregar contra polítics i números que ens indicaven poc d’ús del tren i excés en la inversió a fer. La permuta per un autobús per a tota la vida, no sols no li va convéncer sinó que aprofità recursos de “polítics en vespres electorals” per a exigir i guanyar el que ens corresponia.
El COM vertadera meravella social, de la que podem estar tots orgullosos, la seua consecució no li fa oblidar a la vertadera impulsora del projecte la seua actual directora Lluïsa.
Les coses de vegades les inicies i no les conclous, com el pont de la carretera sobre l’Albaida, l’ompli d’orgull haver-se fet càrrec de tan necessària via de comunicacions per a Castelló, i no la va poder inaugurar o el Polígon Industrial, on va haver d’acceptar algunes mesures draconianes, altres no surten tot el bo que s’esperava d’ells com en el parc de l’estació, la demolició de l’edifici de l’estació no la va poder impedir per exigències de contractes i solapament d’empreses.
Un dia farà les seues memòries, nosaltres no xafem res, sols hem apuntat ací unes pinzellades de la memòria del nostre veí. El nostre interès era centrar-nos més en dues coses diguem-ne de caràcter històric, la seua militància durant la clandestinitat i el seu pas per l’Ajuntament, ningú pot negar que com a home públic que és, i per la seua trajectòria vital, mereix el qualificatiu de persona singular.
Amant de la lectura i el cinema la seua història podria ser la barreja d'”Espartaco i el Conde de Montecristo”, la lluita del que se sap esclau i no ho accepta junt al negre realisme dels autors romàntics, i de pel·lícules em quede en dos de “Marcelino pan y vino” a “La jauria humana” essent la primera la innocència de la infància i el seu profund agraïment fins a xocar amb la realitat més submergida i plena de males intencions, dels qui pacientment esperen de la feblesa en les institucions democràtiques per a imposar la seua visió, cosa que futurs “Vizcainos” combatran.
