Antoni Vizcaino el represaliat (II)

Recordes on va quedar la narració?, perquè continuem amb ella sense més espera… ‘Represaliat’

CN | El Raconet de la Història

La detenció es va allargar en assumir la responsabilitat de què ell era l’encarregat de ‘l’agit-pro’, aquesta autoinculpació li va portar més temps de detenció, però va aprofitar el temps, va recuperar allò que, sempre desitjat i que poc havia estat al seu abast, llegir, anar a escola, preparar-se per a la vida, per a no claudicar.

Hi va arribar la llibertat vigilada, a altres no els havien deixat de molestar, però recorda un detallet per a ell de molta importància, ja que a partir d’eixe moment ningú el va cridar per ‘l’apodo’, ja mai més seria el ‘Viscaino del secà’ ni com aquell personatge de la pel·lícula americana ‘Ricki’ a partir d’ara per a tots allò havia acabat, seria Vizcaino, i era el que necessitava per a sentir-se del tot integrat, perquè açò no li ho donaren ni coneguts ni amics, li ho va donar tot el poble, en símbol de respecte i una miqueta de notorietat.

Guanyada la Llibertat, tan sols preocupar-se de la faena, i amb la novia festejar, i un erro, un descuit… el va pagar molt, però que molt car, en no presentar-se en el ‘cuartel’ haguen estat citat, i és que el ser jove i anar a una boda, i anar al cine… l’obligació li sé’n va anar del cap.

Tres anys de presó i fer la mili en acabar, normal és que li diguera a la seua novia que no tenia obligació de condemnar-se amb ell, però la resposta ja la tenia des de la primera detenció, per què la resposta va ser la mateixa i la pregunta que va llançar no era altra que: M’esperaràs?

I el temps passa, inexorablement, fins que ja deute no li va quedar, haver pagat tan dura pena per simplement, llegir uns llibres, fer propaganda o simplement militar en un partit prohibit, per un règim que era fort en els febles i consentia als poderosos abusar, el món no hauria de consentir-ho, no per haver viscut açò, que ja no té remei, sinó que el sistema que bastirem per a fer-los fora, ara els té als hereus demanant entrar, per a tornar a fer el que feren?, no gràcies, no vull ser per vosaltres salvat. M’agrada més la imperfecció de la diversitat, que cadascú milite en el que li agrada, però estar en el poder per a ser tu l’únic i abusar…, que no, moltes gràcies, això ja va passar.

Es varen casar, i criar una família, és per a ell la cosa més important, res destorbava a Toni, seguiria d’amic dels seus amics, militaria, però sense responsabilitats, encara tenia problemes en intentar fer-se el passaport, fins que ho va aconseguir i a Suïssa que se’n va anar, pensava fer bones temporades, pensava diners guanyar, que enganyat estava, en confondre la vida en Suïssa amb llibertat, sindicats, i poder opinar. Un bon dia li se presentà un ‘doloret’ molt molest, al metge sense tardança li va dir: “tot el mal que tens, ràpid es pot curar, ja que no era altra cosa més que la nostàlgia“, i quan ho va tindre clar, s’acabà Suïssa per a sempre, tan neta, tan organitzada amb la seua llibertat, calia comprendre i ho va fer: el vertaderament important està a casa i són els de casa, i on estan els de casa? En el poble. No va dubtar, va tornar abans d’acabar contracte.

Fi de la segona part

Articles relacionats: Antoni Vizcaino Puche