CN | El Raconet de la Història
Els oferim pel seu interés, el document del testimoni d’Antoni Vizcaino que gràcies a la seua amabilitat hem fet com a reconeixement a la seua figura tan peculiar, singular i inclús per algú exemplar, ja que l’immigrant, el represaliat, l’exalcalde de Castelló en un acte de generositat ha acceptat la nostra proposta de formar no unes memòries sinó donar testimoni d’alguns passatges de la seua vida que considerem d’interés, i que encaixa perfectament en aquesta secció de la programació de Castelló Notícies.
Com tot ésser humà pot tenir els seus admiradors i detractors, però no és jutjar a ningú el que ens motiva, sinó facilitar a tot aquell qui tinga alguna cosa per a contar d’interés comú que té el seu espai en el Raconet de la Història. Com tot personatge que us hem portat, vos demanem el mateix que en els altres, deixa’ls entrar a casa teua, deixa’ls que et conten, et sorprendràs, esperem que positivament.
Per la seua extensió ho hem dividit en diferents capítols, que anirem setmanalment publicant, el primer capítol és l’escrit i el vídeo que va a continuació i és titulat:
Infantesa i Joventut
Recorda el temps passat amb amabilitat, no pot dir que no fora un xiquet feliç, encara que per mancar-li la mare des de ben prompte, suplir eixe buit és impossible, però la infantesa, et llança cap avant i dissimula la carència.
Vivia a la casa dels Uberos a l’Utxera, de vegades diu “ma casa“, però sempre, sempre rectifica. No recorda haver passat necessitat, sí que recorda necessitar moltes coses, recorda amb agraïment a persones concretes, que li donaven berenar, o que ja més majoret li passaven roba que ell “estrenava“, aquests benefactors tenen nom i cognoms, però no és missió d’aquest transmissor, nomenar-los, ell ho fa acuradament, donant-li a cadascú les gràcies que li pertoca i si hi havia algun condicionant a part, com haver de resar el rosari, ho conta sense maldat.
Diu ell que als set anys encara no anava a escola, recorda que plovia molt i que no tenien ni paraigües ni “impermeable”, solució no anaven a escola, però en recapacitar amplia el seu camp de visió i ens pinta un món, menys idíl·lic i carent de tot:
“Ens donaven la remulla, però la branca no, aleshores mom pare i el tio Justo tallaven un pi i féiem unes fogatades… que fins i tot venia la Guàrdia Civil, a eixugar-se, calfar-se un poc, perquè gelats i banyats (sols no es banyaven el que cobria el tricorni, que era de xarol) ells sabien que no teníem fusta, però mai ens varen dir res, sempre s’han portat bé en nosaltres“.
Transcorre la conversa amb la fluïdesa del que té ganes de contar, no la seua vida, això ho guarda per a fer unes memòries, sinó uns records que sempre estaran presents sense malícies, valorant-los ara més que mai, i agraint-li a la vida el fet d’haver viscut, el fet d’haver-ho fet ací, en aquesta terra de la qual es declara enamorat, i de la gent que ha conegut i de la sort que ha tingut de conéixer-la.
El seu agraïment descansa en la percepció del que considera que algú ha fet alguna cosa per ell, a ‘fulano‘ de tal perquè ens deixava nadar en la seua bassa, a ‘bengano‘ perquè jugant li xafàvem l’hort i mai ens va dir res, als amics per haver-lo integrat en el poble, a les monges de qui es declara amic, per què són una peça rara en un engranatge masclista, que no per ser “aquesta” religió, la seua, sinó perquè en les altres tampoc tenen el paper que haurien de tenir.
Va fent-se majoret, i si haguera pogut el seu desig era ser corredor de bicicleta, però s’havia de treballar i no estaven les coses per a entrenaments, aleshores tocava ser aficionat i seguir als seus ídols, dels qui prenia exemple, i si aquests tenien núvia, ell no havia de ser menys, recorda algunes xiques, d’una recorda que en parlar en el cine, en un comentari sense importància, la resposta de l’amiga el va deixar entre sorprès i indignat, “no hables mal de Franco que te puede perjudicar, yo vivo en Madrid y quien habla asi, resulta perjudicado!”. No va continuar l’amistat en la personeta eixa, i després de diversos intents coneix “a la que serà la seua companya, mare dels seus fills“, Berta.
Són moments d’efervescència política, el Partit Comunista està organitzat, esclata la vaga d’Astúries i el règim respon contundentment, encara té tota la força, ells diuen legitimitat, cau una troica a Castelló i arrossega dues més, nou persones, alguns molt joves, encara uns xiquets, detinguts, torturats, els canviarà la vida, a colps, maltractats i insultats, el que saben fer.
No recorda postures heroiques, no recorda si va actuar bé o mal, pensa que va fer el que calia, l’única idea era no dir cap nom nou, fer-los creure que sols ells eren l’organització i responsabilitzar-se de tot els ja detinguts, que es calmaren, que estigueren convençuts de què ho havien desmuntat tot.
Si vols saber la continuació d’aquest relat sols has d’estar atent a Castelló Notícies.
