Per a Ximo Villar, company, músic i amic, perquè la seua lluita contra el càncer es veja recompensada.
Per a l’ocell, el niu;
Per a l’aranya, la seua tela;
Per a l’home, l’amistat
William Blake
L’amistat va ser una conquesta estratègica per al desenvolupament dels éssers humans, que ha de mantenir-se com un element propi de la cultura i del benestar. L’absència d’amistat provoca conflictes, no cicatritza el mezquino.
L’amistat és un valor impagable i com a tal devem estimar-la, és un exercici lliure de les persones, és un deure tots per a una millor convivència. és enemiga de la deslleialtat i de les decisions preses sense la consideració de ningú.
Vivim en un món on es pretén perpetuar l’aparença i l’artifici com model imaginari de lleialtat.
Una convivència servida en telediaris alarmistes en les hores per a menjar, quan la família s’ajunta, en les estones que devien servir per a comunicar, expressar als teus les teues vivències, els teus problemes, les teues il·lusions, una realitat quotidiana en la qual milers de vides es destrueixen, desapareixen per aniquilacions animals, plantes i fins i tot som capaços de destruir l’aire que respirem i enverinar l’aigua que bevem, gràcies a una societat cada vegada més acusada d’indiferència, incredulitat i ipocresia, en una forma o manera d’efecte aïllant de forma de vida.
Umberto Eco advertia en un article a l’abril de 2005 sobre certs usos “il·lícits” de l’amistat, com és la manipulació i simulació de relacions amistoses amb persones que ens poden proporcionar èxit o lluentor social.
En certes èpoques, a Espanya, les reunions d’amics estaven perseguides, el simple fet d’ajuntar-se a comentar, a dialogar sobre certs temes era motiu de delicte, l’amistat significa compartir, conviure, acceptar, discutir i pot ser que de tot açò es traguen conclusions i idees per a un futur millor.
En una societat en la qual cerquem distraccions i diversions exteriors, l’amistat és un bé que ni es compra ni es ven.
Rusell: “La felicitat bàsica depèn sobretot del que podríem cridar un interès amistós per les persones i les coses”. Qui posseeix amics per a sopar, compartir i xerrar té un gran camí en direcció a la felicitat.
Simplificar
Viure cada moment amb intensitat
Crear (però també estar obert a) grans moments “moments perfectes”
Viure el present, hi ha qui viu del passat (qualsevol temps passat va ser millor) o bé el futur o potser cap d’aquests temps. Per exemple: les persones que no escolten, que van preguntant sense esperar a rebre la resposta; les persones que estan sempre malhumorades o ressentides amb els altres; les persones que creuen que veuen tant el bosc com els arbres, però que probablement dediquen un temps excessiu als arbres, O era el bosc?
Cal aprofitar al màxim cada moment del dia i no limitar-nos simplement a “passar” pels moments. La crispació no produeix cap bé a ningú.
Aristòteles: “L’amistat és el més important en la vida”.
Amic és aquell a qui li agrada fer bé a un altre, desitja fer-se’l, no és una imposició, i considera que els seus sentiments són corres posts. L’amistat exigeix reciprocitat. Mentre que l’amor és compatible amb la injustícia, l’amistat no ho és. Estar amb un amic és passar-lo bé.
Hans Kelsen: “La recerca de la justícia és l’eterna recerca de la felicitat humana. és una finalitat que l’home no pot trobar per si mateix, i per això cerca en la societat. La justícia és la felicitat social, garantida per un ordre social”.
Hem de realitzar els nostres projectes més íntims, com el de ser feliç, integrant-los en projectes compartits, com el de la justícia
La Constitució espanyola de 1812 proclamava: “L’objecte de tot govern és la felicitat de la nació”
La justícia en si mateixa no produeix felicitat, la justícia és un mitjà per a poder arribar a ella. El viure en un món just ajuda a poder programar, a tenir esperances que una mica bo puga passar.
A la vista de l’exposat, hem de parlar de dos tipus de felicitat. Una és la felicitat subjectiva, un sentiment ple de benestar, personal i íntim. Una altra és la felicitat objectiva, pública, política, social que no és un sentiment sinó una situació, el marc desitjable per a viure.
Kant: “La més gran i la més repetida forma de misèria que estan exposats els éssers humans consisteix en la injustícia més que en la desgràcia”.
Quan algun dolor o desgràcia ens supera sempre cridem No hi ha dret! L’ésser compassiu, ser oberts al dolor i a les desgràcies alienes ens fa més justs, desperta en nosaltres un sentiment de justícia, que en principi i a primera vista, sembla un sentiment contrari a la justícia.
Com podem ser justos en una societat en la qual hi ha sentiments de vencedor i vençuts, en la qual el gran es menja al xicotet?
En un món on encara hi ha conflictes racials, es deshumanitza a l’enemic, es perd tota compassió per ell, i açò dóna pas a totes les crueltats que puguem imaginar. En ple segle XX, en la vella i justa Europa, hi ha hagut “neteges” ètniques, que es proclamaven en nom de la “puresa” i la “neteja” de la humanitat.
Els homes tendeixen a definir-se per la seua cultura i limitar la seua compassió a aquells que pertanyen al grup. Hi ha éssers cruels, inhumans, indignes Per què anem a reconèixer-los dignitat? Quan parlem d’una persona “digna”, parlem d’aqueix ésser valuós per si mateix, amb independència de la seua raça, ideologia, religió, situació econòmica, salut o aspecte físic.
Ningú té dret a atemptar contra la dignitat de cap semblant, fallarem als principis de ser justos, crearem injustícia en el nostre voltant i ni serem ni deixarem ser feliços. No es pot menysprear, ni maltractar, ni degradar a un mateix, de la mateixa manera que no podem fer-lo amb els altres.
El respecte als altres és un sentiment necessari per a la convivència política i per a la convivència íntima La pèrdua de les maneres, la vulgaritat en el tracte, el menyspreu pels altres, pel simple motiu de no ser persones del nostre entorn polític o social, fa molt més difícil la nostra convivència, ens fa a tots ser molt més canalles.
Hem de ser capaços de creure’ns responsables, de ser les persones que les hi creu justes per a dirigir-nos, de ser els quals guiem al grup i després de tot la societat puga dir de nosaltres que hem estat humans, justos i responsables.
Hem de crear campanyes que òbriguen en nosaltres expectatives i no crispació, oferir benestar i no dir solament el mal que estem, cal oferir un projecte i no solament criticar al contrari. Situar-nos en el nostre entorn, saber el que el nostre públic espera de nosaltres, quals són els seus desitjos, les seues preferències, ens ajudarà a ser més gratificants amb els nostres associats.
Hem de començar a utilitzar la informació per a construir responsabilitat, marcar límits clars per a generar accions centrades, i actuar com un equip per a promoure la implicació compartida.
En qualsevol procés de canvi, la frustració és inevitable. Arribats a aquest punt és quan la gent, de vegades, tendeix a desanimar-se. Però hem de ser capaços de reenfocar les nostres energies, de cercar un nou rumb, i d’usar totes les energies per a impulsar les nostres idees i accelerar el canvi cap a un nou equip, cap a un equip de més nivell.
Hem d’aprofitar la frustració per a millorar, ja que és una poderosa font d’energia. Naturalment ens assaltaran dubtes, ens farem preguntes com: Val la pena realment canviar? Quant va a durar el canvi? Podem fer-lo? Van a funcionar de debò aquests canvis?
Explorem les respostes i aprofitem les energies creades per a no desanimar-nos i treballar cap al canvi.
Per a resoldre un problema hem de ser capaços de ser sincers i justos amb nosaltres i amb el nostre equip.
Les raons per les quals pot aparèixer el sentiment de frustració poden ser predictibles. – Les expectatives inicials no es corresponen amb la realitat – A la gent li preocupa que el procés falle, duent açò a la desil·lusió – L’orientació i la interpretació són inadequades – La gent tem equivocar-se, la gent tem ser incompetent en una cultura nova. – La formació per a tractar amb temes de desenvolupament d’un grup és deficient.
Ens hem de centrar en els beneficis que es creen, per menuts que siguen, hem de confiar en nosaltres mateixos. Hem d’explicar a tots com els va a beneficiar personalment el canvi realitzat.
Compartir grans quantitats d’informació. Una persona bé informada se sent més integrada en el projecte, en l’equip de treball , confiarà en el seu entorn, en si mateix i aportarà molt més al grup de treball.
Fer que el nostre equip s’asseu orgullós de pertànyer a una organització farà d’aquesta una entitat més eficient, i crearà un major grau de pertinença a tots i cadascun dels membres de l’organització.
Compartir informació i fixar-se en els beneficis que es van acumulant torna a centrar a la gent en els resultats positius de convertir-se en un gran equip. A canvi aquest intercanvi d’informació augmenta la confiança que es necessita per a anar més enllà, per a seguir millorant, per a continuar creixent com equip, com persones perquè el nostre equip i la nostra organització continuen confiant en nosaltres i en el nostre projecte.
Informació, Sinceritat, Dignitat, Il·lusió, Justícia, Amistat
Alfred Escalera i Grimaltos
Secretari General de la FSMCV
