Així denuncia el Salm 58, la violència dels qui tenen llavis que “semblen punyals” i van “grunyint com els gossos”. I el salm 63 blasma els que “tiren com fletxes paraules verinoses”.
He recordat aquests salms degut a la corrua d’insults, exabruptes, crits, xiulets i esbroncades d’alguns diputats en la investidura del Sr. Sánchez com a president del govern. Vull recordar que el 2012 es va multar amb 2000 euros, un jove valencià que insultà els jugadors del Reial Madrid quan eixiren del camp de Mestalla. Però pel contrari, molts polítics en compte de parlar udolen. I això al Congrés dels Diputats, una cambra que s’anomena també el Parlament, que com diu el seu nom és un lloc per parlar i no per bramar.
És evident que els insults demostren la falta de diàleg i de respecte a l’adversari. Però com és que alguns polítics poden insultar impunement? Tots recordem el Sr. Alfonso Rus i el seu menyspreu envers els votants d’EU. També la presidenta Esperanza Aguirre “vomità” el seu: “Habría que matarlos”, en referència als arquitectes que dissenyaren un edifici. Igualment va ser molt comentat fa uns anys, l’insult del qui fou alcalde de Getafe, el socialista Pedro Castro, que anomenà “tontos de los cojones a los que votan a la derecha”. O les de l’alcalde popular de Valladolid, Javier León de la Riva, que, referint-se a la que va ser ministra de Sanitat, Leire Pajín digué: “Cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir aquí”. Amb raó alguns polítics es posen la mà davant la boca quan parlen! Per això, què poc de fiar són, quan tenen por a què puguem saber el que diuen!
La popular presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre digué una altra vegada: “Hemos tenido la inmensa suerte de darle un puesto a IU, quitándoselo al hijoputa”. La “perla” de la presidenta Aguirre anava dedicada a Fernando Serrano, un dels exconsellers de Caja Madrid, també del PP!
Més a prop nostre tenim les declaracions de Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, que anomenà “Hijo de puta” al diputat socialista Francesc Colomer, a més de manifestar públicament, amb seua mala educació, el seu desig “de orinar en la sede de Izquierda Unida”. O la seua filla, que quan va ser diputada, al Congrés va etzibar el seu: “Que se jodan”. O les de l’expresident de la Diputació de València, Alfonso Rus, que, menyspreant els docents, anomenà “gilipolles als professors que diuen “aleshores o gairebé”, afegint encara les ganes que tenia de “rematar-los”. A més, va acabar la seua bravata dient: “Em vaig quedar a gust amb eixos pocavergonyes”. O el senyor Juan Cotino, expresident de les Corts Valencianes, tan catòlic ell i tan mal educat, quan dirigint-se a la diputada de Compromís, Mónica Oltra, assegurà “Que si fora son pare tindria vergonya de tindre una filla com vostè, però com possiblement no el coneix”. Molt graciós i molt edificant! O quan l’actual eurodiputat del PP, Esteban González Pons, referint-se a un pres d’ETA, malalt de càncer digué: “Por duro que sea ver a una bestia fuera de la cárcel”.
Però no s’acaben ací les perles! El l’exdiputat Joan Tardà, d’ERC cridà “Muiga el Borbó” i Manuel Fraga demanava que als nacionalistes (no als espanyols!) “los habrían de colgar de algun sitio”. José Bono, del PSOE, deia que “los del propio partido son unos hijos de puta” i José Mª Aznar afirmava que “los votos que no van al PP, van a ETA”, al mateix temps que acusava al president Rodríguez Zapatero de “ser cómplice de terroristas”. Lúltima “perla” ha estat la de la Sra. Ana Vega, síndica de Vox a les Corts Valencianes, que ha qualificat la investidura del nou govern del Sr. Sánchez, com “el pacte de les rates”.
Certament que l’insult no és un bon camí per afavorir la bona convivència. L’Evangeli ens ensenya a utilitzar un llenguatge respectuós, allunyat de l’insult: “Aquell qui diga al seu germà, estúpid, serà condemnat” (Mt 5:22) i Sant Pau deia: “Lluny de la vostra boca ira, ultratges” (Col 3:8). L’Apòstol dels gentils també exhortava els cristians a que “no insulten ningú” (Tt 3; 2), aconsellant-los ser “pacífics i moderats” i a mostrar “una gran dolcesa”. I encara, en la Carta als Efesis, Sant Pau demana a aquests cristians que no es deixaren portar per “l’amarguesa, la indignació, la ira, crits, injúries” (Ef 4:31). I en aquesta mateixa carta, Sant Pau diu també: “Que no isquen mai de la vostra boca, paraules dolentes, sinó solament aquelles paraules bones que puguen edificar quan calga i es facen agradables als qui les escolten”.
Alguns polítics (que massa vegades parlen guiats més per les vísceres que pel cervell) haurien de retrobar el respecte per l’adversari i no caure en l’insult o el menyspreu. I si el 2012 van multar un jove valencià per insultar els jugadors del Reial Madrid, que comencen a multar també als polítics que insulten.
El papa Francesc digué fa uns anys, que “l’insult no s’acaba en si mateix”, sinó que “és una porta que s’obri, és començar un camí que acabarà matant”. El papa ens deia que l’insult que és “l’inici de l’assassinat, moltes vegades naix de l’enveja”.
El “llenguatge” d’alguns polítics, que han quedat ben retratats a la investidura del Sr. Sánchez, està més a prop de la taverna i de la caserna, és a dir, de la caverna, que d’un parlament on, com diu el seu mateix nom, s’ha de parlar i no insultar com uns hooligans. Per això aquests polítics queden ben definits pel salm 51, quan denuncia aquells que tenen “la llengua com una navalla”.
Tots els polítics haurien de ser un exemple de respecte i d’educació pels seus adversaris. Per això tenia raó el diputat Joan Baldoví, quan (a més de recomanar til·la als diputats més exaltats) també recomanava educació a les senyories que udolaven sense cap mirament. Quin “exemple” que donaren a la ciutadania alguns diputats espanyols.
