La mort d’un infant, de la seua filla Xana, és el dolor més gran que poden tindre uns pares. Un dolor que els haurà esquinçat del tot, per la partença, incomprensible, de la seua menuda, que ha deixat aquest món. Per això la mort de la Xana, la seua filla, amb tant sols de 9 anys, víctima d’un osteosarcoma, els haurà deixat desconsolats.
Enmig d’aquest dolor tan intens, només el silenci i l’afecte amb la família, poden ajudar una mica a viure la mort d’una nena. Una mort incomprensible. Com deia fa uns dies el P. Abat Josep Mª, la mort del Crist “és una mort cruel i injusta” que ens desconcerta.
També la mort de la Xana és una mort injusta i cruel.
Amb tot, quan les persones que hem estimat deixen aquest món, malgrat la seua absència física, sabem que la mort no té mai l’última paraula. Ens queda tot el que hem compartit. A vostès els queda el que han rigut amb ella, el que han viscut, les rialles i els jocs, la seua vitalitat, la seua tendresa i la seua lluita contra la malaltia cruel, les vacances, els deures, la seua mirada. I és que els records no moren mai, com tampoc morirà mai l’amor que vostès tenen i continuaran tenint per ella.
Parlar de la mort sempre ens desborda. I més quan ens deixa un infant. Per això, crec que els pot ajudar una miqueta les paraules del metge Rogério Brandao. Amb 29 anys de professió, aquest oncòleg ha contat els drames que ha viscut referents a la mort, tractant xiquets amb càncer.
A l’hospital de Pernambuc, el Dr. Brandao va conèixer una nena d’11 anys, que ja portava diversos tractaments de quimioteràpia. El Dr. Brandao va quedar impressionat per la maduresa d’aquella xiqueta. Algunes vegades l’havia vist plorar, però la menuda mai no es va acovardir.
Un dia, la nena li parlà de la mort al Dr. Brandao i com entenia ella el pas d’aquest món a l’altra vida. La menuda li digué al metge: “Veritat que quan som xicotets algunes nits anem a dormir al llit dels pares? Però l’endemà resulta que ens despertem en el nostre llit. I és que els pares, en adormir-nos, ens prenen als braços i ens porten a la nostra habitació. Un dia jo també m’adormiré, i el Pare del cel vindrà a per mi. I em despertaré a casa seua, per viure una vida autèntica”. Quan el Dr. Bragado sentí aquesta reflexió de la nena, es quedà sense paraules, en veure amb quina senzillesa tan gran, i alhora amb quina profunditat, aquella menuda li havia parlat de la mort i del pas a la vida per sempre.
La seua filla Xana s’ha adormit ací i ja s’ha despertat en els braços del Pare. Perquè Déu, el Déu de la vida, ha acollit amb amor i tendresa la Xana.
Sabem per la fe que Déu no és Déu de morts, sinó de vius. Perquè per a Déu tots viuen. La Xana viu ja a la presència de Déu. I encara que la seua partença els haja deixat a vostès desconsolats del tot, l’esperança ens fa veure que els qui han mort ja han estat ressuscitats a la vida de Déu. Per això la mort no s’ha de considerar mai com la derrota del cos, sinó com a novetat, com a transfiguració volguda per Déu. encara que no arribem a comprendre-ho.
Els encomane a la Moreneta, perquè ella els enfortisca en aquests moments tan durs i siga, per a vostès, font de pau i d’esperança.
