CN | Josep Miquel Bausset
Aquest dimarts 7 de setembre, vespra de la Mare de Déu de l’Oreto, patrona de l’Alcúdia, el capellà alcudià Alexandre Alapont, ha passat d’aquest món al Pare. Alexandre va ser un home d’una gran bondat i un capellà compromès amb el País Valencià i la seua llengua i un defensor dels pobres més pobres d’Àfrica.
Nascut el 27 de novembre de 1932, el capellà alcudià Alexandre Alapont, missioner durant més de 50 anys a Zimbabwe, ha estat un prevere que ha estimat la nostra llengua i que ha defensat la necessitat pastoral que l’Església valenciana utilitze, d’una vegada per totes, el valencià.
Fill Predilecte de l’Alcúdia i Premi Tio Canya del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, la seua llarga vida de més 90 anys, ha estat un camí de fidelitat a l’Evangeli i de fidelitat a la llengua pròpia del País Valencià. I això en un capellà és d’agrair, ja que, desgraciadament, l’estament eclesiàstic valencià no acostuma (sinó tot el contrari) a estimar, a valorar i a emprar la llengua de Sant Vicent Ferrer.
Alexandre Alapont, un capellà de 90 anys llargs però jove d’esperit, jovial, amable i afable i totalment enamorat de Jesucrist, ha segut un servidor del Regne i dels hòmens. Sobretot dels més pobres d’Àfrica. I per això ens és un exemple com a apòstol d’evangelització i com a testimoni de l’Evangeli.
Mogut per l’Esperit del Senyor Ressuscitat, molt jove, Alexandre deixà el nostre país i se n’anà a Zimbabwe per servir aquell poble, esdevenint així sembrador de la Paraula de Déu, a més de contribuir a la cultura de les tribus que el van acollir.
En una entrevista de Toni Álvarez, a Levante-EMV, el 24 de gener de 2013, Alexandre Alapont un home senzill, un prevere amb olor a ovella i plenament evangèlic, manifestava el seu desig de construir una Església “amb menys poder i riquesa”. Durant els 51 anys que va estar a Zimbabwe, Alexandre Alapont va publicar un diccionari amb conceptes de llengua, cultura, història i literatura del poble Nambya, una tribu agrícola i ramadera en un dels països més meridionals d’Àfrica.
En aquella entrevista, Alapont recordava que va arribar a Àfrica el 2 de gener de 1957 i en els anys que va passar en aquell país, que va ser una colònia anglesa fins a la seua independència, el 1980, va vore la transformació de Zimbabwe: “He viscut la guerra de la independència, el canvi d’un govern de blancs a un d’africans. He vist com, des de punt de vista missioner, gent que s’ha interessat per la fe cristiana”. La guerra, com deia Alapont en aquella entrevista, “va ser molt dura, durant set anys”. Fins i tot, una nit, Alexandre va haver de fugir d’un poblat perquè el volien matar, i va haver de caminar “en la nit, enmig de la selva, dos o tres quilòmetres”.
Des de menut, Alexandre volia ser missioner: “Igual que una persona vol ser metge o advocat, jo li deia a mon pare que volia ser missioner”.
En aquella entrevista a Levante, Alexandre recordava l’amabilitat i l’acolliment de la tribu on ell va viure. Cal dir que Alapont va contribuir a la transformació material i cultural del poble Nàmbya, ja que “en la part cultural he codificat la llengua de la tribu on estava. La parlaven però no l’escrivien. Els vaig ensenyar a posar els sons en grafies i vaig traduir la Bíblia al seu idioma”.
La seua estada a Zimbabwe, Alexandre la va viure com un servei: “No he volgut ser mai un que mana, sinó que he volgut escoltar-los en qüestions lingüístiques i culturals. Ells eren els amos de la seua llengua i cultura i jo els ajudava”. I és que l’actitud d’Alexandre era molt clara: “Hi ha qui pensa que el missioner va a dominar i a trepitjar, i això crea enemistat. El missioner ni tan sols va a predicar, sinó a compartir la fe cristiana”. Per això Alexandre deia que estava “content de la meua vida”, de tal manera que “si tornara a nàixer, tornaria a ser missioner”.
Home crític amb el poder, Alexandre deia en aquella entrevista, que “les manifestacions i les protestes són bones, perquè la gent pateix i no hem de conformar-nos amb dir a tot que sí”. Per això en aquella entrevista de 2013, amb la política nefasta del govern conservador del País Valencià, Alexandre afirmava que “les retallades fan mal a la gent”.
En relació a l’Església, Alexandre deia que hi havia “un sector obert a canvis, que volen una Església més progressista i oberta, amb menys riquesa i poder”. Per això, afegia Alexandre, “hi ha alguns cristians que estem en eixe camí”, tot i que “hi ha altres que encara conserven les formes antigues”. Alexandre afirmava que “l’Església canviarà per a bé”, i que els capellans hauríem “de ser menys prepotents, avançar cada dia i no estar ancorats en el passat”.
Alexandre va conèixer mon pare perquè ell vivia al costat d’on vivien els meus pares. Ell ho contava així a la miscel·lània: “D’un país que ja anem fent”, en homenatge a mon pare: “Era l’any 1951, quan jo tenia 18 anys. Jo vivia a l’Alcúdia, a la Ribera Alta del País Valencià. Era seminarista al Seminari Major de València, i havia acabat el segon curs de Filosofia. Estàvem a l’estiu. A casa, al forn de mon pare, sempre parlàvem valencià; a l’Alcúdia tothom parlava la nostra llengua. Però en aquells temps, jo encara no sabia què parlava, encara no era conscient de la nostra cultura diferenciada.
Alexandre recordava que “aquell estiu de 1951, dos companys meus seminaristes del meu curs i jo, decidírem fer un pelegrinatge a Montserrat. Des de València anàrem en tren fins a Tortosa. Des d’allí volíem anar a peu fins al santuari de Montserrat, i així ho férem. La primera sorpresa fou a Tortosa; només baixar del tren, una religiosa que hi havia a la plataforma de l’estació, amb hàbit i tot, cridà en veu alta: “Haveu agafat tots els paquets?”. Era la primera vegada en ma vida que jo escoltava una religiosa parlant la nostra llengua. Capellans n’havia sentit molts parlar en valencià a la nostra terra, però monges, mai.
Des d’aquell moment observí que la gent, els capellans, els seminaristes, tot el món, a Catalunya, parlaven la nostra llengua. Allà dins del meu cor, tenia una sensació nova que no sabia explicar-me.
Josep Lluís Bausset vivia aleshores al costat del forn de mon pare, al carrer Major de l’Alcúdia. Ens saludàvem, ens coneixíem, érem veïns. Un dia, raonant amb ell, aquell mateix estiu de 1951, li expliquí com m’havia sorprès tant escoltant els capellans parlant sempre en la nostra llengua. No tenien gens de vergonya de parlar, sempre i en públic, i amb qui fos, la seua llengua materna. Aleshores Bausset em digué: “Vaig a deixar-te unes revistes molt bones, escrites en la nostra llengua; es diuen “Pont Blau”. Allò fou una revelació! Era la primera vegada que jo vaig llegir en la meua llengua! Mai no l’havia vista escrita, llevat d’alguna poesia; m’emocionava veure escrites al paper les paraules que sempre havia parlat jo. (Com a anècdota, recorde com vaig descobrir que “aurir” la porta, com diem a la Ribera, era “obrir” la porta). També per primera volta vaig estudiar el mapa de totes les àrees de parla catalana a Europa. Al cap d’uns dies, li torní els “Pont Blau” a Josep Bausset, que em deixà una novel·la en valencià: “La pau” de Miquel Adlert. Com podia jo pensar, aleshores, que hi havia novel·les en valencià?”
“Comencí a llegir prosa en valencià. I a l’octubre ingressí al Seminari de Missions de Burgos, pel fet que jo volia ser missioner. N’érem un gran grup de valencians i catalans, i per això, entre nosaltres, sempre parlàvem la nostra llengua. Això va fer que em conscienciés més i més en l’amor a la llengua. I a poc a poc comencí a escriure en valencià. Li he de donar les gràcies al professor Josep Lluís Bausset que m’obrí els ulls a la meua llengua i a la meua cultura materna”.
Alexandre recorda així com va aprendre a escriure la nostra llengua: “Sembla mentida que jo comencés a escriure en valencià a la “Caput Castellae”, a la capital de Castella! Des de Burgos havia d’escriure a ma casa. Jo sempre els havia escrit en castellà. Però ara ho veia com una incongruència. I comecí a escriure en la meua llengua; eren unes cartes farcides de faltes, les cartes d’un analfabet que parla una llengua i que no sap escriure-la. Sempre que li escrivia al Sr. Bausset, ell em retornava la meua carta puntualment corregida; i n’aní aprenent.
A finals del 1951, em vaig adonar també del meu nom. A mi em deien Alexandre, però a casa sempre m’havien dit el nom en castellà. I des d’aquell moment, comencí a dir-me Alexandre per sempre.
L’any 1952, en plena eufòria del franquisme, busquí a les llibreries de València una gramàtica valenciana. I la trobí. I encara la tinc ací a Zimbabwe. Era la “Gramàtica valenciana” de Manuel Sanchis Guarner. Des de 1952, jo sóc part de la gran cultura catalana.
Alexandre també va prendre consciència que era valencià: “Principalment a través de la lectura, vaig anar descobrint la meua nació i la meua pàtria vertadera.
Alapont recordava la seua amistat amb Fuster, gràcies a mon pare: “Jo havia conegut Joan Fuster. Després d’això, vaig publicar un article a la revista universitària “Claustro” i Fuster m’escriví una carta al Seminari de Missions de Burgos. Durant les meues vacances d’estiu, Josep Lluís Bausset em dugué a alguna reunió de dilluns, on Fuster i un grup d’amics solien reunir-se.
I per això Fuster i mon pare li regalaren les estampes de la seua Missa Nova: “En 1956 jo cantí missa, i Fuster i Bausset volgueren fer-me un regal. Per suggerència meua em regalaren les estampes de la meua Missa Nova. Fou una estampa preciosa dibuixada expressament per a mi. Moderna, i tota ella escrita en valencià. Encara hi ha persones del meu poble que se’n recorden d’aquella estampa en valencià, en 1956!! Per a molts veïns meus, fou la primera vegada que veieren escrita la seua llengua!!”.
El diumenge 27 de novembre passat, a la residència Betània, a Quart de Poblet, on ha viscut aquests darrers anys, Alexandre Alapont va fer 90 anys de vida. 90 anys de fidelitat a l’Evangeli i a la nostra llengua.
Ara que ens ha deixat, Alexandre continuarà essent un model en la vida de fe i en l’amor a la nostra llengua.
Tant de bo l’arquebisbat de València (amb l’arquebisbe Benavent), faça un homenatge públic a l’amic Alexandre pels seus llargs anys de missioner i també per la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura. I tant de bo la Generalitat li atorgue a Alexandre Alapont l’Alta Distinció, ja que la seua passió pel valencià, va fer que traduira al nàmbya la Bíblia, codificant així la llengua d’aquell poble i per tant, evitant que desapareguera.
Alexandre Alapont ens és model i exemple per a tots els qui volem una Església valenciana, inculturada i encarnada en la llengua i la cultura del País Valencià. Alexandre Alapont ha defensat sempre la necessitat pastoral d’introduir el valencià a la litúrgia i a la catequesi, com va fer ell a Zimbabwe, traduint la Bíblia i el Missal Romà al Nambya.
El treball d’Alexandre Alapont per la llengua, hauria de fer que els bisbes valencians es posaren d’acord i presentaren el Missal Romà en valencià perquè siga aprovat.
Alexandre Alapont ha estat un apassionat de l’Evangeli i un treballador incansable per la nostra llengua, que com deia la lingüista Carme Junyent, desapareguda recentment, és un tresor, un patrimoni de la humanitat i l’ànima d’un poble. Per això és irracional que els bisbes i els preveres valencians continuen arraconant la nostra llengua i prohibint el seu ús als temples del País Valencià.
Hem de donar gràcies a Déu per la vida i pel zel apostòlic de l’amic Alexandre Alapont. Un home d’una gran bondat i un capellà compromès amb la llibertat del nostre poble i amb la nostra llengua.
Si Sant Vicent Ferrer és el patró dels valencians, Alexandre Alapont és el patró de tots aquells que lluitem perquè la nostra Església celebre la fe en la nostra llengua, que és la llengua dels nostres avantpassats.
Articles de Josep Miquel Bausset relacionats publicat al Levante MV
Alexandre «Algunos queremos una Iglesia con menos poder y riqueza» - Levante-EMV_ Alexandre «Algunos queremos una Iglesia con menos poder y riqueza» - Levante-EMV_
