- INFORMACIÓ -

 

Benvolgut bisbe Enric: aquest dilluns 10 d’octubre, festa de l’arquebisbe valencià Sant Tomàs de Villanueva, el papa Francesc t’ha nomenat arquebisbe de València, després d’haver estat uns anys el pastor de la diòcesi germana de Tortosa.

PUBLICITAT

He de dir que me n’alegre i molt, que tornes a la diòcesi de València, on vas ser ordenat bisbe auxiliar, on vas rebre l’ordenació presbiteral, on vas estudiar al Seminari i on vas nàixer (a Quatretonda) a la vida i a la fe, pel baptisme. Em sap greu pels cristians de Tortosa perquè perden un bon pastor, estimat i valorat per preveres, religioses i laics. I també em sap greu perquè Tortosa sembla ser una llançadora per arribar a d’altres bisbats: el bisbe Ricard Mª Carles va passar de Tortosa a Barcelona, com també va fer el mateix el bisbe Lluís Martínez Sistach, que passà de Tortosa a Tarragona. I igualment, el bisbe Javier Salinas va passar de Tortosa a Mallorca.

Enric Benavent

Bisbe Enric, ens hem trobat diverses vegades a Montserrat, i sempre t’he vist amb el teu somriure als llavis, el bon humor i amb l’alegria de la fe al cor. Testimoni de l’Evangeli, ets un bisbe que creu en Déu! I valldalbaidí, ets un bisbe que a Tortosa vas valorar i estimar la nostra llengua i per això vull creure que a la diòcesi de València sabràs introduir, finalment, el valencià a la litúrgia, encoratjant els capellans a utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer als nostres temples, amb naturalitat.

Demagògicament algun arquebisbe, com a excusa per no introduir la nostra llengua a les esglésies, deia que no hi havia una demanda per part dels cristians valencians. Però aquests bisbes contraris al valencià, obliden que després del Vaticà II, (i això ho he viscut jo), tampoc no hi havia una demanda de la litúrgia en castellà, ja que tot es feia en llatí i la gent estava acostumada a seguir la missa en aquella llengua. I per això els capellans, a tots els pobles, repartien uns llibrets en castellà, perquè els fidels pogueren seguir la missa i respondre en castellà. I és que després del Concili, la Constitució Sacrosanctum concilium demanava la introducció de la llengua vernacla a la litúrgia. Però a les diòcesis valencianes, a excepció de la de Tortosa i la de Sogorb-Castelló (amb el bisbe Pont i Gol i Cases) els bisbes de València i d’Oriola-Alacant van considerar (absurdament!), que la llengua vernacla dels valencians era el castellà. I així estem fins ara. Per això em van agradar tant les teues paraules a l’entrevista al programa de TV3, “Signes dels temps” del 9 de juny de 2013, quan a la pregunta del presentador del programa sobre la diòcesi de Tortosa (amb territori valencià i català), tu li vas respondre que “l’Església ha de compartir les inquietuds dels pobles”. I pel que respecta a la catolicitat de l’Església, vas dir “que significa que si jo vaig a un lloc que té una cultura, una llengua pròpia, jo dec estimar eixa cultura, he de fer meua eixa llengua i dec d’integrar-me plenament en el lloc on he estat enviat”. Quines paraules tan plenes de saviesa i de sentit comú! És el que fa el bisbe de Burgos i el de Màlaga utilitzant el castellà a la litúrgia i el de Roma, amb l’italià o el de Nova York, amb l’anglès. Utilitzen la llengua del poble que serveixen

Si els bisbes que hem tingut fins ara al País Valencià hagueren tingut la teua sensibilitat per la llengua i la teua actitud a favor del valencià, la nostra llengua no continuaria exclosa i prohibida als nostres temples. És veritat que els bons bisbes Rafael Sanus, Josep Mª Cases i Josep Pont i alguns capellans, van fer tot el que van poder perquè el valencià entrara a l’Església. Però els capellans valencians no van tindre mai ni el recolzament ni la comprensió dels bisbes de les diòcesis valencianes, (a excepció de Pont i Gol i Cases). Ara a més, es dóna la circumstància que un bisbe, el d’Oriola-Alacant, que parla eusquera , no parla valencià.

Amb tu com a nou arquebisbe de València, vull creure que serà possible la normalització de la nostra llengua a l’Església (malgrat que et trobaràs amb reticències de la “vella guàrdia”) i un merescut homenatge de l’Església valenciana als benemèrits mossens, Vicent Sorribes, Antoni Sanchis, Josep Antoni Comes, Vicent Micó, Alexandre Alapont i Emili Marín, i al P. Pere Riutort, capdavanters en la recuperació de la nostra llengua a l’Església.

També espere i desitge que al Seminari de València s’estudie valencià, perquè així els futurs preveres puguen celebrar la litúrgia en la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval.

Fa uns dies, l’abat de Montserrat, Manel Gasch, en l’entrega dels Premis Crítica Serra d’Or, va dir que hui, “escriure en català és un acte de generositat”. També ha estat un acte de generositat i de compromís amb la llengua del nostre poble, la tasca dels capellans que celebren la litúrgia en valencià.

Enric Benavent de nou al País Valencià

Bisbe Enric, estic segur  que seràs molt acollit (i molt estimat) a aquesta diòcesi que és la teua. Els valencians som acollidors (ja ho saps) i rebem amb estimació tots aquells que vénen a viure amb nosaltres. Ja saps també que la teua nova diòcesi, a la que estic segur serviràs amb goig i sol·licitud, va de la mar a la muntanya, amb ermites i santuaris dedicats a la Mare de Déu i als sants, amb hòmens i dones de fe arrelada, tot i que també a la nostra societat ha entrat la secularització i la indiferència religiosa.

Mira de ser pare i germà per a tots els qui peregrinen en aquesta porció del Poble de Déu que el papa t’ha confiat. Dóna responsabilitats i confia en els laics i d’una manera especial, en les dones. Sense elles, les esglésies estarien buides. I en els jóvens. Vés a les perifèries. Sigues un bisbe de carrer, no et tanques al palau episcopal, quin nom tan antievangèlic pera la casa on viu el bisbe! Rep tothom, tingues sempre el teu cor i les portes de ta cas obertes i sigues comprensiu i compassiu com ho fou el Bon Pastor.

Sé que no cal que t’ho diga perquè ho faràs així: no et cases ni et lligues a cap opció política, ni afavorisques uns i exclogues d’altres. En els últims anys hi ha hagut un maridatge estrany (i antinatural) entre la jerarquia valenciana i els polítics que tenien el control del poder, molts d’ells condemnant per la justícia per corrupció .

Tracta tothom per igual i si has d’afavorir a alguns, que siguen  els pobres, els marginats, els exclosos (moltes vegades arraconats per la pròpia Església). Recorda que la patrona dels valencians és la Mare de Déu dels Desemparats, la Mare de Déu dels immigrants, dels qui viuen sols, dels desnonats, dels refugiats, dels drogodependents, dels qui ploren i dels qui no poden arribar a final de mes. És la Mare de Déu dels oprimits, no dels opressors.

Amb valentia profètica, denuncia la mentida, la corrupció, la injustícia, el frau i el suborn, com va fer Jesús, delictes tan freqüents en alguns polítics valencians, molts d’ells empresonats.

En sintonia amb el papa Francesc, encoratja els cristians valencians a fer realitat una nova primavera eclesial, més sinodal, més fraterna i més fidel al Vaticà II. Després d’uns anys anomenats d’hivern eclesial, el 2013 el papa Bergoglio va obrir (com ara fa 60 anys amb el Concili), una finestra perquè entrara a l’Església l’aire fresc, amb una nova primavera d’esperança.

Enric Benavent amb el papa Francesc

No cal que et recorde, bisbe Enric, que (ja fa uns anys), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va traduir el Missal Romà al valencià, una traducció que estarà plena de pols en algun calaix del palau arquebisbal de València. Rescata’l del seu segrest i convenç els altres bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, de la necessitat pastoral de la seua aprovació, perquè puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. Has de saber que les conclusions de les Constitucions Sinodals de la Diòcesi de València i les del Pla Pastoral Diocesà, recullen la petició dels participants en aquestes assemblees, d’editar el Missal Romà en valencià i també els altres llibres litúrgics. Però després de no sé quants anys d’aquelles assemblees, continuem sense tindre els llibres litúrgics en valencià  cal recordar (i és només un exemple dels molts que hi ha), que en la seua homilia del 7 de gener de 2018, el papa Francesc deia: “La transmissió de la fe només es pot fer en el dialecte de la família, en la llengua del pare i la mare”. Per això els cristians valencians volem una Església inculturada i encarnada i no una Església colonitzadora, com la que patim des de fa segles.

La reivindicació del valencià a la litúrgia ja ve de lluny, ja que sabràs, bisbe Enric, que el 1965, més de 20000 valencians van adreçar una carta als bisbes valencians demanant la nostra llengua a l’Església. I el març de 2021, el Grup Cristià del Dissabte presentà un manifest pel valencià a l’Església, que va rebre nombroses adhesions, que van ser totalment ignorades pels bisbes valencians. I encara fa uns anys, un grup nombrós de preveres valencians, encapçalats pels mossens Alexandre Alapont i August Monzón, també aplegaren en un manifest les adhesions dels preveres per la litúrgia en valencià.

A l’entrevista al programa “Signes dels temps”, que he mencionat abans, comentaves que en iniciar el teu ministeri episcopal, deies que anaves a Tortosa, no com “a amo ni com a dèspota”, sinó com “a pastor i servidor”, com ho trobem a la primera Carta de Sant Pere, i que la caritat i la veritat són el teu lema episcopal. Sigues sempre així: servidor de la caritat i de la veritat i com deia en una entrevista recent el bisbe Victorio Oliver, emèrit d’Oriola-Alacant, (amb motiu dels seus 50 anys d’ordenació episcopal), que el poble valencià t’ajude i t’ensenye a ser un bon bisbe. El bisbe Victorio, amb humilitat, ho deia així: “A mi el poble m‘ha ensenyat a ser bisbe”.

Vens de Tortosa, de la Mare de Déu de la Cinta, i dels santuaris de la Fontcalda, la Vallivana o la Balma. Ara tornes a València, on a la cateddral tindràs la teua seu com a arquebisbe, a l’ombra del Micalet, que, curiosament, va ser construït per l’arquitecte tortosí, Andreu Julià. I et trobaràs un poble que estima i venera la Mare de Déu sota invocacions tan boniques com la Salut d’Algemesí, de Loreto a Xàbia, dels Dolors a Castelló de la Ribera, dels Lliris a Alcoi, de l’Oreto, a l’Alcúdia, dels Xics a la Font de la Figuera, del Remei a Utiel, de la Seu a Xàtiva, del Miracle a Cocentaina, de Montiel a Benaguasil, d‘Agres, la del Roser a Quatretonda, la del Puig, la de la Pau a Villar de l’Arzobispo o la Puríssima Xiqueta a Benissa. Que Santa Maria, la deixebla fidel a l’Evangeli t’acompanye en aquesta nova etapa de la teua vida, en el servei episcopal als cristians de la diòcesi de València. I que ella t’ajude a no oblidar-te mai dels desemparats de la nostra societat.

També t’acompanyarem en la pregària i en l’afecte els cristians valencians, que ens alegrem moltísim del teu nomenament com a nou arquebisbe de València i per això encomanem a Déu el teu servei episcopal entre nosaltres.

Benvingut a casa teua, bisbe Enric!

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -