No hi ha potro que no es torne rosí…
CN | Castelló
Vostés tenen ganes de treballar sempre? Inclús en aquesta calor? Doncs bé, el meu treball hui és fer una crònica d’una partida molt disputada en cada joc i que clarament l’ha guanyada el trio dels Riberencs format per Marrahí, Murcianet i Bossio, que a priori i tal com ha començat la partida pareixia que no anàvem a estar molt de ‘rato’ en eixa caldera bullint que era el trinquet de Castelló, perquè Moltó, Raul i Tonet IV, representants de la Costera–Canal, guanyaven el primer joc i el segon havien arribat al Val i, vaja, com va canviar la pel·lícula i a això vull referir-me perquè en el joc entra tot, que no es sols jugar, també hi conta dirigir, ordenar als companys, animar, i de vegades recriminar una mala jugada.
Això nos referirem al caràcter de compostura i autoritat no vistes en antelació, un Marrahí, donant tranquil·litat als de davant, fent-los creure el que pareixia impossible, remuntar el segon joc que ja pintava el Val als rojos i fer-li la volta en tres saques seguits, tota una crida a l’ordre que va donar el seu resultat, en efecte en guanyar eixe joc, els blaus es clavaren en la partida i ja no abandonarien la davantera fins al final, però tal vegada el més important, és que no va delegar Julio en cap moment, l’equip el governava ell, sempre amb els ramals a les mans.
I perquè el poder s’impose algú ha d’estar disposat a obeir, i la parella Bossio i Murcianet compliren, i tots coneguem a Adrian i ens va sorprendre el seu bon fer en benefici de l’equip, amb el que això suposa, situant-se on se li manava, deixen-la passar quan li diuen “meua”, i si alguna vegada no ho ha fet, és per la mateixa inèrcia del joc, a més com que l’acabat guanyant, no se li té en compte.
Perquè el coneguem des de ben menut, és valent com ell a soles, es cabreja en ell mateix, diu en veu alta pensaments que no hauria d’airejar, va polint-se a poc a poc, i si es controla va millor, i si ho fa li dona resultat, perquè no pot ser, no, és un gran jugador, i dona espectacle, no dona una pilota per perduda, es tira damunt l’equip animant, i al públic, i és que és així, aquest diamant per polir, tot força i naturalitat desbordant, i això l’espectador incloent-hi al que el veu per casa, respon de diferent manera, però ningú queda indiferent.
En resum i per no cansar-vos, m’alegre de veure maduresa i ganes d’endreçar un caràcter que ben controlat li beneficiarà, primer a ell personalment, al mateix temps que callarà i deixarà sense arguments als qui volen confondre’l i li donen ales quan no toca fer-ho, la força sense control, deia la publicitat, no serveix de res, i tenia raó, doncs apliquem-nos el missatge perquè Adriàn “Murcianet” ja ho està fent.
