Fa uns pocs dies, un nebodet meu va estar malalt (una favada, gens greu) i es va passar un parell de jornades completes a casa, sense la seua ració diària de col·legi en el Severí Torres donant-los mala vida als pobres professors, que sens dubte es guanyen els cigrons i el cel domesticant cada un a un parell de dotzenes de mocosos, durant un bon grapat d’hores de treva concedida a les famílies cada dia.
No vos vull contar com s’ho va passar d’avorrit l’angelet amb els seus muntons de joguets de totes les classes escampats per tota la casa i amb l’aparell de televisió tot el sant dia a base de pel·lícules de dibuixos animats, i al que no mirava més que alguns segons perduts durant el seu incessant anar i vindre entre jocs i escàndol. Això sí, els altres habitants de la república domèstica, a aguantar la marea com els bons i desitjant la ràpida recuperació de la criatureta del senyor.
La cosa m’ha fet reflexionar un poc sobre la meua època infantil. Sé com va ser, encara que només pel que em van contar al seu dia els meus pares, perquè la memòria no m’arriba directament a tant, la primera època de “escoleta de cagons”, a casa d’una veïna a qui se li portaven una bona col·lecció de mocosos del barri perquè els cuidara unes hores, el que hui són la Guarderia i el Preescolar, i a la que hui crec que puc valorar en el que es mereixia, perquè en realitat estes persones rares vegades tenien mes qualificació que la seua paciència, bondat i amor als xiquets, perquè el pagament en metàl·lic era molt escàs i per tant, la recompensa, escassa com ell.
Recorde ja perfectament la meua època posterior, l’escola també en el Severí, els jocs en el carrer i en la plaça de l’ermita, el llavador, els camps…
Però hi ha una altra cosa que porte gravada en la meua memòria d’aquells temps en què no sols no hi havia televisió, sinó que poca gent tenia aparell de ràdio. Eren les vetlades. Les nits. Sobretot les de l’hivern.
Quan la claredat del dia és molt curta i les nits són llargues i fredes, els contes al voltant del foc, passant hores i mes hores relatant contes ancestrals que passaven de generació en generació, molt diferents dels contes que hui coneixen els xiquets, contes de factoria enllandats, “made in” Walt Disney, Warner, etc… Estos contes són mundialment famosos, però els conte junt al foc estaven arrelats en terra pròpia, i condensaven en ells la saviesa dels nostres avantpassats, les seues vivències, les seues supersticions, els seus mites, les seues vides.
Unes bones estelles bé seques, de taronger, codonyer, ametler o olivera, amb un ritual de flames que ajudaven a superar els rigors de les llargues nits hivernals, quan la calor que dona la llar es especialment agraïda. Però no només es tracta de l’escalfor.
L’olor de llenya cremant, el soroll de les flames en eixir o dels troncs i les pinyes espetegant, els remolins de fum que marxen xemeneia amunt i el caliu de les brases formen un conjunt extraordinàriament amable i acollidor durant l’hivern.
Tota la família reunida al voltant del foc de la llar, mentres sobre els ferros de tres potes bullia una olla amb unes bajoques, unes creïlles, alguna ceba o un tros de col, si podia ser adornat tot pel sabor radical d’una botifarra de ceba que navegara botant pel bullent temporal. En acabant de sopar, de tot: fer roses, torrar cacau o castanyes, a desfer dacsa, a ajudar a qualsevol xicoteta labor triant llavors o llegums, o sense fer ni més ni menys que escoltar.
Aquell foc era l’única font d’energia per a combatre el fred que penetrava per totes les bandes en aquelles cases de gruixudes parets i xicotetes finestres desajustades. En aquell temps no existia la pressa, sense unions europees que marcaren canvis d’horari dubtosament estalviadors separant l’hora “oficial” de l’horari de l’amo Sol.
Els llauradors sabien quan era l’hora amb una simple mirada a l’altura del sol o a l’ombra d’algun arbre o edifici. Cap rellotge atòmic de laboratori, o de fabricació xinesa en la seua monyica, marcava el ritme dels seus dies.
En la mateixa casa eren diverses les generacions que convivien d’una mateixa família. Almenys, tres: iaios paterns o materns, pares i fills (sempre parlant en plural). En alguns casos, inclús distintes famílies convivint en grans casalots. L’intens contacte feia que les vivències i tradicions passaren d’una generació a una altra d’una forma fàcil i natural.
La immensa majoria treballava de jornaler agrícola, i durant les dures jornades de sol a sol, treballaven junts pares i fills braç a braç. Les filles, a casa, cosint, brodant, o fent confitures i conserves, junt amb sa mare i les seues ties i iaia. Elles només s’emancipaven quan es casaven, o sinó, es quedaven tota la vida en la casa pairal. En eixe cas, les ties o tios matxutxos augmentaven encara més la ja nombrosa família.
A poc a poc la millora de les condicions socials ha anat fent créixer al poble sense que durant anys augmentaren els seus habitants, i cada generació de cada família ha anat ocupant la seua pròpia casa, han disminuït les aglomeracions domèstiques i s’ha anat guanyant intimitat, qualitat de vida, mentres han anat disminuint les relacions familiars.
Millor? Pitjor? Jo ho deixaria en diferent. El món s’engrandix i es globalitza, les cultures s’entremesclen en favor del mestissatge cultural, cada vegada sabem més d’això dels altres i menys del nostre.
Potser m’estic fent vell, i en qualsevol temps passat era més jove. O només és nostàlgia.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
