CN | Vicent Ventura
“A la vora del riu, no faces niu”. I en canvi, els hòmens han niuat junt al riu sempre que han pogut. Inclús, quan el fer-ho significava una sentència de contínues destruccions de les seues obres, de les seues cases, dels seus camps, i moltes vegades de les seues vides. I eixe ha sigut el cas de tots i cadascun dels nostres pobles veïns de comarca actuals i antics. Sempre hem sabut que els rius que ens donen la vida porten amb ells la nostra sentència, però sempre hem viscut amb eixe risc perquè ells són també la font de la riquesa de les nostres terres.
Castelló viu entre els dos majors rius que van crear la plana d’inundació, i per això de sediments, que coneixem com la Ribera de Xúquer, i a més, enfront del desencaixonament del Xúquer des del seu recorregut muntanyós, compartint amb els pobles de la Vall de Càrcer el perill afegit de la desembocadura d’un poderós afluent, el Sellent, extremadament perillós per ser totalment torrencial a causa de la seua conca immensa i pròxima, i el del seu afluent major, l’Albaida, també de comportament prou torrencial, amb molt àmplia conca, i grans subafluents com el Clariano i el Cányoles, formant entre tots ells una enorme bomba de rellotgeria que periòdicament arrasa les terres de la nostra comarca, i sobretot les de les nostres poblacions veïnes, i no sols parlem de les actuals.
Hem parlat en altres escrits de les infraestructures de la nostra zona pròxima en relació amb el Xúquer i l’Albaida, però voldria dedicar el present article a les poblacions i les seues gents en els temps prou pròxims. Diguem que només entre els últims tres segles. Quants nuclis de població han existit al nostre voltant en eixos segles? Creieu que els mateixos que hui? Aneu molt desencaminats si penseu d’eixa manera. No sé si vos sonaran els noms de Paixarella, o d’Alcosser, o de Ràfol, o de Benimexís, molt pròxims i lligats al nostre entorn, o els poc més llunyans de Mulata, Putxol o Toro.
Tots recordeu les arrasades Gavarda i Beneixida en 1982. Creieu que mai havia passat abans? Gavarda ja va quedar despoblada en 1779, durant la recordada riuada de Sant Francesc, íntegrament provocada per les simultànies avingudes de l’Albaida i el Sellent, coincidint amb la nostra germana Senyera, que 6 anys abans va acollir immediatament en el seu nucli urbà a tota la població de la seua bessona i pròxima Benimexís, arrasada per les aigües desbordades del pacífic Albaida, i que va quedar finalment fosa amb ella en l’actual població i terme. Eixe dia, no sols va quedar assolada Senyera, sinó que va acabar definitivament amb Alcosser, situat en la marge oposada del Xúquer, junt al camí reial que el creuava per la barca del seu nom, el nostre actual camí de la barca. Hui són camps de cultiu d’Alberic.
A Paixarella li havia ocorregut el mateix en 1517, i només amb l’Albaida de protagonista. Hui només el nom d’una partida del nostre terme porta el seu nom, però desconeixem en quin punt exacte d’ella es trobava el poble. Eixos són les mateixes dades que tenim de Ràfol, el d’una partida de terme, que sabem que es va segregar de Beneixida en 1842 i va passar a ser de Castelló, i de la població, que es trobava molt prop de la Casa del Rei, junt al camí de Beneixida a què hui coneixem com “Senda de la Vall”, però res més.
En 1783, en la nit del 24 al 25 de novembre, es van refugiar a Alzira els habitants de Toro, Mulata, Putxól i Benimuslem. Només els últims van trobar un poblat a què tornar després del temporal. Vos feu una lleugera idea de com es comporten els nostres rius? Deixem per a un altre article el tema de les infraestructures públiques (camins, ponts, barques, séquies, etc.) i privades (molins, sénies, camps, regs, etc.).
Perquè podeu fer-vos una idea més completa, podeu mirar el xicotet plànol adjunt d’una zona que segur que vos és àmpliament coneguda. És la zona que genèricament coneixem a Castelló com “La Gola”, o siga, la de la desembocadura del nostre Albaida al nostre Xúquer, on confluïxen a més els termes de Castelló, Alberic i Gavarda.
M’he limitat a pintar de diferents colors, referenciats en una xicoteta taula de dates en la pròpia imatge, els llits de cada un d’ells fins a un any determinat. En negre, figuren els actuals. Vos cridarà l’atenció una zona assenyalada amb un nom anglés que ho està així per no tindre la seua traducció, el “Neck Cut Off”, i que no és una altra cosa que el nom geològic del tall en línia recta del llit d’un riu deixant en sec un meandre molt tancat. Per a no fer-ho molt complicat, he optat per posar només allò que ha ocorregut des de 1713 a 1982. Per a mostra, val un botó. El plànol només cobrix uns 1800 metres en la seua amplària i uns 3000 en altura. Un racó.
No crec que siga el moment de parlar de les destruccions de collites, ni dels problemes administratius al canviar els llits de lloc, provocant que les terres de les seues riberes canviaren de terme municipal desapareixent d’un poble i apareixent en el veí, etern motiu de pleits entre Castelló, Alberic i Gavarda, ni dels pleits que es van iniciar en 1781 entre Senyera i Castelló quan la nostra veïna va sol·licitar permís per a construir una presa o estacada per a defendre el poble dels embats de l’Albaida i el nostre poble es va oposar al considerar que la dita obra posava en perill el seu nucli urbà en les dites riuades, ni de moltíssimes més coses.
I no obstant això, continuen sent els nostres amats rius, la font de la nostra riquesa.
Les desgràcies s’obliden, la riquesa persisteix.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
