CN | Maurici Belmonte Monar | OPINIÓ
Bueno. Qué les ha parecido la visita? Por cierto, de dónde son ustedes? Jo vaig respondre que era valencià. La mare, que ho era d’una família de quatre membres, amb una edat d’uns quaranta i pocs més, va dir que eren d’Alacant. Els cinc constituíem la colla visitadora. Mentre acabàvem les explicacions davant de la Casa de Zorrilla, vaig suposar que devien ser de la ciutat o dels voltants. També vaig pensar en com aquesta ciutat castellana divulgava i explotava els seus referents culturals. I com al nostre cap-i-casal o a Alacant s’ignoraven i estratègicament, no se solia parlar de Joanot Martorell, d’Ausiàs Marc, d’Estellés o de Joan Fuster per centrar-me sols en la literatura.
Em vaig atrevir a preguntar a la mare d’on eren. I em va respondre que d’Onil, població de l’Alcoià, valencianoparlant i zona de referència valenciana. Per això em va estranyar que hagueren dit d’Alacant. No obstant, no és la primera vegada que m’ocorre amb valencians del sud. I ho manifeste ací perquè siguem conscients de fins a quin punt les imposicions, inclús les administratives, se’ns acaben interioritzant i convertint-se en una normalitat més. La referència de la família no era el fet de ser valencians, sinó la província. És important això? Doncs tant com un vulga. Per a mi és un indicador de com ens mostrem en aquest cas fora de la nostra terra. De com intentem que no es note massa que parlem un altre idioma o que tenim una identitat diferent. No solament es tracta del nom de la província en sí. De com som capaços de saber de Cervantes, del Quixot, de Zorrilla, de Felip II o Isabel la Catòlica i del poc que coneixem el Tirant lo Blanc, Alfons el Magnànim, Sor Isabel de Villena o que al Carxe, a Múrcia o a Aragó, també parlen el nostre idioma.